Catalunya (NO) podrà sobreviure en un món global

Ho va dir ja fa anys el catedràtic d’Economia Santiago Niño Becerra, famós per haver predit abans que ningú les magnituds de la crisi econòmica que estava a punt d’esclatar: “No cal ser un premi Nobel per adonar-se que la Catalunya independent és viable.” No cal ser-ho perquè els números són clars, però, per si fes falta, són nombrosos els guardonats per la Reial Acadèmia Sueca i també altres figures de reconegut prestigi internacional que han fet d’altaveu de la causa catalana, alguns donant-li suport obertament i d’altres, sense entrar a valorar què ha de decidir el poble català, matisant o directament negant les visions més apocalíptiques. D’entre els analistes, un dels que ha parlat més clar és l’escriptor i professor universitari nord-americà Joseph Stiglitz, que va rebre el nobel d’Economia el 2001. L’any passat va visitar Barcelona per presentar el seu darrer llibre i va assegurar que “Catalunya seria molt viable econòmicament si fos independent”. De fet, considera que en l’actual entorn de globalització és “més fàcil” que els països petits puguin funcionar bé de forma autònoma. Islàndia, va explicar, n’és l’exemple, ja que és un país deu vegades més menut que Catalunya i s’ha recuperat “més aviat de la crisi”.

El mateix argument defensa l’exdiputat gal·lès Adam Price, que recorda que, des del punt de vista econòmic, les nacions petites funcionen millor quan són independents i posa molts d’exemples, entre els quals l’alta renda per capita de Noruega, petit en termes de població. Segons Price, que treballa per a la consultora britànica Nesta, “els països petits a Europa, de mitjana, ho han fet molt millor que no pas els grans”, entre altres coses perquè són més àgils a l’hora de prendre decisions. “Si Catalunya hagués estat independent, com a país petit probablement li hauria anat millor del que li ha anat com a part d’Espanya”, afirma. No són les úniques tesis que han fet servir personalitats internacionals per donar suport a Catalunya i a la seva lluita pel dret de decidir. Tres anys més tard que Stiglitz, al 2004, va rebre el nobel d’Economia el noruec Finn Erling Kydland, que també ha assegurat que, si Catalunya fos independent, “el govern català tindria més facilitats per a demostrar la seva credibilitat”.

Un dels suports que per la seva simpatia, la seva trajectòria i la seva valentia ha despertat més afecte és el de l’arquebisbe i pacifista sud-africà Desmond Tutu. En ple debat sobre la consulta del 9-N, aquest premi Nobel de lapau –el va rebre al 1984– va instar el govern espanyol a “escoltar” els anhels d’“una majoria” del poble català. “És sensat que, si la majoria dels set milions de ciutadans de Catalunya tenen el desig de més autogovern o la independència, el govern d’Espanya els escolti”, reflexionava fa tres anys. Contrari a “l’obligatorietat” de formar part d’un estat per la força, l’arquebisbe alertava: “Si ignores el fort sentiment d’un poble sobre la seva llengua i cultura, estàs contribuint a la inestabilitat.” Finalment, en la seva visita a Barcelona per rebre el premi internacional Catalunya, l’activista sud-africà va encoratjar els qui patien una situació d’opressió a continuar lluitant pacíficament pels seus drets.

Tutu va ser una de les primeres personalitats que va signar el manifest Let Catalans Vote (Deixeu votar els catalans), que insta l’executiu de Mariano Rajoy a pactar el referèndum. Són ja 40 les adhesions i és especialment significatiu que siguin nombrosos els activistes a favor dels drets humans que defensen la via catalana, entre els quals el pacifista argentí Adolfo Pérez Esquivel, la presidenta de les Mares de la Plaça de Maig, Mirta Baravalle, la política mediadora de l’acord humanitari a Colòmbia, Piedad Córdoba, i l’escriptora tibetana Tsering Woeser. Les darreres incorporacions afegeixen dos nous premis Nobel: la líder indígena guatemalenca Rigoberta Menchú i el vicepresident de la Lliga Tunisiana pels Drets Humans, Ahmed Galai.