La veu

Molt sovint no valorem prou tot allò que ens és quotidià fins que ens falta. Per a un periodista que treballa a la televisió, quedar-se sense veu és quedar-se sense una eina bàsica de treball. I no ens adonem de la importància d’aquesta eina fins que s’espatlla. Aquest estiu ha fet 25 anys que em dedico a informar a través de la ràdio i de la televisió. El juliol del 1992 entrava a formar part de l’equip de Catalunya Ràdio que al setembre engegaria un projecte pioner al nostre país, Catalunya Informació. Vaig estar quatre anys a la Cati fent informació esportiva. Però l’any 1996 vaig decidir enfilar la sortida de Barcelona per la Diagonal fins als estudis de TV3 a Sant Joan Despí. Actualment, fa 21 anys que treballo als serveis informatius de TV3, amb una llarga temporada presentant les notícies al 3/24. Què vull dir amb tot això? Doncs que porto gairebé mitja vida xerrant pels descosits sense conèixer una de les meves principals eines de treball. Són molts anys explotant i esprement la meva veu sense tenir en compte factors que són decisius per al seu bon ús: com ara respirar correctament, escoltar-me, quina ha de ser la posició corporal... Tot plegat ha acabat passant-me factura. Hematomes, pòlips, nòduls a les cordes vocals, són patologies molt freqüents en periodistes, mestres, professors, cantants i actors. Tots, professionals que depenem de la veu.

Fa tres mesos que estic de baixa a causa d’una disfonia provocada per un hematoma que em van extirpar d’una corda vocal. Òbviament, no és una malaltia greu, ni de bon tros, tot i que la gravetat també es podria valorar en funció de com afecta o condiciona les nostres rutines, i ara mateix, per exemple, tinc prohibit parlar en ambients sorollosos i ni tan sols puc respondre al telèfon. La recuperació és lenta, però vaig progressant gràcies a la feina de la meva logopeda. L’Ana té la difícil tasca de fer tornar a treballar una corda vocal que està molt malmesa i que no vibra. Amb exercicis de respiració i cantant –potser acabaré descobrint la meva veritable vocació– aconsegueix que vagi traient sons amb l’objectiu de recuperar al cent per cent la “meva” veu. El cert és que són moltes setmanes de baixa amb moments durs, com quan després de la intervenció vaig haver d’estar una setmana en silenci absolut, sense poder parlar, comunicant-me a través d’una llibreta i un boli. El pitjor va ser la impotència de no poder-me expressar amb la suficient rapidesa amb la família, els amics…

Una impotència que no només vaig viure en el meu entorn personal, sinó que es va plantar insultantment en el meu terreny professional amb els atemptats de Barcelona i Cambrils. Frustració, això és el que vaig sentir, de no poder participar de l’excel·lent feina dels meus companys de la redacció d’informatius de TV3. Molts d’ells estaven de vacances i els que van poder no van dubtar ni un segon a l’hora de mobilitzar-se. I els que no feien vacances van allargar horaris i van deixar les seves seccions habituals per informar dels atacs als TN, al 3/24 i als programes especials que es van haver de preparar. Una cobertura informativa exemplar, rigorosa i curosa amb les imatges. En definitiva, una manera de fer molt allunyada d’aquells mitjans que han volgut fer d’aquesta tragèdia un nou espectacle mediàtic i que ha tornat a rebre la recompensa de l’audiència. Una feina excel·lent, insisteixo, com la feta, també, pels meus antics companys de Catalunya Ràdio.

Sens dubte, la Televisió i la Ràdio Nacional de Catalunya han demostrat, una vegada més, ser unes sòlides estructures d’estat que han fet allò que es demana a uns mitjans de comunicació públics al servei de tot un país.

Com també ho són –sòlides estructures d’estat– el nostre sistema d’emergències i de salut o la nostra policia, que han demostrat un elevat nivell d’eficàcia i de professionalitat. En el cas dels Mossos d’Esquadra, no només han excel·lit en la investigació que ha permès en pocs dies desarticular la cèl·lula terrorista, malgrat les conegudes limitacions en l’accés a informació confidencial, sinó també en la seva política comunicativa. Han donat la informació precisa i necessària en cada moment, només quan els fets es podien confirmar i intentant fer callar rumors. En aquest sentit, en el de la gestió comunicativa dels atemptats de part dels Mossos, al marge dels màxims comandaments o del seu portaveu, s’ha de destacar la tasca que ha realitzat la figura encarregada de les xarxes socials del cos policial. No ha necessitat la veu per alertar, a través de piulades a Twitter, del que estava passant amb rigor i sense alarmisme. Com deia al principi d’aquestes reflexions, molt sovint no donem prou importància a fets, accions o conductes que formen part de la nostra rutina, de la nostra quotidianitat. Les tenim tan interioritzades que no sabem valorar la seva extraordinarietat. O no és extraordinària, per exemple, la capacitat que tenim els humans de parlar, de comunicar-nos?