“Els riscos personals formaven part del guió”

Secretari general de la JNC, regidor a Terrassa, diputat, portaveu adjunt del grup parlamentari de CiU, secretari tercer de la mesa del Parlament, coordinador general i membre de l’executiva nacional de CDC, membre del comitè nacional del PDeCAT, conseller de Territori i Sostenibilitat. Josep Rull i Andreu (Terrassa, 1968) té un currículum polític de primer nivell. Ara, ell ho té clar i dona importància al per què entra en política: “Jo em vaig afiliar l’any 1986 a la JNC [les joventuts de CDC] perquè volia la independència de Catalunya; volia treballar perquè Catalunya fos un país normal.” Però aquell jove Rull, que era dels pocs que duien una estelada “blava” a la carpeta a la Facultat de Dret, no s’imaginava pas ser on som ara. “Ho veia molt lluny; per això és excepcional el que estem vivint en aquests moments, costava d’imaginar”, assegura.

En aquells moments, des de la JNC treballava per recuperar “la consciència nacional” destruïda durant la dictadura. Per això, Rull defensa els governs de CiU: “Hi ha hagut la voluntat de governar Catalunya, no com una regió sinó com una nació, i quan nosaltres parlem d’instruments d’estat estem parlant d’una corporació de mitjans audiovisuals potent, d’un sistema sanitari solvent i no clonat del sistema espanyol, dels Mossos, de la gestió de les presons...”

Però ara aquesta fase s’ha acabat. “Ara toca tenir l’estat.” I què ha canviat? “A la JNC pensàvem que la Unió Europea aniria laminant el poder dels estats i en sorgiria l’Europa de les nacions, però després de la caiguda del mur ja vam veure que aquesta primavera de les nacions no arribaria i que sense estat no hi havia res a fer”, explica Rull. Per aquesta raó, les joventuts de CDC van decidir, l’any 1996, declarar-se independentistes. “Ens va costar que el president Pujol ens demanés, públicament, que retiréssim la ponència”, recorda. Però no ho van fer i, des de llavors, Pujol els va convocar a més reunions i els va tenir més en compte. “Devia pensar que aquests s’ho creuen”, resumeix.

Però ha canviat una altra cosa: la sentència del Tribunal Constitucional (TC) de l’any 2010, que retallava l’Estatut del 2006. “Aquella sentència”, assegura, “va matar el darrer intent del catalanisme, fet des de la bona fe, de construir l’Espanya plurinacional.” “Aquella sentència, bàsicament, el que ens diu és que si vostès se senten nació, aquest no és el seu estat”, conclou. Però Rull és home de partit. No en va, quan era coordinador general de CDC era un dels noms que sonaven per substituir Artur Mas. I segurament per això defensa que “la sentència atorga velocitat al moviment” però també que Catalunya està a un pas del referèndum per l’actitud “conjunta”, de les institucions, dels partits “de l’ampli aspecte catalanista” i de la societat civil.

Sense l’impuls de l’ANC o d’Òmnium –admet el conseller de Territori–, “el moviment no tindria aquesta solidesa, és cert”, però matisa que “les llavors ja hi eren”. Rull, però, sí que dona un valor primordial a un canvi que s’ha produït en aquests anys arrel de la sentència del TC. “Abans, els atributs de la nació eren molt de base identitària, la llengua, la cultura... La gran virtut que ha tingut el procés, i que també hem aconseguit entre tots, és que el principal atribut de la nació ara és de naturalesa democràtica. S’és nació perquè la gent vol que se sigui nació. La manera més genuïna de sentir-se nació és voler decidir lliurement i pacíficament el teu futur.” I en aquest punt, Rull recorda que “el 70% dels catalans o han nascut fora de Catalunya o tenen el pare o la mare que han nascut fora de Catalunya”. I encara una altra dada. Com sabem que el sentiment de nació és molt fort?: perquè el 80% dels catalans volen decidir, democràticament i pacífica, el seu futur”.

Rull viu a Terrassa i s’ofèn quan se li pregunta si encara hi viu, vist com altres polítics locals han marxat de la ciutat. “A Terrassa hi tinc molts amics, i hi tinc la colla amb qui ens coneixem des que teníem quatre anys”, explica. “A Terrassa sento que formo part d’alguna cosa que m’empara.” El conseller compateix la seva vida amb la Meritxell Lluís, regidora del PDeCAT a l’Ajuntament de Terrassa. Bé, amb ella i dos fills, el més petit dels quals és el responsable que no dormi del tot bé. “Bé, ell amb els biberons, els bubus, i la situació política del moment”, admet. Que la dona es guanyi la vida fent de política té avantatges i inconvenients. L’inconvenient és clar: la conciliació de la vida familiar i personal. “La situació excepcional fa que s’hi hagin d’esmerçar totes les hores que calgui, però la reforma horària és un dels grans reptes del proper Estat”, sentencia. L’altre inconvenient seria passar-se tot el dia parlant de política: “No.” “A casa bàsicament parlem dels fills”, afirma. “Bé –matisa–, dels grans temes estratègics, també.”

I és que aquest és un dels avantatges: explicar a la parella en quina situació es troba i en quina es pot trobar si es tira endavant un referèndum que l’Estat espanyol considera il·legal. “N’hem parlat molt i estem convençuts que el que fem pot tenir riscos, però estem disposats a assumir-los des de la convicció absoluta que valdrà la pena, que ens en podem sortir”, diu en una entrevista feta abans de la crisi de govern que ha acabat amb el cessament de Jordi Baiget. “A més”, rebla un conseller que ja ha rebut cinc requeriments del TC, “l’assumpció de riscos és la prova més clara que això va de veres”. I en algun moment dubta? “No. Tot això ja formava part del guió. En el moment que el president Puigdemont em va oferir entrar al govern, ja sabia exactament què volia dir formar part d’un govern de transició cap a la independència de Catalunya”.

Josep Rull, que assegura estar immensament agraït a “l’escola política i humana que va suposar ser regidor a Terrassa”, defensa que “els riscos que nosaltres assumim seran inversament proporcionals a la mobilització de la gent; com més es mobilitzi la ciutadania al carrer, menys riscos tindrem els que ara ens pertoca assumir el risc del procés”.