Abans d’optar per la via del decret, el govern espanyol intentarà aprovar el projecte de les mancomunitats a través del Congrés, tot i que el president de la cambra en aquells moments, el comte de Romanones, confessarà anys després que “alguns dels seus amics s’havien mostrat obertament i decididament enemics de les mancomunitats”. El debat parlamentari es convertirà en un batibull considerable. El futur president de la República, Alcalá-Zamora, dirà que, “ si el sistema de mancomunitats es generalitza, serà un desastre financer per a l’Estat”.

El moviment per reclamar un autogovern que s’adaptés a les aspiracions catalanes no es va aturar amb el reconeixement de la Mancomunitat. A finals del 1918 i principis del 1919 es va viure l’anomenada “campanya per l’autonomia”, precisament en un context internacional clarament propici, marcat per l’ensulsiada dels grans imperis plurinacionals (l’alemany i l’austrohongarès) i la difusió de la doctrina Wilson sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles. Un dels documents que van circular, ‘Bases per a l’autonomia’, va aconseguir un suport amplíssim, d’un 95% dels municipis de Catalunya. Dos mesos després, el projecte d’Estatut aconseguirà el suport del’Assemblea de Municipis i, en aquest cas, fins i tot dels lerrouxistes. Malgrat tot, la reacció de la societat espanyola serà virulenta, amb manifestacions i boicots inclosos.