“Ho tornaré a fer, m’és igual la represàlia”

A les vuit del matí del 9-N l’Eva Sànchez (“amb accent obert”, especifica) era a la porta de l’institut Les Aimerigues de Terrassa, on imparteix classes de matemàtiques i Tecnomat (un àmbit que combina les assignatures de matemàtiques i tecnologia). Havia d’obrir el centre a la trentena de voluntaris encarregats de fer possible la jornada electoral en aquest espai. Filla d’una terrassenca i d’un valencià d’origen murcià criat a Arbúcies, l’Eva recorda aquell dia com una jornada “emocionant, festiva i bonica”, però es lamenta que “potser no hagi tingut la rellevància que esperava. Encara no acabo d’entendre com ha pogut acabar als tribunals”.

Era una de les set persones voluntàries de l’equipament i la nostra tasca era organitzar la logística: habilitar els dos espais que es van destinar a l’institut per a les votacions, atendre les necessitats dels voluntaris, tenir cura del material, oferir les taules, els ordinadors, les urnes...

Al claustre de professors es va demanar qui volia formar-ne part; ho vaig tenir clar de seguida. I ho tornaré a fer, m’és igual la represàlia. Per què? Doncs perquè considero que el referèndum s’havia de fer abans i cal fer-ho ara. És indispensable preguntar a la ciutadania què és el que vol. Independentment de l’opció de vot, no avançarem si no es pregunta. És hora d’anar tancant temes.

Segons el dia, però amb certa incertesa. El que tinc clar és que no vull que s’acabi per la força.

He participat en dues o tres de les grans mobilitzacions que s’han dut a terme durant el procés. I hi he volgut portar sempre els meus fills (de 10 i 12 anys) per què veiessin la situació. Ells no entenen que a classe puguin votar per decidir si volen la festa A o B i nosaltres no puguem fer-ho per decidir si volem el país A o el país B. Al final acabes pensant que tots tenim clar el tema de la democràcia... però només quan es tractin coses que no siguin prou importants.

No, només em guia el sentit comú.