“Els riscos personals formaven part del guió”

Secre­tari gene­ral de la JNC, regi­dor a Ter­rassa, dipu­tat, por­ta­veu adjunt del grup par­la­men­tari de CiU, secre­tari ter­cer de la mesa del Par­la­ment, coor­di­na­dor gene­ral i mem­bre de l’exe­cu­tiva naci­o­nal de CDC, mem­bre del comitè naci­o­nal del PDe­CAT, con­se­ller de Ter­ri­tori i Sos­te­ni­bi­li­tat. Josep Rull i Andreu (Ter­rassa, 1968) té un currículum polític de pri­mer nivell. Ara, ell ho té clar i dona importància al per què entra en política: “Jo em vaig afi­liar l’any 1986 a la JNC [les joven­tuts de CDC] perquè volia la inde­pendència de Cata­lu­nya; volia tre­ba­llar perquè Cata­lu­nya fos un país nor­mal.” Però aquell jove Rull, que era dels pocs que duien una este­lada “blava” a la car­peta a la Facul­tat de Dret, no s’ima­gi­nava pas ser on som ara. “Ho veia molt lluny; per això és excep­ci­o­nal el que estem vivint en aquests moments, cos­tava d’ima­gi­nar”, asse­gura.

En aquells moments, des de la JNC tre­ba­llava per recu­pe­rar “la consciència naci­o­nal” des­truïda durant la dic­ta­dura. Per això, Rull defensa els governs de CiU: “Hi ha hagut la volun­tat de gover­nar Cata­lu­nya, no com una regió sinó com una nació, i quan nosal­tres par­lem d’ins­tru­ments d’estat estem par­lant d’una cor­po­ració de mit­jans audi­o­vi­su­als potent, d’un sis­tema sani­tari sol­vent i no clo­nat del sis­tema espa­nyol, dels Mos­sos, de la gestió de les pre­sons...”

Però ara aquesta fase s’ha aca­bat. “Ara toca tenir l’estat.” I què ha can­viat? “A la JNC pensàvem que la Unió Euro­pea ani­ria lami­nant el poder dels estats i en sor­gi­ria l’Europa de les naci­ons, però després de la cai­guda del mur ja vam veure que aquesta pri­ma­vera de les naci­ons no arri­ba­ria i que sense estat no hi havia res a fer”, explica Rull. Per aquesta raó, les joven­tuts de CDC van deci­dir, l’any 1996, decla­rar-se inde­pen­den­tis­tes. “Ens va cos­tar que el pre­si­dent Pujol ens demanés, públi­ca­ment, que retiréssim la ponència”, recorda. Però no ho van fer i, des de lla­vors, Pujol els va con­vo­car a més reu­ni­ons i els va tenir més en compte. “Devia pen­sar que aquests s’ho cre­uen”, resu­meix.

Però ha can­viat una altra cosa: la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal (TC) de l’any 2010, que reta­llava l’Esta­tut del 2006. “Aque­lla sentència”, asse­gura, “va matar el dar­rer intent del cata­la­nisme, fet des de la bona fe, de cons­truir l’Espa­nya plu­ri­na­ci­o­nal.” “Aque­lla sentència, bàsica­ment, el que ens diu és que si vostès se sen­ten nació, aquest no és el seu estat”, con­clou. Però Rull és home de par­tit. No en va, quan era coor­di­na­dor gene­ral de CDC era un dels noms que sona­ven per subs­ti­tuir Artur Mas. I segu­ra­ment per això defensa que “la sentència atorga velo­ci­tat al movi­ment” però també que Cata­lu­nya està a un pas del referèndum per l’acti­tud “con­junta”, de les ins­ti­tu­ci­ons, dels par­tits “de l’ampli aspecte cata­la­nista” i de la soci­e­tat civil.

Sense l’impuls de l’ANC o d’Òmnium –admet el con­se­ller de Ter­ri­tori–, “el movi­ment no tin­dria aquesta soli­desa, és cert”, però matisa que “les lla­vors ja hi eren”. Rull, però, sí que dona un valor pri­mor­dial a un canvi que s’ha produït en aquests anys arrel de la sentència del TC. “Abans, els atri­buts de la nació eren molt de base iden­titària, la llen­gua, la cul­tura... La gran vir­tut que ha tin­gut el procés, i que també hem acon­se­guit entre tots, és que el prin­ci­pal atri­but de la nació ara és de natu­ra­lesa democràtica. S’és nació perquè la gent vol que se sigui nació. La manera més genuïna de sen­tir-se nació és voler deci­dir lliu­re­ment i pacífica­ment el teu futur.” I en aquest punt, Rull recorda que “el 70% dels cata­lans o han nas­cut fora de Cata­lu­nya o tenen el pare o la mare que han nas­cut fora de Cata­lu­nya”. I encara una altra dada. Com sabem que el sen­ti­ment de nació és molt fort?: perquè el 80% dels cata­lans volen deci­dir, democràtica­ment i pacífica, el seu futur”.

Rull viu a Ter­rassa i s’ofèn quan se li pre­gunta si encara hi viu, vist com altres polítics locals han mar­xat de la ciu­tat. “A Ter­rassa hi tinc molts amics, i hi tinc la colla amb qui ens conei­xem des que teníem qua­tre anys”, explica. “A Ter­rassa sento que formo part d’alguna cosa que m’empara.” El con­se­ller com­pa­teix la seva vida amb la Merit­xell Lluís, regi­dora del PDe­CAT a l’Ajun­ta­ment de Ter­rassa. Bé, amb ella i dos fills, el més petit dels quals és el res­pon­sa­ble que no dormi del tot bé. “Bé, ell amb els bibe­rons, els bubus, i la situ­ació política del moment”, admet. Que la dona es gua­nyi la vida fent de política té avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents. L’incon­ve­ni­ent és clar: la con­ci­li­ació de la vida fami­liar i per­so­nal. “La situ­ació excep­ci­o­nal fa que s’hi hagin d’esmerçar totes les hores que cal­gui, però la reforma horària és un dels grans rep­tes del pro­per Estat”, sen­ten­cia. L’altre incon­ve­ni­ent seria pas­sar-se tot el dia par­lant de política: “No.” “A casa bàsica­ment par­lem dels fills”, afirma. “Bé –matisa–, dels grans temes estratègics, també.”

I és que aquest és un dels avan­tat­ges: expli­car a la pare­lla en quina situ­ació es troba i en quina es pot tro­bar si es tira enda­vant un referèndum que l’Estat espa­nyol con­si­dera il·legal. “N’hem par­lat molt i estem con­vençuts que el que fem pot tenir ris­cos, però estem dis­po­sats a assu­mir-los des de la con­vicció abso­luta que valdrà la pena, que ens en podem sor­tir”, diu en una entre­vista feta abans de la crisi de govern que ha aca­bat amb el ces­sa­ment de Jordi Bai­get. “A més”, rebla un con­se­ller que ja ha rebut cinc reque­ri­ments del TC, “l’assumpció de ris­cos és la prova més clara que això va de veres”. I en algun moment dubta? “No. Tot això ja for­mava part del guió. En el moment que el pre­si­dent Puig­de­mont em va ofe­rir entrar al govern, ja sabia exac­ta­ment què volia dir for­mar part d’un govern de tran­sició cap a la inde­pendència de Cata­lu­nya”.

Josep Rull, que asse­gura estar immen­sa­ment agraït a “l’escola política i humana que va supo­sar ser regi­dor a Ter­rassa”, defensa que “els ris­cos que nosal­tres assu­mim seran inver­sa­ment pro­por­ci­o­nals a la mobi­lit­zació de la gent; com més es mobi­litzi la ciu­ta­da­nia al car­rer, menys ris­cos tin­drem els que ara ens per­toca assu­mir el risc del procés”.