Estem al vostre costat

Senyor pre­si­dent,

Fa més d’un segle, les dones vam llui­tar per acon­se­guir el dret al vot. Era il·legal en tots els codis del món civi­lit­zat, però vam ser tos­su­des, i ara ningú no posa­ria en dubte la nos­tra legi­ti­mi­tat com a ciu­ta­da­nes.

Ara fa uns pocs anys els nois de tot l’Estat espa­nyol es van negar a fer la mili. L’arti­cle 30 de la Cons­ti­tució els hi obli­gava, però van acon­se­guir, per una vegada, que el lli­bre que Moisès va bai­xar del Sinaí, la Cons­ti­tució Espa­nyola, es doblegués als desit­jos dels seus ciu­ta­dans.

Encara fa més pocs anys, l’Estat espa­nyol va assu­mir el trans­va­sa­ment de l’Ebre, però la força dels ebrencs va subs­ti­tuir, amb èxit, els plans esta­tals.

Et sic de cae­te­ris. Cada cop que els ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes, amb un ele­vat nom­bre de par­ti­ci­pants, han vol­gut alguna cosa, ho han acon­se­guit, tant en règims tota­li­ta­ris com en els estats apa­rent­ment democràtics.

Desitjo, senyor pre­si­dent, que la nos­tra veu no sigui silen­ci­ada aquest cop. I ho desitjo per diver­ses raons: en pri­mer lloc, perquè els ciu­ta­dans som els sobi­rans, en un estat de dret, i en segon lloc perquè les objec­ci­ons lega­lis­tes es basen en l’arti­cle 2 de la Cons­ti­tució (aque­lla del Sinaí...), que va ser redac­tat, com hi ha pro­ves sobre­res, per un cop d’estat mili­tar.

Senyor pre­si­dent: estem al vos­tre cos­tat. I volem ser lliu­res.