Procés sobiranista
1-O
I a Badia es va votar
Al voltant de les dotze del migdia, la cua de gent disposada a votar a l’institut Badia del Vallès recorria bona part de les instal·lacions. En un ambient distès, hi havia famílies amb nens i sense, gent gran i joves. Sorpresos alguns i visiblement contents d’altres, tothom esperava sense pressa. A l’interior, el degoteig de vots era constant després de superar diversos entrebancs informàtics que havien endarrerit tot el procés. Unes hores abans, ningú s’imaginava que aquesta imatge es podria produir a la ciutat –i ara venen tòpics i dades reals–, que té la forma de la península Ibèrica, amb carrers com Via de la Plata i escoles com Las Seguidillas, que ha estat des de fa anys un feu socialista i que té una minsa representació de les forces independentistes. “Som aquí per dignitat personal i col·lectiva”, deia poc abans de les nou del matí la Rosa, una dona de 65 anys que es declarava independentista i que havia anat a l’institut a les quatre de la matinada després d’haver fet torns amb la família durant el cap de setmana. Entre els que sí que hi havien passat tota la nit, hi havia la Pilar, una dona “d’esquerres” i “de classe obrera”, com es definia, que anunciava que no votaria, però que hi era per “defensar la democràcia”. I és que una part dels votants deien després de dipositar la papereta que havien decidit participar-hi després de veure i valorar el que havia passat en les darreres setmanes i anys, i com a mostra de rebuig a la posició del govern de l’Estat.
A l’altra punta de la ciutat, al centre cívic, també es podia votar i hi havia cua, si bé no tenia les mateixes dimensions que la de l’institut i era poc comparable amb les grans concentracions d’altres ciutats. “Soc andalusa i fa cinquanta anys que visc aquí. No hi ha dret amb el que ens estan fent”, deia la Carmen, de 71 anys, a la sortida del centre mentre esperava el seu home. Tots dos marxaven entre els aplaudiments dels presents, un gest que es produïa cada cop que algú votava.
Com que a Badia les distàncies són curtes, es podia anar caminant d’un punt de votació a l’altre i es podia comprovar de primera mà que és una ciutat que té una població més diversa del que es podria pensar. Mentre que uns anaven a votar i, si calia, feien cua, uns altres passejaven pel municipi o, com si d’un diumenge qualsevol es tractés, estaven asseguts a la terrassa d’un bar o en un banc. A Badia, doncs, també es va poder votar.