El misteri de la Santíssima Trinitat

Hi ha coses que quan són impossibles, són impossibles. Ara els contraris al 155 m’han tornat a posar davant el misteri de la Santíssima Trinitat, un misteri irresoluble per mi. Però això no m’estalvia de veure grans contradiccions i incerteses en aquesta trinitat política entre les llistes d’ERC, de la CUP i del PDeCAT i que sigui la més ideal per arreplegar més vots. La primera contradicció, i que s’haurà d’aclarir en la campanya, és: què passarà el 22-D si la trinitat guanya les eleccions; qui proposaran de president? ERC voldrà posar un president del 155 o continuar amb el que tots tenim pel president “legal”? No és anodina aquesta pregunta, de fet, els catalans ja ens la vam fer amb Tarradellas. Hem de recordar que Tarradellas va venir com a president de l’exili perquè era el president, i només perquè era el president. En aquell moment els catalans, malgrat tot i tots, i també amb tot el franquisme per desmuntar, vam ser capaços i tossuts per “recuperar” les nostres institucions anul·lades pel cop d’estat franquista. Ara la cosa pinta, segons veig, més malament, i els interessos de partit i personals pesen massa i podem ser traïdors a la nostra tradició. Per cert, quan els opinadors parlen dels interessos de partit, sempre hi afegeixen que són lícits; doncs, i amb tots els respectes, hi ha moments de la història en què no. Els de país han de prevaldre.

Votar la llista del president serà l’única manera de neutralitzar els efectes més perversos del 155 i per donar-los, i donar al món, una gran lliçó de democràcia.

En aquests darrers dos mesos hem après i descobert moltes coses, i no totes bones. Han caigut moltes caretes d’impostors aprofitats i camuflats. Ara ja tothom va amb la cara destapada. I hem descobert uns fets greus que personalment ni imaginava; hem descobert que el franquisme i els impulsos ideològics franquistes encara estan molt arrelats, fins i tot en la progressia d’esquerres i en molta part de la societat espanyola. He descobert, i mai m’ho hauria pensat, fins a quin punt l’Estat espanyol estava disposat a utilitzar la força repressiva, i probablement no ho hem descobert del tot perquè el govern català, sabent el que ara sabem per la revista Interviú, va desistir a demanar resistència a la població per evitar-la. Hem descobert amb quina facilitat i impunitat es poden recargolar les lleis per fer-les seves. Hem descobert fins on arriba la seva capacitat de perjudicar-nos l’economia i la servil col·laboració d’alguns empresaris. I finalment també hem descobert la incapacitat de diàleg polític de tu a tu amb Espanya; ells només entenen i admeten el sotmetiment. Una reminiscència del passat colonialista. Ara els més nacionalistes i els més tous demanen del govern català autocrítica, i és veritat, no estàvem preparats per a tanta violència perquè tots pensàvem en una altra Espanya i una altra monarquia. Una Espanya i una monarquia que no existeixen.

En vista d’aquesta Espanya i d’aquesta monarquia, i arribats aquí, només podem fer dues coses: una participació massiva de votants el 21-D i fer una aturada en el procés per refer-nos i reconstruir tot el que ens han destrossat, sabent que això no ens serà tan fàcil, perquè el seu interès no és en cap cas deixar les coses com estaven. El a por ellos és ben viu i campa amb certa violència impune pels carrers. El 155 i el seu esperit han vingut per quedar-se com mai van perdre l’esperit de la Loapa, hereva del 23-F.

Necessitem entrar en una època d’assentament social, polític, econòmic i de govern, i recuperar lideratge. Fins i tot allunyar-nos, si és el cas, de les proclames sortides més de cor que del cap. No podem entrar en una època de conflictivitat social que només ens perjudica a nosaltres i hem de seguir, com ho hem fet fins ara, amb les grans mobilitzacions liderades per l’ANC i per Òmnium, i fugir dels CDR. Només així podem enfortir-nos políticament, enfortir el país i enfortir l’economia.