A DUES BANDES
El procés català vist per dues professores universitàries estrangeres
La Kathy Barry-Waag i la Karen Stöber es van conèixer en un curs d’occità a Girona. Va ser precisament el seu interès per les llengües que les va portar a Catalunya. La Kathy, doctorada en literatura per la Universitat de Berkeley, és de Califòrnia i estava fent un màster quan en el moment d’escollir una llengua estrangera es va decantar pel català. Va venir per estar un any a Girona i aquest any s’ha convertit en 23.
La Karen, doctorada en història medieval per la Southampton University, és alemanya, de Colònia, però abans d’aterrar fa sis anys a Catalunya havia estat a Escòcia i al País de Gal·les. El periple de la Karen des que va deixar Alemanya ha seguit per països amb una forta reivindicació independentista. “Molta gent em pregunta si ho busco.” Considera que Alemanya no és un país centralista ja que els länder tenen força autonomia, però diu que la seva fascinació per les llengües –va aprendre gaèlic a Escòcia i gal·lès al País de Gal·les, i parla un correctíssim català– va ser pel fet que al seu país només es parla l’alemany.
La Kathy explica que el seu “amor pel català” va començar quan va fer un curs al departament d’espanyol i portuguès a Berkeley. “La llengua em va fascinar. Vaig anar a estudiar el nivell A a Barcelona, i quan vaig tornar em vaig emportar moltes novel·les en català, fins que el 1994 vaig anar a Girona per escriure el meu doctorat.”
Parlen dels canvis que ha experimentat Catalunya des de la seva arribada. La seva perspectiva és molt diferent per la diferència d’anys que una i l’altra fa que hi viuen. La Karen diu que, fa sis anys, els catalans ja estaven en plena eufòria i reivindicació per decidir el seu futur. Ella era molt conscient del que passava aquí perquè vivint a Escòcia i els últims anys a Gal·les hi arribaven notícies constantment.
De fet, el que més les va sorprendre quan van arribar a Catalunya és que tothom parlava català. “Però de què es queixen, els catalans, per què diuen que han de lluitar per la llengua, si quasi tothom la parla”, es va preguntar la Karen.
“Es curiós que ens sorprengués que la gent parlés la seva llengua”, la interromp la Kathy. “Quan vaig començar a estudiar català no sabia que era una llengua viva, creia que només s’utilitzava en el món intel·lectual. Ningú em va explicar que es parlava pel carrer, a la vida quotidiana”, exclama.
Molts canvis
Per a ella la Catalunya del 94 era molt diferent de l’actual. “En els primers anys no havia sentit gaires crítiques cap a Espanya i el seu govern. I va ser fa sis o set anys quan en un sopar amb amics vaig sentir els primers retrets i em vaig adonar que després de tants anys d’estar aquí, d’haver estudiat la història de Catalunya i sabent que hi havia reivindicacions històriques, mai ningú havia dit res tan insistentment.”
Les dues han tornat diverses vegades als seus països d’origen o han rebut la visita de familiars i amics i han aprofitat per parlar del procés que es viu a Catalunya. La Kathy considera que quan va venir a viure a Girona, Catalunya “no existia al mapa”, i pensa que el tema gastronòmic i el futbol van ajudar a situar-la. Explica que Califòrnia és un lloc sensible a les llengües, perquè n’hi ha moltes, però que els nord-americans no saben que a Espanya se’n parla més d’una. “Per a ells això és un xoc”, diu. Està convençuda que els nord-americans coneixen les reivindicacions de Catalunya, i recorda que ha sortit fins i tot a The New York Times, però dubta que ho entenguin.
La Karen, en canvi, assegura que a Escòcia i al País de Gal·les la gent n’està al cas. Creu que els anglesos també, perquè molts venen de vacances, comparteixen passió pel futbol i s’adonen que passa alguna cosa. Però dubta que a Alemanya la població sàpiga què passa aquí. Està convençuda que als alemanys encara els espanta qualsevol expressió oberta del nacionalisme i recorda que fa 25 anys era impensable anar amb una bandera del seu país pel carrer, i encara que això ha canviat queda un regust amarg pel record del seu passat.
I així entren a parlar de la simbologia de les banderes. La Kathy diu que li va passar el mateix quan uns seus amics van venir fa dos anys i van anar a la festa que havia organitzat El Punt Avui a l’estiu a favor de la independència on hi havia molta gent i molts nens amb l’estelada. “Estaven convençuts que havien adoctrinat els nens. Em va costar explicar-ho i els deia que tot era un ambient festiu, que no estaven violents encara que fos un acte reivindicatiu”, explica. La Karen diu que al seu país la bandera és un símbol nacionalista. “Tinc una amiga que no entenia que jo defensés la gent que anava amb la bandera escocesa i en canvi no estigués d’acord que es fes el mateix al meu país amb l’alemanya.” Les dues pensen que és justificable quan la bandera es converteix en un símbol de reivindicació d’una nació sense estat, quan un poble vol la seva llibertat, però en canvi no els agraden les manifestacions nacionalistes d’estats com l’alemany o l’espanyol. A més discuteixen que hi ha països, com els escandinaus, on el primer que fan en arribar a casa seva és posar la bandera. I la Kathy recorda que al seu país també és molt significativa i és a moltes cases. “A Alemanya no ho farien. Ens hem flagel·lat molt. Cada país porta una història al darrere i als alemanys els costa oblidar”, assegura.
Les dues, tot i ser estrangeres, entenen el que passa a Catalunya. La Kathy creu que hi ha una diferència entre el que Catalunya es considera i com és considerada. Pensa que Catalunya té un lideratge natural: “Tenen el desig de tenir una educació més bona, més recerca”, diu. La Karen hi afegeix que és més rica. I pensen que tot això no se’ls vol reconèixer. La Kathy s’enfada quan recorda una conversa recent amb una senyora castellana que li deia que estimaven els catalans. “Què vol dir que estimen els catalans. Si ho diuen, si ho han de remarcar, és perquè es un fet no natural.”
La Kathy i la Karen no poden votar. Quan els pregunto si els agradaria, les dues diuen taxativament que sí. “Si tinc veu, he de votar”, diu la Karen.
Quan pregunto què votarien, s’hi pensen. Després del silenci, la Kathy s’atreveix a dir que votaria que sí a la independència perquè pensa que com més petit és un país, millor funciona. La Karen és més prudent i diu que abans s’informaria millor, tot i que recorda que a Escòcia el 97 per decidir si es feia el referèndum va poder votar i va votar que sí. Però recorda la diferència entre el referèndum català i l’escocès. I el que no entén de cap manera és que el govern de Madrid digui no al dret a decidir mitjançant les urnes. Creu que qualsevol democràcia ha de deixar fer un referèndum. “No deixen escoltar la veu del poble. Això m’escandalitza i m’indigna molt”, diu enfadada, quan recorda que fins i tot un govern de dretes, on hi havia un primer ministre que no vol ni anomenar, va donar als escocesos la possibilitat de parlar. “Fins i tot ell”, diu referint-se al britànic David Cameron.
La Kathy li dona tota la raó i es pregunta qui pot pensar que no pot existir cap país nou: “Quan hi ha països absolutament imperialistes, com molts d’Europa i els meus EUA que han creat estats amb fronteres no naturals. I que un país com Espanya, fins i tot després de la desaparició de l’URSS, pensi que un país és indivisible, és ridícul”, sentencia la Kathy. “I no només perquè no hi pugui haver un país nou, sinó per no deixar que se sàpiga el que vol la gent. Suposo que els fa por que diguin que sí”, hi afegeix la Karen.
Pel que fa les repercussions de la independència de Catalunya en el seu entorn laboral, la Karen considera que treballen amb molts projectes europeus i tem que això els pugui afectar, a més, tenint en compte que des que els britànics van aprovar el Brexit, han deixat de participar en molts projectes de la UE.
Però malgrat el seu temor, reiteren que el que no pot fer el govern català és abandonar l’aposta pel referèndum ja que estan convençudes que el govern de Madrid no podrà continuar estàtic, perquè asseguren que “aquesta és una reivindicació que no té aturador”.
“M’indigna que no deixin sentir la veu del poble”
“Qualsevol democràcia ha de deixar fer un referèndum”