“A la Diada em van dir que és la revolució dels somriures”

Sí, jo me n’encarrego. El primer article el vaig publicar la setmana que el Parlament de Catalunya va aprovar la llei del referèndum. Dilluns passat vaig escriure un altre article sobre com el govern espanyol i els tribunals han intentat frenar els passos dels catalans. Aquí vaig explicar els plans del govern català i també la reacció espanyola, per exemple, amb el tema dels locals electorals i les cartes als alcaldes del president Puigdemont donant-los suport i del president Rajoy pressionant-los. També vaig ser a la Diada –era la primera vegada que hi anava– per veure quanta gent feia costat al referèndum.

Com que la situació era tensa, vaig pensar que potser hi hauria agressivitat, però la impressió va ser que tot era molt pacífic. Algú em va dir que aquesta és la revolució dels somriures. Em sorprèn que no hi hagués cap programa oficial, la gent sortia al carrer i s’ho passava bé. També em va sobtar que l’ANC recollís diners per l’independentisme. A l’article recordava què va passar el 1714. En aquell moment, les dones i els nens van lluitar contra l’exèrcit espanyol. I vaig fer un paral·lelisme amb el gran nombre de dones i nens que hi havia a la Diada.

Estic a Barcelona i busco parelles en què un membre pensi votar que sí i l’altre que no [si voleu dir-hi la vostra, podeu contactar a [email protected]].

No es pot comparar amb l’interès sobre el Brexit. Jo intento estimular l’interès, però al web no són els articles més llegits. I m’he preguntat per què. Potser perquè els holandesos pensen que no tindrà influència en la seva vida personal.

Les del Marroc, perquè a Holanda hi ha una comunitat bastant gran de marroquins. També d’altres com ara la història de la falsa filla de Dalí, temes més divertits. En el conflicte entre Catalunya i Espanya, que ja fa temps que dura, potser els holandesos pensen que ja saben de què va.

Se’m fa difícil jutjar-ho des de la meva posició. Com a corresponsal em dedico a descriure l’actualitat, què passa allà on soc. Crec que, com a periodista, el meu paper no és opinar.

He vist els catalans molt molestos per això i també reaccions que deien que l’acció de la Guàrdia Civil no té a veure amb la llibertat de premsa. No sé què va passar exactament a El Vallenc, però diria que hi havia un lligam entre el govern català i l’editor del setmanari. I crec que l’acció policial no tenia res a veure amb els continguts de la publicació.

Això seria predir el futur. Sé que molts cops als periodistes ens pregunten què passarà, però jo no ho sé. Només escric sobre el que passa.

La resposta holandesa seria que al final cal dialogar i pactar des de tots dos bàndols. Crec que no hi ha gaire voluntat de parlar, però no sé si és possible amb l’actual govern de Madrid. Penso que l’única solució seria tornar a la mesa de negociació i escoltar les demandes dels catalans. És cert que hi ha una majoria important de catalans que desitja que hi hagi un referèndum i la proposta s’ha d’escoltar. Per a mi, el moment clau va ser la retallada de l’Estatut per part del PP. A partir d’aleshores les coses van empitjorar i potser caldria retrocedir fins a aquell punt i poder tornar a negociar sent capaços d’entendre que Catalunya reclama una sèrie de competències.

No he vist que en digués res. Aquesta setmana em trobo amb l’ambaixador holandès i podré saber què en pensa. És Jean-Claude Juncker, el president de la Comissió Europea, qui parla en nom de la UE, i a Holanda es pensa que si a Brussel·les li està bé, doncs endavant.

Només de vegades a l’altra banda de l’Atlàntic, a les Antilles Holandeses, ho pensen, però no n’estic gaire al cas. Sí que hi ha sentiments que no tothom se sent holandès. Hi ha gent que se sent més frisona [de Frísia, al nord dels Països Baixos] que holandesa. Jo soc de Drenthe, una regió situada a l’est, amb la seva identitat però sense demandes sobiranistes.