Política

L'Onze de Setembre de 1977

La Diada dels 10.000

Es va mantenir tota la jornada, des del matí, quan els partits i les organitzacions socials van muntar les parades i se’n podien trobar dels socialistes, comunistes, nacionalistes o el FRAP, fins a la nit, quan, acabats els parlaments, la manifestació va arribar al govern civil

Cap responsable polític del moment va acompanyar els actes

Salvador Sunyer: “La llibertat de Catalunya és de Catalunya i de ningú més” En un moment en què tot estava per fer, la festa es va acabar cantant ‘Els segadors’

No va ser l’Anàbasi de Xenofont, no hi va haver una lluita de germans per conquerir un tro llunyà, però el1977 tot era possible i, després de l’experiència semiclandestina viscuda un any abans a la Devesa, la ciutadania i les forces polítiques i socials de Girona van decidir que ja n’hi havia prou, que Catalunya havia de tenir la seva festa, i, malgrat la gran convocatòria de Barcelona a la qual es van afegir Tarragona i Lleida –van fer els actes al matí–, aquí es va celebrar una Diada particular. Les primeres eleccions generals del postfranquisme havien capolat l’esperit unitari de l’Assembla Democràtica de Catalunya, però l’ADAG (Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona) es mantenia ferma com un element d’agitació i reivindicació.

El 26 d’agost, Ignasi de Ribot i de Batlle, l’advocat tradicionalista que va passar de ser regidor pel terç sindical a alcalde de la Girona de la Transició, acompanyat de Pere Ribas, va rebre la comissió organitzadora de la Diada. Estava integrada per Lluís Maria de Puig; Enric Ansesa, artista i autor del cartell anunciador; Jaume Curbet, i Damià Escudé. Es van acotar els termes d’una festa oberta que es va celebrar a la plaça Catalunya. La cita era a Girona, però aquell Onze de Setembre molts pobles es van mobilitzar i així, al matí a Anglès, 1.500 persones van pujar en processó des de la plaça de la Rutlla fins a la casa de la vila, demanant amnistia i estatut d’autonomia. El mateix va passar a Figueres, es va omplir la Rambla i l’escena es va repetir a Arbúcies, Olot, les Planes, Bescanó i Llagostera. Es va servir l’entremès del que seria el gran acte de la tarda. L’eufòria s’havia desfermat i al matí els partits encara barbamecs i les organitzacions vam muntar les parades al centre de la ciutat. Destacaven les del FRAP, el braç armat del PCI, que havia vist com dos anys abans la dictadura havia afusellat tres dels seus membres en les que van ser les últimes penes de mort signades per Franco; es va recordar Salvador Allende, assassinat pels feixistes de Pinochet quatre anys abans; les botigues van exhaurir les senyeres i van quedar per vendre les banderes espanyoles, i a les cinc de la tarda l’adrenalina va arribar a dalt de tot amb l’entrada de la columna de Salt. Precedida pels repicars de tambors i encapçalada pels senadors, Salvador Sunyer, Jaume Sobrequés i membres de la comissió d’independència com ara Miquel Berga i Pau Masó, la performance improvisada va confirmar que aquell dia seria únic i l’assistència, massiva. Al final de la tarda els encarregats del servei de bar van fer comptes i van anunciar que havien fet més de 100.000 pessetes de caixa (600 euros), tot un capitalàs del moment, i van regalar els entrepans que havien sobrat. Es van veure senyeres, ikurriñas, estreleiras i, oh!, sacrilegi!, la tricolor republicana.

ETA continuava matant, en Juan Carlos, presentat per l’article 57 de la Constitució com a hereu legítim de la dinastia històrica com a rei, havia triomfat a Nova York, on l’havien presentat com a “motor del canvi”, però aquestes minúcies no afectaven l’esperit d’una tarda en què es respirava empatia i subversió. Es volia deixar enrere per sempre l’oblit a què la dictadura havia sotmès les efemèrides fonamentals del Principat i aquella tarda a la plaça Catalunya hi va haver la feina esforçada dels artistes de l’ADAG, que es van escarrassar per tirar endavant el projecte de travessar la ciutat amb uns inflables. Una aventura que les dificultats tècniques van frustrar, però va ajudar a activar la gatzara, a l’hora que uns emprenedors pastissers que van descobrir que molt sovint política i negoci van agafats de la mà van convertir les coques quadribarrades en un motiu identitari, però sobretot dolç i atractiu menjat a cremadent pels presents.

Finalment es va entrar a la part seriosa de la celebració. En Món Marquès va obrir l’acte amb unes paraules que van servir de pròleg a la lectura del manifest signat per totes les forces polítiques. És podia llegir: “La commemoració d’una desfeta com a Diada Nacional la converteix en el símbol exacte de la nostra historia col·lectiva. La història de Catalunya és, d’ençà de 1714, la història d’una lluita per recobrar l’autonomia, per veure reconegudes les nostres llibertats nacionals, és la història d’una opressió centralista, dels successius intents de colonització cultural, de la persecució ferotge de tot allò que ens defineix com a poble. L’Onze de Setembre és, per tant, més que una diada festiva, la diada de la consciència popular.”

Com la que representava Salvador Sunyer, professor de català, militant esforçat que al matí a Anglès havia acompanyat el poeta Joaquim Bauxell per pregonar des del balcó de l’ajuntament que Catalunya havia reviscut de les cendres, i a Girona va obrir els parlaments recordant la Diada de l’any anterior a la Devesa, on van haver de moure’s entre l’aprensió de les autoritats i la vigilància de les forces de seguretat. Com a bon mestre no es va estar de fer un homenatge a tots els gironins que havien estat silenciats al llarg de 40 anys. Entre d’altres, va esmentar Agustí Riera i Pau, Albert de Quintana i León, Miquel de Palol, els germans Masó i Valentí, Miquel Santaló, Joaquim de Camps i Arboix, Dàrius Rahola, Carles Rahola, Laureà Dalmau i Pompeu Pasqual, i va exigir “les llibertats democràtiques, l’amnistia i l’estatut d’autonomia”: “Perquè volem saber qui ens governa, com governa i per què ens governa, ja que el poder real no és encara del poble, sinó que el manegen les mateixes oligarquies de sempre.” Interromput per l’entusiasme popular quan algú va preguntar al futur alcalde de Salt pels altres catalans, va apostar per una societat paritària contestant: “Si formem tots plegats una sola comunitat i la volem traspassar lliure, honesta, neta i democràtic als nostres fills, als nostres nets, hem d’entendre que els catalans gironins, els catalans nascuts aquí i els nascuts en altres terres de l’Estat espanyol formem una sola comunitat.” Una frase manllevada de Rovira i Virgili: “La llibertat de Catalunya és de Catalunya i de ningú més” va deixar pas a Jaume Sobrequés, historiador, aleshores senador socialista, que es va decantar per la pedagogia, explicant quin era el significat de l’Onze de Setembre, apostant per consolidar la democràcia, per aconseguir el restabliment de la plena autonomia i posant deures a la nova Generalitat. Ja fos la defensa del patrimoni cultural, la proclamació de l’ús oficial del català, exigint un estudi sobre quines havien de ser les estructures sanitàries i educatives que cobrissin les necessitats del nou país. Va defensar els drets dels objectors, va demanar millores per als pagesos, va reclamar una nova ordenació del territori i eleccions municipals lliures i es va fer ressò del que era un clam ciutadà, situar la majoria d’edat als 18 anys. En un moment com aquell en què tot estava per fer, la festa es va acabar cantant Els segadors, fet que va donar pas a una gran manifestació que, passant per la plaça Pompeu Fabra i la Gran Via Jaume, es va aturar davant del govern civil. Allà els parlamentaris van donar el manifest al representant del govern central i milers d’assistents van cridar: “La senyera al balcó”, i van cantar Els segadors. Aquella tarda de setembre, 10.000 gironins havien omplert la plaça Catalunya, no eren els 10.000 de Xenofont però sí que començàvem un camí cap a un país millor.

Ve de la plana 8

Havaneres i adhesions
L’escenografia de la plaça Catalunya era senzilla però brillant. Una gran senyera guardava l’escenari on, abans dels parlaments, la festa va arribar amb havaneres, poemes, lectura d’adhesions i sobretot molta voluntat, convenciment i esperança que aquell era el dia de la revenja pacífica i solidària de massa anys de repressió i genocidi cultural que havia intentat esborrar la història i la raó de ser d’un poble. Aquell dia l’au fènix va acabar de renéixer de les cendres i es va emportar el desert de misèria i desolació en què el franquisme havia intentat convertir el Principat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.