“Ho hem fet. Ara no ens falleu vosaltres”

Sor­tint d’un par­tit de bàsquet, un amic li va dir si volia anar a una reunió de CDC. Aquell dia, a Lluís Coro­mi­nas el fan fit­xar com a inde­pen­dent per a la llista de Cas­te­llar del Vallès, on va néixer el 1963. La seva mare, Trini Díaz, té 81 anys i la seva família prové de la Bis­bal d’Empordà, amb arrels gar­rot­xi­nes a Oix. El seu pare, Anto­nio Coro­mi­nas, en té 83 i és de Cas­te­llar de tota la vida. Coro­mi­nas era un jove impli­cat amb el tei­xit asso­ci­a­tiu, juga­dor i entre­na­dor de bàsquet d’equips mas­cu­lins i feme­nins. En aquest món s’hi va pas­sar vint anys, i en començar a dedi­car-se al dret el va dei­xar. Durant deu anys va exer­cir d’advo­cat en un dels bar­ris més humils de Saba­dell, el de Ca n’Oriac, for­mat amb l’allau migratòria de mit­jan del segle XX. Se’n sent molt orgullós. “Vaig fer molt torn d’ofici, molt”, relata. “Quan em pre­gun­ta­ven quina espe­ci­a­li­tat tenia, deia: la que entra per la porta.”

En aque­lla reunió poste­rior al par­tit de bàsquet, als con­ver­gents de Cas­te­llar els va dema­nar: “Dei­xeu-me un lloc pel dar­rere.” I va anar de número 7. Va sor­tir ele­git i va fer de regi­dor de Gover­nació durant un any, fins que l’alcalde va ple­gar per motius per­so­nals. Els del par­tit li van dir: “Has de ser tu.” Així és com el 1992 va arri­bar a l’alcal­dia. S’hi va estar fins al 2004, i en política de vega­des una cosa porta a una altra... Fins avui, que està inves­ti­gat pel TSJC amb qua­tre mem­bres més de la mesa del Par­la­ment per haver permès la votació de les reso­lu­ci­ons sobre el procés en el debat de política gene­ral. “El que hem fet és defen­sar la democràcia. Res més. ho faríem amb qual­se­vol ide­o­lo­gia, en qual­se­vol cir­cumstància”, sosté.

Des del pri­mer dia que va ocu­par un càrrec ins­ti­tu­ci­o­nal, repe­teix que vol tor­nar a exer­cir d’advo­cat. Ara sí que ho farà, avança, perquè ha deci­dit que no es pre­sen­tarà a unes pro­pe­res elec­ci­ons al Par­la­ment. “Era dels que deien que en la política s’hi ha d’estar pocs períodes, però m’hi vaig embo­li­car, i mira què ha pas­sat!”, exclama. El que ha pas­sat és que tot va anar rodat. Al cap d’un any a l’alcal­dia, es va fer mili­tant del par­tit perquè li ho van dema­nar, i va reno­var l’estruc­tura comar­cal, la de la fede­ració... El 2000 va ser ele­git secre­tari d’orga­nit­zació, poc abans del congrés en què Artur Mas es va con­ver­tir en secre­tari gene­ral. Ales­ho­res els del pinyol volien una altra per­sona per al càrrec: tots ells eren pre­si­dents d’alguna agru­pació de Bar­ce­lona, no el conei­xien de res i li van fer un vot de càstig. Sí, Coro­mi­nas va ser un dels mem­bres de l’insigne pinyol, però no del nucli pri­mi­geni. Mas li va dema­nar, el 2003, que anés a la llista de CiU al Par­la­ment. I a CDC va enca­de­nar res­pon­sa­bi­li­tats. Després de ser secre­tari d’orga­nit­zació, en va ser vice­se­cre­tari de ter­ri­tori. Durant els anys del tri­par­tit, l’ano­me­nada tra­ves­sia del desert de CiU, a Còrsega va coin­ci­dir amb David Madí, Quico Homs i Oriol Pujol, entre d’altres. El vell pinyol evo­lu­ci­o­nava, si és que aquell entorn de Mas era encara el pinyol. “La gent con­fon les coses”, comenta. Amb alguns d’ells, com amb Quim Forn, ha con­ser­vat l’amis­tat. A alguns altres no els va veure més, com a Oriol Pujol. CDC i els pre­sump­tes casos de cor­rupció? “Col·labo­ració amb la justícia i si algú ha fet mala­ment coses, que ho pagui”, asse­nyala. Ara bé, reclama que “no s’estig­ma­titzi una gent i un pro­jecte polític que ha estat gua­nya­dor”. “Hi ha mol­tes ganes que no gua­nyi mai més”, argu­menta.

Coro­mi­nas no se sent de cap família de CDC. Però té molt clar d’on ve. Ni de la FNEC, ni de la JNC. Del ter­ri­tori. Es va dedi­car durant més de deu anys a reno­var l’estruc­tura ter­ri­to­rial de CDC. És un dels res­pon­sa­bles de la for­nada de nous alcal­des que va per­me­tre a CiU gua­nyar les muni­ci­pals del 2011 i del 2015. El 2004 va conèixer Jordi Turull, que arri­bava a la pre­sidència con­ver­gent de les comar­ques de Bar­ce­lona. És l’amic més amic que té ara mateix en política: “A prova de bom­bes.” Han exa­mi­nat aquesta amis­tat durant anys al Par­la­ment i de vacan­ces, pujant un cim o en la sobre­taula d’un bon dinar.

Inde­pen­den­tista? Se’n va anar fent. “He estat un dels gra­du­a­lis­tes, evo­lu­ci­o­nis­tes”, con­fessa. “En l’aspecte per­so­nal estic con­vençut que estem fent el que hem de fer. No hi vaig impos­tat ni esti­rat”, afirma. Con­ser­var la sere­ni­tat i man­te­nir els peus a terra són dues con­di­ci­ons que creu fona­men­tals. És dels opti­mis­tes des que es va intro­duir el referèndum en el full de ruta: “Va ser un acte d’intel·ligència col·lec­tiva molt impor­tant. Hem dit al món que no farem res que no legi­timi la gent.”

Després de tenir cura de l’estruc­tura ter­ri­to­rial de CDC, Coro­mi­nas va assu­mir la vice­se­cre­ta­ria de rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals; una res­pon­sa­bi­li­tat que com­bi­nava amb l’exer­cici de la vice­pre­sidència de la mesa del Par­la­ment. Aque­lla havia de ser una quo­ti­di­a­ni­tat política més tran­quil·la. Però va arri­bar el procés, la inves­ti­gació al TSJC i, final­ment, com a con­seqüència del nome­na­ment de Turull com a con­se­ller de la Pre­sidència, Marta Pas­cal li va dema­nar que fos el pre­si­dent del grup par­la­men­tari de JxSí. S’hi va estre­nar fa pocs dies. “Quan m’hi poso, m’hi poso”, sen­ten­cia, enèrgic. El PDe­CAT? Creu que és l’hora de Pas­cal i David Bon­vehí. “Són molt ferms i molt vàlids. Els he anat defen­sant a tot arreu perquè l’inici d’un període com el que hem fet és molt difícil”, cons­tata.

No té por, però tam­poc no menysté les ame­na­ces de presó o sobre el patri­moni: “Els que som hones­tos no en tenim massa, de patri­moni, però el poc que tenim evi­dent­ment que ens l’esti­mem. M’ha cos­tat molt pagar la hipo­teca, com a tot­hom que tre­ba­lla, i tinc dues nenes en unes edats que encara depe­nen de mi.” Es declara dis­po­sat a assu­mir totes les con­seqüències per­so­nals i fami­li­ars, i demana que, quan cal­gui, la ciu­ta­da­nia sigui “cor­res­pon­sa­ble”. Aquests últims dies, en els actes de JxSí, als assis­tents els prega: “Ens vau dir que féssim això i ho hem fet. Ens vau dir: no ens falleu. Ara no ens falleu vosal­tres.”