“El poder absolut només recau sobre la ciutadania”

El mes de febrer va fer deu anys que és alcalde de Premià de Mar i el 2015 va ser ree­le­git com a pre­si­dent de l’ACM. Ho recorda només començar l’entre­vista quan se li pre­gunta si està dece­but de la política i ho nega amb un no rotund. “A la política muni­ci­pal pots can­viar rea­li­tats. No tot allò que vols, perquè la burocràcia és com­pli­cada i lenta, però com a camí de ser­vei als altres és impa­ga­ble i molt satis­fac­tori.” Miquel Buch (Premià de Mar, 1975) reco­neix, però, que els epi­so­dis de cor­rupció que s’han anat acu­mu­lant aquests dar­rers anys han pro­vo­cat que molts ciu­ta­dans mirin de reüll la política i posin en el mateix sac tots els càrrecs. “I no és just, perquè a Cata­lu­nya hi ha 9.142 ele­gits locals de grans ciu­tats i de pobles molt petits i la grandíssima majo­ria són els flo­ris­tes, els mecànics o els fle­quers que un dia deci­dei­xen fer un pas enda­vant i dedi­car part de la seva vida a millo­rar el seu muni­cipi. I fer-ho en bene­fici de tots.” La defensa afer­ris­sada de la política local serà pre­sent en tota la con­versa al seu des­patx de l’alcal­dia, un espai petit que dona a la plaça de l’Ajun­ta­ment i des d’on arri­ben apa­ga­des les con­ver­ses de les ter­ras­ses. “Per ser alcalde s’ha de tenir una volun­tat clara de ser­vei públic i amb això s’hi neix”, defensa. Amb jor­na­des labo­rals molt llar­gues “de més de 24 hores, plo­gui o nevi, esti­guis de bon humor o no”. “Ets com la núvia d’un casa­ment. Sem­pre arri­bes tard als llocs, i no per tra­dició, sinó perquè els veïns t’atu­ren pel car­rer per expli­car-te les seves coses”, comenta, i afe­geix: “Tinc tres noms: Miquel, alcalde, i ara que et veig!” Reco­neix que viu pen­dent del telèfon, que ara també li fa d’agenda per pren­dre notes, però asse­gura que amb els anys ha acon­se­guit sepa­rar la vida pro­fes­si­o­nal de la fami­liar, tot i que lamenta haver-se per­dut part del crei­xe­ment dels seus tres fills. “Intento can­viar quan­ti­tat per qua­li­tat en el temps que passo amb ells.” L’Oriol, en Biel i la Clara, jun­ta­ment amb la Cesca, la seva dona, “són el pal de paller de casa meva”.

L’arri­bada a l’alcal­dia de Miquel Buch no va ser vol­guda. La mort del recor­dat Jaume Bat­lle en un acci­dent de moto a la car­re­tera N-II ho va pre­ci­pi­tar tot. “Feia set­ma­nes que li havia dit que no volia con­ti­nuar com a regi­dor, que volia tan­car una etapa i ell em deia que no. L’acci­dent em va obli­gar a can­viar la meva vida en deu dies.” No amaga que encara l’enyora i que li va que­dar pen­dent una con­versa. “Al final va gua­nyar ell, perquè vaig con­ti­nuar a l’Ajun­ta­ment, però qui real­ment em va convèncer que tirés enda­vant va ser la Cesca, que em va dir que si ser alcalde em feia feliç valia la pena inten­tar-ho.” Asse­gura que deu anys després encara se sent feliç “mal­grat tot, perquè hi ha dies molt i molt durs”.

El seu nom va sonar amb força per subs­ti­tuir el de Sal­va­dor Esteve a la Dipu­tació, però el canvi no es va pro­duir i sí la reno­vació en el càrrec a l’ACM. Arri­bar a aquest ens li ha ser­vit, entre d’altres coses, per ado­nar-se “que hi ha molt bona gent al cap­da­vant dels con­sis­to­ris”. D’aque­lla pro­posta d’uni­fi­car les dues enti­tats muni­ci­pa­lis­tes en un únic pro­jecte llançada fa un any al seu homòleg de Pineda i pre­si­dent de la FMC, Xavier Amor (PSC), no s’ha mogut res. “Si en una con­versa un dels dos no vol par­lar, doncs no hi ha con­versa.” Però es nega a rebut­jar la idea. “Arri­ba­ran temps més pro­pi­cis.” L’ACM ha estat una de les cares més visi­bles i com­pro­me­ses del procés per la inde­pendència. “No dec ser dels impor­tants perquè no m’han incul­pat encara”, iro­nitza, i apuja el to quan repe­teix els man­tres que acos­tuma a treure a mol­tes entre­vis­tes: “Els alcal­des ens l’hau­rem de jugar l’1-O” o “La revo­lució democràtica no la podrem fer des del sofà.” Sense com­ple­xos defensa que el muni­ci­pa­lisme “ha tin­gut, té i tindrà” un paper clau en la cre­ació del nou estat. Les dife­rents mos­tres de poder fetes des del món local donant suport al govern català en són un exem­ple i Buch des­taca el nivell de com­promís de la major part dels alcalde i regi­dors. “La demanda per poder votar l’1-O ve impo­sada per la ciu­ta­da­nia, una ciu­ta­da­nia que vol exer­cir cada cop més la democràcia amb totes les garan­ties. A cap càrrec no se li ha posat la pis­tola al pit!” Es nega a par­lar que hi hagi por als ajun­ta­ments. “Hi haurà alcal­des que els vindrà més de gust posar les urnes que a uns altres, però no es tracta d’allò que agrada fer, sinó d’allò que s’ha de fer i que els ciu­ta­dans els recla­ma­ran.” Diu que con­fia molt en la ciu­ta­da­nia. “Me’n ric d’aquells que diuen que s’ha d’apo­de­rar els ciu­ta­dans perquè par­tei­xen del fet que la gent no el té, el poder, quan el poder abso­lut només recau sobre la ciu­ta­da­nia. Sem­pre!” Recorda que el 9-N, 739 dels 948 ajun­ta­ments van cedir espais per a la con­sulta, però que es va poder votar arreu. “Estic con­vençut que cada català podrà votar al seu muni­cipi, perquè no hi haurà ciu­ta­dans de pri­mera i de segona en un procés democràtic tan impor­tant com aquest.” Després d’una hora llarga de con­versa, amb unes quan­tes tru­ca­des pel mig i un parell de temes que s’han hagut de resol­dre abans no agafi vacan­ces en un lloc on pro­cu­rarà “que no hi hagi cober­tura”, Miquel Buch defensa el paper del PDe­CAT en el procés i la seva evo­lució cap a l’inde­pen­den­tisme. “Un par­tit que no va néixer com a inde­pen­den­tista ara n’és i això no ha agra­dat als nos­tres rivals, perquè demos­tra que és del tot pos­si­ble quan cal.”