La situació del teatre català davant el moment polític que viu el país

Oriol Broggi és al capdavant de La Perla 29 des de la seva creació el 2002 i l’ha convertit en una de les principals referències del teatre català del segle XXI. Tenen en cartell Bodas de sangre, de Lorca, a l’espai habitual, la Biblioteca de Catalunya, amb les entrades exhaurides.

Sergi Belbel és un dels dramaturgs catalans més reconeguts internacionalment. Les seves primeres obres són dels anys 80, quan també va començar a dirigir. Del 2006 al 2013 va ser director del TNC. Ara té en cartell a La Villarroel Paraules encadenades, un clàssic de Jordi Galzeran del 1995.

Des de la Sala Beckett al Poblenou, terreny neutral i estimat per tots dos, parlen de teatre i del procés polític que viu el país. Tots dos tenen clar que aniran a votar l’1 d’octubre. “Absolutament, crec que s’ha de fer”, diu Broggi.

Coincideixen en el bon moment que viu el teatre català. “Fa 25 anys la dramatúrgia catalana era pràcticament inexistent; ara –explica Belbel– hi ha força autors que estrenen fora. La qualitat dels actors ha pujat molt, els directors tenen una gran creativitat i tenim dos teatres públics amb una infraestructura meravellosa.”

I què falla? Els diners. “Els espectacles costa que vagin de gira. Quan veig companyies daneses... allà hi ha molts diners! Fan espectacles molt contundents. Aquí també ho podríem fer però no tenim els diners”, es lamenta Broggi. “Amb mitjans també podríem anar amb sobretítols a d’altres països! Els autors que vénen aquí són molt bons, però a més tenen un gran suport al darrere”, afegeix Belbel.

Creuen que la independència milloraria aquesta situació, però, segons el director de La Perla 29, “tampoc la solucionaria a curt termini”. Belbel és prudent: “No podem fer política-ficció. Depèn. Si el nou estat català aposta decididament per la cultura, això beneficiaria a tothom, però si no hi creu...” El que veuen clarament és la realitat que s’imposa avui: “Els centres dramàtics de Madrid tenen el triple de pressupost que el TNC, que és un teatre nacional aquí, però per a ells és autonòmic”, recorda Broggi.

Més retrets. Segons el director d’Incendis, “a Madrid hi ha molt poca curiositat pels nostres actors, que són molt bons, i pels nostres directors”. “Zero”, remarca l’exdirector del TNC.

La situació política no ha impedit la connexió amb la professió de Madrid. Belbel prefereix deixar clar d’entrada que és millor no parlar del tema, així ho va fer fa dos anys al Teatro de la Abadía. “Em va venir l’ajudant de direcció per dir-me que sí que en volia parlar. Vam estar-hi dues hores. Però és que era portuguesa!”, exclama rient. “No conec absolutament ningú a Espanya que entengui el tema català. A fora, en canvi, ho entenen perfectament.” “Aquí realment costa molt. No recordo haver trobat últimament gaire gent...o ningú, és veritat”, diu una mica decebut Oriol Broggi.

Belbel recorda que sí que hi ha algú: “El politòleg Ramón Cotarelo m’agrada molt, crec que és l’únic. No he trobat ningú com ell en el sector teatral a Madrid. Hi ha els d’Animalario, l’Andrés Lima, però ni aquests. Et diuen: que pesats que sou amb el tema català! I treuen la qüestió del nacionalisme. Perdona? Soc fill d’immigrants i no he estat mai nacionalista. No he votat mai cap partit nacionalista.” Broggi hi empatitza: “Jo tampoc em sento gens nacionalista en el sentit clàssic, però en canvi tinc moltes ganes de fer alguna cosa i de solucionar-ho.”

El govern espanyol ha arribat a amenaçar amb l’exèrcit i ningú del món del teatre ha piulat. Sergi Belbel ho té clar: “Si treuen l’exèrcit o la Guàrdia Civil, l’endemà es declara la independència! Ara, desenganyem-nos. No ens donaran suport en aquest tema. O la gent surt al carrer o res. Demanar suport a la resta d’Espanya és inútil.”

El director de La Perla 29 explica que la manera de fer catalana difereix de la de Madrid. “A Catalunya a àmbit teatral s’ha fet més feina que a Espanya: la gestió de les empreses, els teatres nacionals, la relació amb els privats, la força de l’Institut del Teatre, o coses com la Sala Beckett o companyies com la meva, que no existeixen allà. A àmbit polític crec que passa el mateix. Les coses les elaborem més.” I conclou: “A àmbit teatral no veig els avantatges d’estar dins l’Estat espanyol. En tot cas hi veig un inconvenient si hi tens mala relació. El procés ha fet que ens donéssim una mica més l’esquena. Fins i tot més que abans. No és positiu, però potser és necessari i inevitable.”

El diàleg, que en aquest punt ja porta embranzida, analitza ara com hem arribat fins aquí. Belbel recorda una fotografia de tres magistrats del TC amb un cigar cadascun a la plaça de toros de La Maestranza de Sevilla el dia abans de la sentència de l’Estatut, el juliol del 2010. “Mirant aquella foto vaig pensar: la història d’aquest país ha de canviar, no pot ser que aquests tres tombin el que el poble ha votat. No té sentit. I això que ho vam votar amb la boca petita perquè era un estatut retallat.”

“Tothom opina i aquesta part tertuliana em mareja”, comenta Broggi. “No sé si és per això de la nova política, però trobo a faltar la política del diàleg. La de la gent que en sap i s’hi dedica, la que té la informació. Trobo a faltar lideratges més forts.” També confessa que hi ha una part de Catalunya que no li agrada: “Som molt normatius, molt estrictes, potser caldria una mica de flexibilitat.”

Belbel, que escolta atentament la reflexió, afegeix: “Després del modernisme ve el noucentisme, que vol posar a ratlla allò anterior.” “Potser ens caldria una mica de modernisme –prossegueix Broggi–. Hem d’estar disposats a tenir un país que sigui obert. Aquest procés pot tenir tendència a ser molt estricte, a tancar-se, i això em cansa. Tot i que potser és una cosa necessària per arribar a la fita. A part d’això, el procés en si no em cansa, trobo que és apassionant.”

“A mi m’encanta –exclama Belbel–. Com a dramaturg ho trobo apassionant.” Broggi li pregunta amb un somriure irònic si no ha estat ell qui ha escrit alguns dels passatges del procés. L’escriptor continua amb passió: “Els danesos van fer Borgen, qui està fent la sèrie del procés? La realitat passa per damunt de les regles dramàtiques. El personatge de Mas és increïble, l’heroi caigut. El successor li agafa la paella i l’abranda. Si ho mires en clau dramàtica és fascinant!” “I en clau ciutadana també. Estem vivint un moment complicat però molt interessant”, hi agrega Broggi.

Tots dos asseguren que aniran a votar, però no s’atreveixen a fer pronòstics del que acabarà passant. Belbel critica els que diuen que ha de ser pactat amb l’Estat. “Però amb quin estat? Ens morirem sense viure-ho! Hi ha tres partits en contra que ocupen més del 70% del Congrés. Diuen això per amagar que es volen quedar a Espanya. Doncs que ho diguin! No hi ha cap problema. Aquests partits d’esquerres que votin que no i que expliquin per què volen votar que no. Que no s’escudin en la Constitució.”

Broggi es pregunta per què, si hi ha un desencaix, no s’arregla, no es gestiona. “Perquè hi ha motius profundament econòmics”, respon Belbel. “El problema és econòmic i de mitjans de comunicació. Ara vaig a Jaén a fer un curs i sempre que puc faig pedagogia. Em pregunten: i tu, com a català, què faràs? I els responc: doncs votaré un sí així de gran! I se’m queden mirant com si fos el dimoni. Després de classe els ho explico bé als qui m’ho demanen i ho entenen.”

Coincideixen que s’ha intentat tot. Per Belbel, “el de Maragall fent l’Estatut va ser el darrer intent”. “S’ha provat de moltes maneres i sempre ens hem quedat encallats”, diu Broggi.

La conversa acaba com ha començat, parlant de teatre: “Nosaltres tenim una cultura en castellà a dins de Catalunya boníssima”, explica Broggi. “La meva propera obra l’estrenaré en castellà abans que en català –avança Belbel–. Quan els expliques això, els desmuntes la parada. No ho entenen. Si és la meva llengua materna! I quan rasques una mica i els preguntes quantes obres d’Àngel Guimerà han llegit, et diuen: I aquest qui és?”

“Un autor que no coneix Guimerà? Nosaltres, en canvi, en coneixem molts, d’autors espanyols, i en voldríem conèixer molts més!”, exclama Broggi.