“La presó és un escenari més possible que probable”

Raül Romeva i Rueda col·lec­ci­ona una inves­ti­gació de la fis­ca­lia, i una sus­pensió i cinc reque­ri­ments del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal adver­tint-lo de les con­seqüències penals del full de ruta inde­pen­den­tista. “Ho porto amb resig­nació, però amb més deter­mi­nació d’arri­bar fins al final.” El final, per ara, és incert. El podrien pro­ces­sar pel procés. ¿Us poseu en el pit­jor esce­nari? ¿Us ima­gi­neu a la presó? “És un esce­nari que exis­teix. Si em pre­gun­tes si és pos­si­ble, evi­dent­ment he de dir que sí. Si em pre­gun­tes si és pro­ba­ble, et diré que menys. És més pos­si­ble que pro­ba­ble. Dit això, és pos­si­ble, i quan les coses són pos­si­bles un les ha de tenir en con­si­de­ració.”

Ja sabia a què s’expo­sava. Quan va accep­tar ser con­se­ller hi havia un pre­si­dent i tres mem­bres del govern que­re­llats. “A ningú no li fa cap gràcia que el per­se­guei­xin judi­ci­al­ment, i menys per raons incon­ce­bi­bles en un estat de dret”, lamenta. Ho afronta recor­rent als valors de l’esport: “La meva vida espor­tiva m’ha aju­dat en les adver­si­tats. Quan tens experiència en el que sig­ni­fica que no et sur­tin les coses bé, t’ajuda en tenir un marc men­tal amb mirada llarga. El dolor exis­tirà sem­pre; el pro­blema no és evi­tar-lo, sinó apren­dre a con­viure-hi.”

“Si la con­seqüència de tot això és que aquest Estat demofòbic i abso­lu­ta­ment irra­ci­o­nal res­pon posant a la presó gent que democràtica­ment, pacífica­ment, legítima­ment està dema­nant el que nosal­tres dema­nem, em rati­fi­carà en la meva con­vicció i l’únic que faran serà demos­trar al món que aquest Estat ha fra­cas­sat a l’hora de ges­ti­o­nar una de les deman­des soci­als més impor­tants dels últims anys arreu del món”, hi afe­geix. I alerta: “O creem un estat, o l’impacte de no acon­se­guir-ho serà enorme per al país.”

Posem-nos, ara, en l’esce­nari que les coses sur­tin com plan­teja el govern. ¿Us veieu seguint en la pri­mera línia política? “He vin­gut a fer una cosa molt con­creta, bàsica­ment arri­bar a final de man­dat, que és posar les urnes, que la gent voti i pren­gui una decisió”, con­testa amb una lleu­gera incli­nació de cap per mirar just per sobre de les ulle­res. “Em reservo, per pròpia salut men­tal per­so­nal i pro­fes­si­o­nal, hipòtesis de futur, no les vull plan­te­jar perquè la vida dona mol­tes vol­tes.” ¿Tan­tes perquè us haguem d’ima­gi­nar amb car­net d’ERC en el futur? La res­posta és molt llarga i inclou “la cosa no va de car­nets, va d’espais polítics”, “segueixo sent d’esquer­res i eco­lo­gista”, “ja ho veu­rem”, i acaba amb “em veig tre­ba­llant en la cons­trucció d’un espai social que tin­gui en compte els valors de l’esquerra, l’eco­lo­gia i els drets i les lli­ber­tats”. El ja ho veu­rem es refe­reix específica­ment a la idea que el futur sis­tema de par­tits serà molt dife­rent del d’avui. “I si no, que ho diguin al pre­si­dent francès.” Emma­nuel Macron fa qua­tre dies no tenia ni par­tit i ara té majo­ria abso­luta. “Tre­ba­llo molt bé amb la gent d’ERC, m’hi entenc molt bé. Igual que amb gent que ve d’altres entorns, inclosa gent que està en l’espai d’ICV, dels comuns, també de CDC i fins i tot en algun cas del PSC, i òbvi­a­ment de la CUP. El car­net és secun­dari”, insis­teix.

Va mar­xar d’ICV perquè “aque­lla estruc­tura de par­tit no res­po­nia a la demanda que avui es plan­te­java. Altres par­tits sí que ho han sabut fer, com ERC, i fins i tot ho estan lide­rant”. També res­pon que “en la vida pública hi ha d’haver relleus” i que abans d’accep­tar encapçalar la llista de Junts pel Sí, després de deu anys a l’Euro­cam­bra, havia recu­pe­rat la seva vida a la uni­ver­si­tat i escri­via (el 2012 va publi­car la seva pri­mera novel·la, Sayo­nara Sushi, i ja n’ha fet tres, a més d’una incursió en lite­ra­tura infan­til, Les aven­tu­res d’en Nao, el nen llen­guado).

Els fills tenen onze i nou anys. “Ells pre­gun­ten, perquè veuen coses i la gent els pre­gunta, i nosal­tres inten­tem expli­car que quan una per­sona té una feina com la meva s’exposa que de vega­des la gent digui coses, i que ells no n’han de fer cas en cap sen­tit.” Els intenta fer veure que el que pugui dir algú sobre el seu pare no els ha d’afec­tar. “La millor manera que vegin nor­ma­li­tat és que tin­guin pare; seria un error que per­ce­bes­sin que han per­dut el pare per culpa d’això”. ¿I com con­ci­lia el con­se­ller? “Por­tant els nens a l’escola, algun cop anant-los a bus­car, par­ti­ci­pant de les acti­vi­tats que fan fora de l’àmbit esco­lar, acom­pa­nyant-los a les acti­vi­tats espor­ti­ves i fent que notin la presència paterna més enllà de la figura pública, que és cir­cums­tan­cial.”

Els seus pares, que havien estat sin­di­ca­lis­tes durant la dic­ta­dura i mem­bres del movi­ment uni­ver­si­tari –el pare va mili­tar en el PSUC– viuen el procés amb il·lusió i par­ti­ci­pen acti­va­ment de les ini­ci­a­ti­ves de l’ANC. “Ente­nen la decisió que he pres, les difi­cul­tats que té i que mol­tes vega­des no els pugui expli­car coses, tot i que ells, pre­ci­sa­ment per la seva impli­cació, vol­drien saber-les.”

De vacan­ces, si aquest any en podrà dir així, no anirà gaire lluny. Seran un xic impro­vi­sa­des: s’aga­farà alguns dies però no sap quan, ni quins. L’únic segur és que anirà a la platja o, més con­cre­ta­ment, al mar. És patró d’embar­cació i té el car­net de sub­ma­ri­nisme, “però últi­ma­ment el que faig sobre­tot és nedar, que per a això no neces­si­tes res. Bé, només el banya­dor. O no, segons com”. Romeva és de mar, és pei­xos i és, en parau­les seves, el pro­to­ti­pus de per­so­natge aquàtic. ¿Sou, doncs, de metàfores mari­ne­res? “Sé que se n’abusa, però soc de cul­tura de mar i tot el que tin­gui a veure amb l’aigua m’atrau.” ¿Algun timó al des­patx? “No.”