Política

A DUES BANDES

El procés català vist per dos escriptors reconeguts

Falta gent com Vázquez Montalbán, intel·lectuals de llengua i cultura espanyoles implicats en la realitat del país
El president Puigdemont té una voluntat personal indestructible i, a diferència d’Artur Mas, és creïble
No m’he sentit tallat de llegir autors en castellà, excepte Vargas Llosa. Qui difama el meu país no mereix ser llegit
Durant anys els escriptors han estat els guardians de la llengua i això els ha portat més cap a l’independentisme

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) i Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) comparteixen, a més de la passió per l’escriptura i la literatura, haver estat guanyadors d’un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, el premi Crítica Serra d’Or. Lluís se l’ha endut enguany amb El navegant, una obra singular en què el nord-català hi buida, en forma de novel·la d’aventures, la passió per les llengües que tan bé coneixen els lectors de la seva secció A cremallengües, de Presència. Fonalleras va guanyar el Serra d’Or l’any 2014 amb Climent, una reflexió sobre la creació literària. El rossellonès i el gironí comparteixen també ofici d’articulista de premsa i el fet que, des que va començar el procés, no han dubtat a participar i col·laborar en tota mena d’actes quan se’ls ho ha demanat.

D’entrada, Josep Maria Fonalleras reconeix que ell no ho era, d’independentista. “No ho havia estat mai. La meva opció política sempre havia estat una opció federal, socialista, pensant sobretot en la identitat catalana basada en la cultura i en la llengua. Creia en el que en podríem dir la proposta Maragall, una nació catalana que s’implica amb altres nacions en un estat que es diu Espanya”, explica Fonalleras, que, com tants altres catalans, es va fer independentista amb la sentència de l’Estatut, ara fa set anys.

Joan-Lluís Lluís, en canvi, es va fer independentista en la postadolescència, “Quan em vaig adonar que França em negava la possibilitat de ser català”, precisa l’escriptor, que comenta que la seva visió sobre la independència també ha anat canviant al llarg d’aquests últims anys. “Quan hi ha la reacció després de la sentència de l’Estatut ho visc amb molt d’entusiasme, però també amb molt d’escepticisme. El tomb que he fet aquests anys ha estat de passar d’una visió utòpica de la independència a una de totalment realista. L’any 2010 em pensava que era impossible. A partir del setembre del 2012 vaig prendre consciència que era absolutament factible i que depenia només dels catalans. I no hi havia ningú que pogués impedir-ho realment”, diu Joan-Lluís Lluís, que reconeix la “frustració” que significa viure el procés des de la Catalunya del Nord. “La frustració reiterada i tossuda de no poder votar. Però he fet tot el possible per compensar-ho, i he estat de ple en el procés”, comenta Lluís.

Tant el gironí com el rossellonès han participat en les grans manifestacions. Això sí, sense la samarreta corresponent, coincideixen a dir. “Una cosa és ser independentista i l’altra, un botifarró”, ironitza Fonalleras. “No es pot demanar qualsevol sacrifici”, diu Lluís rient. Això sí, per l’autor de Perpinyà, “les manifestacions han servit per fer un tomb psicològic a molta gent, per fer-los prendre consciència des de l’emoció”.

I com ha estat el canvi cap a l’independentisme en el seu entorn? Per Fonalleras, ell, com molta altra gent del seu voltant, no veien la independència com una via prioritària. “Sí que teníem el sentiment de formar part d’una nació amb una llengua i una cultura diferents, però d’aquí a lluitar perquè això esdevingués una entitat política hi havia un tros”, diu Fonalleras, que creu que la gent que s’ha passat a l’independentisme ha estat en part “per una qüestió de sentiment i en part per culpa d’unes reaccions reaccionàries i inaudites de l’Estat”. Per Joan-Lluís Lluís, el fet de viure a la Catalunya del Nord, “tot i que només a 28 quilòmetres de la frontera, però déu n’hi do els que ens separen”, li va permetre, els primers anys, seguir el procés com si fos dalt d’una talaia. “Hi va haver un temps que tenia la sensació que veia les coses que passarien abans que vosaltres. Per exemple, que molta gent ja havia desconnectat d’Espanya i encara no se n’havien adonat”, explica. Pel que fa a la Catalunya del Nord, “depèn molt dels ambients”, però en el món catalanista, “que és molt petit”, hi veu una barreja d’“escepticisme i d’un cert entusiasme”. “Molta gent em diu: «Molt bé el que fan, però no ho aconseguiran.» Però això és pel marc mental jacobí, dins el qual és impossible pensar que una frontera pugui canviar perquè t’han ensenyat que les fronteres són eternes”, diu.

Els dos escriptors coincideixen a no acabar d’entendre, o sí, el paper de l’Estat espanyol al llarg de tot el procés. Josep Maria Fonalleras assegura: “Si hi hagués hagut una mica d’intel·ligència d’Espanya i s’hagués permès fer un referèndum, amb una campanya demagògica inclosa, que l’haurien fet, s’hauria perdut. Ara la bola s’ha anat fent més gran.” Joan-Lluís Lluís recorda Friedrich Nietzsche quan deia que “l’Estat és el més fred dels monstres més freds”, una definició que creu que li escau molt a l’Estat espanyol per la “gelor” que demostra.

Per Fonalleras, un dels problemes d’Espanya és que, a diferència de França, “no va passar la Il·lustració” i encara reacciona, tot sovint, moguda per motius que semblen “com religiosos, atàvics”. “Tampoc ha entès mai que era un estat amb diferents nacionalitats, diferents llengües, diferents maneres de veure el món. Han jugat a ser un estat jacobí, sense ser-ho, i el que era perifèric, en lloc de ser enriquidor, s’ha exclòs. És el que ha passat amb la llengua i amb la literatura. Això venint d’una dictadura es podria arribar a entendre, però d’una democràcia, és evident que no”, comenta.

Per Lluís, “Espanya és un mal alumne de França. Ha intentat prohibir, com França ha prohibit, però no se n’ha sortit, i tampoc ha assumit una protecció total de la diversitat com han fet, per exemple, a Suïssa”.

Entre escriptors parlem sobre si el procés els ha fet allunyar de la literatura i dels autors catalans d’expressió castellana. “Crec que sí, que hi ha una mica de trencament, que el contacte personal s’ha deteriorat una mica en alguns casos, però de cap manera això ha significat que hàgim abandonat la literatura feta en castellà, com no hem deixat de llegir la feta en francès”, diu Fonalleras.

“No m’he sentit tallat de llegir autors en castellà, amb l’excepció de Mario Vargas Llosa, de qui no llegiré mai més cap llibre seu. Ho tinc assumit com a fonament ideològic. Algú que difama el meu país no tinc ganes de llegir-lo. Tan senzill com això”, explica Lluís.

Fonalleras creu que Catalunya troba molt a faltar ara mateix gent com Manuel Vázquez Montalbán. “Personatges que fossin una xarnera entre els que ho entenem des d’una perspectiva sentimental, anímica i de cor, i els altres que ho veuen com una possibilitat regeneradora de la política espanyola. Gent com Vázquez Montalbán, intel·lectuals de llengua i cultura espanyoles i implicats sincerament en la realitat del país, ajudarien molt. Però no en veig cap per enlloc”, diu l’escriptor.

Joan-Lluís Lluís opina: “De vegades la frontera de la llengua fem veure que no hi és, però la realitat és que la majoria dels escriptors en català són independentistes. Durant anys han estat els guardians de la llengua i això els ha portat més cap a l’independentisme.”

Sobre el futur del procés, Fonalleras diu que no és ni optimista ni pessimista i que està a l’expectativa. A l’autor gironí el preocupa el fet que hi hagi una majoria parlamentària que troba “feble” –“per això cal que els comuns s’impliquin al màxim en el referèndum”, remarca– i destaca el lideratge en tot plegat del president Carles Puigdemont. “Té una voluntat personal indestructible, és creïble, a diferència d’Artur Mas, i té una imatge, en podríem dir tècnica, que descol·loca qualsevol observador imparcial”, assegura. Per Fonalleras, ara mateix tot plegat ja es tracta, sobretot, d’una qüestió de “dignitat democràtica”.

Lluís diu que intenta ser positiu i actuar “com si les coses poguessin passar bé sense pensar si passaran bé o no”. També creu que els comuns haurien de ser-hi. “Per mi sentir Ada Colau dir determinades coses em fa una mica de vergonya. És com si fos dins d’un ascensor, tingués la dignitat al davant i no la reconegués”, comenta Lluís, que també troba clau la figura de Puigdemont, “un pont cap a l’esquerra”. “Encara recordo la sorpresa que vaig tenir quan vaig saber que era de CDC”, somriu.

Joan-Lluís Lluís Escriptor

“Només depèn de nosaltres i és factible arribar-hi”

“És un mal alumne de França. Ha intentat prohibir, com França ha prohibit, però no se n’ha sortit”

“La gent ho veu amb entusiasme però amb escepticisme, pel marc mental jacobí”
“Té la dignitat al davant en un ascensor i no sap reconèixer-la”

Escriptor J.M. Fonalleras

“Ara mateix ja es tracta de dignitat democràtica”

“La sentència de l’Estatut em va fer independentista”

“Em preocupa la feblesa de l’actual majoria parlamentària. Cal el suport dels comuns”
“No ha entès mai la seva diversitat”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.