Política

LA UNIÓ FA LA FORÇA

Junts pel Sí (2015)

Quan anaven junts pel sí

El 20 de juliol del 2015, la terrassa del Museu d’Història de Catalunya es va convertir en l’escenari de la presentació de la candidatura de Junts pel Sí

La coalició, que es va traduir en una unitat d’acció al Parlament, representava una fita en la història del catalanisme i un punt i a part en les relacions entre dos partits tradicionalment rivals, CDC i ERC

La primera propostad’una llista unitària la va fer Artur Mas el 25 de novembre del 2015

El 20 de juliol del 2015, la ter­rassa del Museu d’Història de Cata­lu­nya es con­ver­teix en l’esce­nari d’un esde­ve­ni­ment en majúscu­les. És un cap­ves­pre xafogós i, entre els assis­tents, hi ha polítics tra­di­ci­o­nal­ment rivals, que s’han enfron­tat amb vehemència durant els anys del govern cata­la­nista i d’esquer­res i en els dar­rers de Con­vergència i Unió. Núria de Gis­pert, Toni Comín, Fran­cesc Homs, Magda Casa­mit­jana, Marina Geli, Jordi Turull... En la seva inter­venció, el cap de llista de la for­mació, Raül Romeva, des­criu amb pre­cisió allò que pro­ba­ble­ment pen­sen la immensa majo­ria dels assis­tents i dels espec­ta­dors que pre­sen­cien aquell acte: “Això és molt estrany. No passa res, diguem-nos-ho: és molt estrany.” Tot seguit, però, pun­tu­a­litza: “Això és estrany, però la situ­ació és extra­or­dinària.” El número 5 de la llista i pre­si­dent d’ERC, Oriol Jun­que­ras, també es refe­reix a aquesta situ­ació en el seu dis­curs i parla ober­ta­ment d’un “acord excep­ci­o­nal”. “Perquè ens enfron­tem a una situ­ació excep­ci­o­nal”, remarca.

L’acte ofe­reix una escena inèdita, una fita en la història del cata­la­nisme. I també marca un punt i a part en les rela­ci­ons tor­tu­o­ses entre dos par­tits que han estat enfron­tats de manera sis­temàtica d’ençà de la segona legis­la­tura al Par­la­ment: el par­tit de govern, CDC, i l’etern aspi­rant. La riva­li­tat no es pot lle­gir només en clau de lluita pel govern. Hi ha en joc, també, el lide­ratge del cata­la­nisme. En tot cas, la reunió d’antics adver­sa­ris polítics que es pro­du­eix a la ter­rassa del Museu d’Història de Cata­lu­nya el 20 de juliol del 2015 pot recor­dar per­fec­ta­ment el pri­mer míting que va cele­brar Soli­da­ri­tat Cata­lana, al Tea­tre Prin­ci­pal de Girona, el 1906; la cons­ti­tució de l’Assem­blea Cata­lana, al Palau de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, el 1913, i fins i tot la cre­ació de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, a la parròquia de Sant Agustí de Bar­ce­lona, el 1971. En tots aquests moments, adver­sa­ris tan acèrrims com car­lins i repu­bli­cans, o cata­la­nis­tes i monàrquics, es van asseure a la mateixa taula i es van abo­car a fer cam­pa­nya con­junta, ja fos per donar res­posta a una agressió de l’Estat, a l’aspi­ració d’una man­co­mu­ni­tat de les dipu­ta­ci­ons o bé a la volun­tat de recu­pe­ració de l’auto­no­mia. Sense menys­te­nir aque­lles fites, però, Junts pel Sí ofe­rirà dues nove­tats sig­ni­fi­ca­ti­ves. La pri­mera és el fet que l’acord s’esta­bleix a par­tir d’un pro­grama nítida­ment inde­pen­den­tista. El full de ruta que es dona a conèixer aquell dia parla explícita­ment de la “decla­ració de l’inici del procés d’inde­pendència” si s’acon­se­gueix “una majo­ria sufi­ci­ent” en les elec­ci­ons del 27 de setem­bre, i també del com­promís d’ini­ciar un procés de “des­con­nexió de l’Estat” i de “la pro­cla­mació de la inde­pendència de Cata­lu­nya”. Es tracta de pro­pos­tes que han estat assu­mi­des per alguns par­tits polítics de manera gra­dual (pri­me­ra­ment, per ERC, i molt més enda­vant, per CDC i un sec­tor impor­tant d’UDC), però que ara esde­ve­nen un full de ruta com­par­tit, l’eix cen­tral de la política cata­lana, tal com ho ha estat l’auto­no­misme des del 1913. Els par­tits no dei­xen de reflec­tir un procés simul­tani de la soci­e­tat cata­lana, que ha pas­sat, en pocs anys, de sen­tir-se majo­ritària­ment còmoda amb l’esce­nari de l’auto­no­misme a plan­te­jar-se ober­ta­ment la via inde­pen­den­tista. La segona nove­tat també és sig­ni­fi­ca­tiva. Els par­tits que s’afe­gei­xen a la coa­lició no només es com­pro­me­ten a empren­dre una cam­pa­nya elec­to­ral con­junta, sinó també a dur a terme una acció unitària al Par­la­ment i, al mateix temps, un govern de coa­lició. L’un i l’altre han de per­me­tre con­duir el país cap a la inde­pendència.

Un camí difícil

Mal­grat l’entu­si­asme que es va expres­sar aquell 20 de juliol, el camí per arri­bar-hi no havia estat gens sen­zill. Ben al con­trari: havia estat un procés que s’havia allar­gat durant més de vuit mesos, ple de decla­ra­ci­ons con­tra­dictòries i d’alts i bai­xos, ate­nu­ats per un desen­llaç feliç. Tot ple­gat s’havia ini­ciat el 25 de novem­bre de l’any ante­rior, quan l’ales­ho­res pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i líder de CDC, Artur Mas, havia anun­ciat el seu full de ruta en una con­ferència mul­ti­tu­dinària a l’audi­tori del Fòrum de Bar­ce­lona. Mas plan­te­java la pro­posta d’unes elec­ci­ons ple­bis­citàries amb una can­di­da­tura sense sigles que aglu­ti­na­ria la soci­e­tat civil, els par­tits i els pro­fes­si­o­nals espe­ci­a­lit­zats, tots amb l’objec­tiu comú de cons­truir un estat propi. Pocs dies abans, el secre­tari gene­ral de CDC, Josep Rull, havia anun­ciat la fi de la fede­ració amb UDC, pre­ci­sa­ment l’endemà de la sor­tida dels con­se­llers demo­cra­ta­cris­ti­ans del govern. El camí, doncs, estava des­bros­sat, i CDC tenia via lliure per empren­dre el seu propi camí, abo­cat pro­gres­si­va­ment a la via sobi­ra­nista.

La pro­posta d’Artur Mas anava diri­gida direc­ta­ment a ERC i també a la soci­e­tat civil, a la qual con­ce­dia pro­ta­go­nisme en la con­fecció de les llis­tes. El líder de CDC, a més a més, inten­tava superar el per­so­na­lisme de les elec­ci­ons del 2012, quan s’havia situat com a màxima expressió de “la volun­tat d’un poble” i, en aquest cas, es mos­trava dis­po­sat a encapçalar la llista, però també a tan­car-la si això afa­vo­ria l’acord. En rea­li­tat, però, el paper d’Artur Mas va esde­ve­nir un escull en la con­fecció de la llista, així com en l’acord par­la­men­tari amb la CUP després de les elec­ci­ons del 27 de setem­bre. En tot cas, Artur Mas no era l’únic que havia de fer un pas enrere. En aque­lla “can­di­da­tura de país”, els par­tits no des­a­pa­rei­xien com va defen­sar la CUP, sinó que cedien el pro­ta­go­nisme a la soci­e­tat. La renúncia dels par­tits també s’havia d’expres­sar en la volun­tat dels seus can­di­dats de no repe­tir en les elec­ci­ons següents per tal d’evi­tar qual­se­vol temp­tació par­ti­dista.

El pri­mer que va res­pon­dre a la pro­posta d’Artur Mas va ser Oriol Jun­que­ras. El líder d’ERC no va con­tes­tar direc­ta­ment al de CDC, sinó que ho va fer en una con­ferència, que en aquest cas es va cele­brar al Palau de Con­gres­sos de Bar­ce­lona. La res­posta a distància no era l’únic ele­ment que con­vi­dava al pes­si­misme sobre la via­bi­li­tat de la pro­posta de Mas. De fet, l’eix cen­tral de la con­ferència de Jun­que­ras va ser l’impuls de llis­tes sepa­ra­des que com­par­tis­sin una marca comuna, però, per damunt de tot, que es com­pro­me­tes­sin a assu­mir un punt pro­gramàtic com­par­tit sobre la inde­pendència, sense obli­dar la lluita con­tra la cor­rupció i el ves­sant social. Els mis­sat­ges d’ERC ana­ven diri­gits direc­ta­ment a una CDC que hom podia asso­ciar amb les reta­lla­des dels dar­rers anys i els casos de cor­rupció, però també pre­te­nien abas­tar la diver­si­tat ideològica de l’inde­pen­den­tisme i no dei­xar esca­par cap vot. Els dies següents es va viure una res­saca esgo­ta­dora de decla­ra­ci­ons i con­tra­de­cla­ra­ci­ons que feien albi­rar una solució com­pli­cada, però la soci­e­tat civil va tor­nar assu­mir el pro­ta­go­nisme i va forçar els dos par­tits majo­ri­ta­ris de l’inde­pen­den­tisme a tro­bar una sor­tida con­sen­su­ada. Mal­grat tot, la pri­mera tro­bada entre Artur Mas i Oriol Jun­que­ras, que es va cele­brar el 14 de gener del 2015, no va com­por­tar cap avenç en el tema de la llista unitària, però sí en l’impuls d’estruc­tu­res d’estat i, sobre­tot, en l’avançament de les elec­ci­ons, que es van fixar per al 27 de setem­bre.

La fixació de la data va repre­sen­tar una pressió afe­gida per a la con­fecció d’una llista unitària, tal com es recla­mava insis­tent­ment des d’ERC i es començava a assu­mir des de les enti­tats sobi­ra­nis­tes. Mal­grat tot, els repu­bli­cans con­ti­nu­a­ven insis­tint en la nega­tiva a com­par­tir car­tell elec­to­ral amb CDC i fins i tot ten­sa­ven la corda en les rela­ci­ons par­la­mentàries amb el par­tit del govern. Les elec­ci­ons muni­ci­pals i el crei­xe­ment espec­ta­cu­lar de les for­ma­ci­ons al vol­tant de Podem van fer que Artur Mas tornés a posar el tema de la llista unitària damunt la taula i, al mateix temps, van fer que s’incre­mentés la pressió cap als repu­bli­cans, que es van veure forçats a fer un gir coper­nicà en pocs dies. En aquesta nova etapa, les enti­tats sobi­ra­nis­tes van assu­mir ple­na­ment la pro­posta i ERC es va veure obli­gada, en un pri­mer moment, a defen­sar-se amb una pro­posta alter­na­tiva, una llista con­junta però sense polítics. Mal­grat tot, la pressió no va aflui­xar, ans al con­trari, i el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat fins i tot va amenaçar de no con­vo­car elec­ci­ons si no “es tro­bava una fórmula òptima per con­ver­tir aquests comi­cis en el referèndum” que el govern espa­nyol no havia permès cele­brar. Final­ment, l’acord es va sege­llar en una cimera mara­to­ni­ana que es va cele­brar al Palau de la Gene­ra­li­tat el 13 de juliol i en la qual van par­ti­ci­par les enti­tats civils i els par­tits polítics, inclo­sos MES i Demòcra­tes de Cata­lu­nya. Aquell dia es va posar punt final a un serial esgo­ta­dor, però es va obrir una nova etapa.

i 8

El paper de la CUP
La posició de la CUP en tot el procés de debat de la llista unitària va ser d’extrema cautela. Malgrat la pluralitat de veus dins de la formació anticapitalista, la majoria coincidien a descartar una candidatura unitària amb ERC i CDC, encara que estigués integrada només per representants de la societat civil. La CUP va posar molt més èmfasi en la necessitat de fixar un full de ruta clar i obrir un període constituent per avançar cap a la República Catalana.
El vaticini de Duran
El mateix dia que s’arribava a un acord definitiu que permetria la coalició de Junts pel Sí, el president del comitè de govern d’UDC, antic soci de CDC, va afirmar que la cimera havia estat “un espectacle que no era bo per al país”. I, tot seguit, va vaticinar: “Estem fent un pa com unes hòsties”, amb referència al procés sobiranista. Per aquest motiu, va proposar “una sortida dialogada per tal de refer les relacions entre Catalunya i Espanya” i mantenir-se “dins la legalitat”. Al mateix temps, va assegurar que “Catalunya no serà independent”.
GEMMA CALVET

“JxSí no es pot entendre sense el clam d’unitat que continua vigent”

Pere Bosch i Cuenca

Gemma Calvet té un currículum notable com a jurista compromesa en la defensa dels drets humans i com a analista política destacada en un munt de mitjans de comunicació. Fa pocs mesos que ha publicat Què ens està passant? (Columna, 2016), una anàlisi lúcida i rigorosa sobre la realitat política catalana.

Com valora la creació de Junts pel Sí des d’un punt de vista de les experiències prèvies de caràcter unitari?
La configuració de Junts pel Sí va ser segurament la resposta a un clam sobiranista. Va ser una campanya molt excepcional, perquè els partits que habitualment eren rivals van passar a ser aliats. Això va generar unes expectatives que el 27-S no va complir. El veredicte d’Antonio Baños va ser encertat i la celebració de Mas i Junqueras com una victòria tenia el risc de ser precipitada.
Quin balanç faria de l’experiència des d’un punt de vista electoral i de la darrera legislatura?
La valoració des de fora és que la cohesió interna que semblava cosida per la nombrosa presència d’independents va generar un ambient en què la confrontació es va viure respecte a l’Estat. Ha estat una coalició que en cap cas es pot interpretar ni entendre sense el paper extern de la CUP: a voltes, pressionant; a voltes, sent un pretext de cohesió dins de Junts pel Sí. El cert, però, és que la confiança entre les persones i els aparells dels partits també hi ha tingut i hi té un rol determinant. Un president Puigdemont que va assolir una responsabilitat delegada en l’últim moment, en el moment clau, va quedar sol. La legislatura ha estat marcada per un ritme unilateral, fent-se ressò de les expectatives del món independentista.
A parer seu, caldria repetir l’experiència de Junts pel Sí?
Cal dir que ara persisteix el clam d’unitat i que això no lliga amb la dinàmica d’alguns partits. Ha estat una gran victòria social, política i internacional, però no jurídica, ateses les circumstàncies de repressió de l’Estat. A partir d’aquí, un president que volia convocar eleccions davant les greus amenaces per al poble no va trobar prou confiança i suport, i no va poder assolir l’escenari amb garanties de plena utilitat. Jo crec que dins de Junts pel Sí no es va valorar que pogués fer marxa enrere ateses les acusacions de traïdor. El resultat és que aquest escenari del 21-D és excepcional. Es comptaran vots i és difícil parlar d’unitat d’acció. Haurem de veure els programes, i què hi ha de retòrica política i què hi ha de veritat i futur. Tenim persones que estan pagant car, amb vides destrossades, el que jo considero que va ser l’error de la DUI. Però la gent tindrà l’oportunitat de votar persones i líders més enllà de les sigles.
Què ha canviat perquè els partits optin per una altra fórmula de cara al 21-D?
També és important veure que la coalició Catalunya en Comú planteja el referèndum pactat des de sempre i que té una orientació interna plural amb el fet sobiranista. Domènech no és Coscubiela. Forma part d’una altra manera d’entendre la política. Podria trencar tots els pronòstics si pensem que van guanyar les eleccions espanyoles. En definitiva, el 155 marca una unitat d’acció obligada dels partits que no hi donen suport, i cal fer un esforç màxim per no donar per descomptat el que no es té, que és la independència de Catalunya. El xoc democràtic amb el govern del PP i el PSOE ha generat una agenda internacional nova, i només la pot portar algú que sàpiga fer d’estadista, no sols d’independentista.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia