L'any de la incertesa

Garratibat pel fred que arriba en onades, aquest columnista s'havia imposat com a tasca per al primer article de l'any el repàs de les qüestions pendents, els deures, l'agenda. Una cosa com ara: què podem esperar del 2010? A què ens enfrontarem enguany? I, certament, en un context més feliç la resposta hauria estat molt fàcil. 2010 és un any d'eleccions, de manera que fent balanç de la legislatura i afegint-hi una petita anàlisi de la situació política, amb les inevitables conclusions al final, la feina hagués quedat enllestida. Però suposo que coincidirem en el fet que aquest no és un temps normal, o si més no que ens resulta més complex del que desitjaríem. En aquestes condicions, un text prospectiu sobre l'any 10 ha de començar, necessàriament, sota el signe de la incertesa.

Incertesa econòmica i social, en primer terme. Mentre l'atur s'acosta a la línia vermella dels quatre milions, les persones normals i corrents ens enfrontem a la vella paradoxa que fa que treball i economia no siguin conceptes coincidents, ni ben avinguts. Tots els experts, per anomenar-los d'alguna manera, coincideixen a dir que enguany serem testimonis de la remuntada, que començarem a sortir de la crisi. Però diuen, també, que això no es notarà encara en la creació de llocs de treball. I cap d'ells garanteix, naturalment, que un cop fora de la crisi l'economia sigui capaç de reintegrar al món laboral tot l'atur que ha generat. Amb circumstàncies així, alegrar-nos per la millora d'alguns indicadors macroeconòmics, tan remots i estranys com sempre, no em sembla gens realista. I menys encara si tenim en compte que, ara fa un any, totes les veus autoritzades, incloses les de la dreta més recalcitrant, feien discursos apocalíptics sobre la fi del capitalisme i la necessitat de trobar un nou model que ens estalviés aquests tràngols. Un cop ha passat el pitjor –el pitjor per a ells– mercès als ajuts públics, veiem com tornen a la cantarella de sempre sobre la necessitat de ser austers i flexibles, i d'esperar amb paciència que els beneficis de la banca i de les grans empreses acabin filtrant les seves engrunes a la resta del món. D'allò del canvi de model, que les persones estan abans que els beneficis, res de res.

Com afectarà aquesta situació al cicle electoral que comença enguany? Tampoc és fàcil de dir, perquè a la incertesa socioeconòmica se'n suma una altra, relativa al marc institucional. En vespres de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, extrapolar la situació present als comicis de novembre resulta més que arriscat. Hi haurà retallada? Molta o poca? Com serà, la resposta del govern? Què farà, l'oposició? Penso que, sense aclarir abans aquestes incògnites, no podem preveure les tendències determinants en la formació del pròxim Parlament, ni del pròxim govern. En tot cas, el que resulta obvi és que amb la sentència hi haurà una nova tempesta nacional, ja sigui espanyola o bé catalana, i que la polèmica inacabable sobre els drets de Catalunya i la forma de l'Estat eclipsarà, més que no voldríem, la controvèrsia al voltant de la crisi i les condicions de vida de la població.

Incerteses, doncs, en començar l'any. I quan no sabem què podem esperar, el pessimisme té tendència a escampar-se i dominar-ho tot insidiosament. D'aquí que els responsables polítics i econòmics tinguin enguany més responsabilitats de les habituals, perquè una actitud racional i amatent a la situació de les persones ajudaria molt a l'hora d'afrontar els problemes i trobar maneres de solucionar-los. No ens en cal més, de negativitat. No ens en cal més, de soroll. Qui presenti projectes concrets, clars i factibles, serà benvingut. Molt benvingut.