LA UNIÓ FA LA FORÇA
Junts pel Sí (2015)
Quan anaven junts pel sí
El 20 de juliol del 2015, la terrassa del Museu d’Història de Catalunya es va convertir en l’escenari de la presentació de la candidatura de Junts pel Sí
La coalició, que es va traduir en una unitat d’acció al Parlament, representava una fita en la història del catalanisme i un punt i a part en les relacions entre dos partits tradicionalment rivals, CDC i ERC
El 20 de juliol del 2015, la terrassa del Museu d’Història de Catalunya es converteix en l’escenari d’un esdeveniment en majúscules. És un capvespre xafogós i, entre els assistents, hi ha polítics tradicionalment rivals, que s’han enfrontat amb vehemència durant els anys del govern catalanista i d’esquerres i en els darrers de Convergència i Unió. Núria de Gispert, Toni Comín, Francesc Homs, Magda Casamitjana, Marina Geli, Jordi Turull... En la seva intervenció, el cap de llista de la formació, Raül Romeva, descriu amb precisió allò que probablement pensen la immensa majoria dels assistents i dels espectadors que presencien aquell acte: “Això és molt estrany. No passa res, diguem-nos-ho: és molt estrany.” Tot seguit, però, puntualitza: “Això és estrany, però la situació és extraordinària.” El número 5 de la llista i president d’ERC, Oriol Junqueras, també es refereix a aquesta situació en el seu discurs i parla obertament d’un “acord excepcional”. “Perquè ens enfrontem a una situació excepcional”, remarca.
L’acte ofereix una escena inèdita, una fita en la història del catalanisme. I també marca un punt i a part en les relacions tortuoses entre dos partits que han estat enfrontats de manera sistemàtica d’ençà de la segona legislatura al Parlament: el partit de govern, CDC, i l’etern aspirant. La rivalitat no es pot llegir només en clau de lluita pel govern. Hi ha en joc, també, el lideratge del catalanisme. En tot cas, la reunió d’antics adversaris polítics que es produeix a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya el 20 de juliol del 2015 pot recordar perfectament el primer míting que va celebrar Solidaritat Catalana, al Teatre Principal de Girona, el 1906; la constitució de l’Assemblea Catalana, al Palau de la Diputació de Barcelona, el 1913, i fins i tot la creació de l’Assemblea de Catalunya, a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, el 1971. En tots aquests moments, adversaris tan acèrrims com carlins i republicans, o catalanistes i monàrquics, es van asseure a la mateixa taula i es van abocar a fer campanya conjunta, ja fos per donar resposta a una agressió de l’Estat, a l’aspiració d’una mancomunitat de les diputacions o bé a la voluntat de recuperació de l’autonomia. Sense menystenir aquelles fites, però, Junts pel Sí oferirà dues novetats significatives. La primera és el fet que l’acord s’estableix a partir d’un programa nítidament independentista. El full de ruta que es dona a conèixer aquell dia parla explícitament de la “declaració de l’inici del procés d’independència” si s’aconsegueix “una majoria suficient” en les eleccions del 27 de setembre, i també del compromís d’iniciar un procés de “desconnexió de l’Estat” i de “la proclamació de la independència de Catalunya”. Es tracta de propostes que han estat assumides per alguns partits polítics de manera gradual (primerament, per ERC, i molt més endavant, per CDC i un sector important d’UDC), però que ara esdevenen un full de ruta compartit, l’eix central de la política catalana, tal com ho ha estat l’autonomisme des del 1913. Els partits no deixen de reflectir un procés simultani de la societat catalana, que ha passat, en pocs anys, de sentir-se majoritàriament còmoda amb l’escenari de l’autonomisme a plantejar-se obertament la via independentista. La segona novetat també és significativa. Els partits que s’afegeixen a la coalició no només es comprometen a emprendre una campanya electoral conjunta, sinó també a dur a terme una acció unitària al Parlament i, al mateix temps, un govern de coalició. L’un i l’altre han de permetre conduir el país cap a la independència.
Un camí difícil
La proposta d’Artur Mas anava dirigida directament a ERC i també a la societat civil, a la qual concedia protagonisme en la confecció de les llistes. El líder de CDC, a més a més, intentava superar el personalisme de les eleccions del 2012, quan s’havia situat com a màxima expressió de “la voluntat d’un poble” i, en aquest cas, es mostrava disposat a encapçalar la llista, però també a tancar-la si això afavoria l’acord. En realitat, però, el paper d’Artur Mas va esdevenir un escull en la confecció de la llista, així com en l’acord parlamentari amb la CUP després de les eleccions del 27 de setembre. En tot cas, Artur Mas no era l’únic que havia de fer un pas enrere. En aquella “candidatura de país”, els partits no desapareixien com va defensar la CUP, sinó que cedien el protagonisme a la societat. La renúncia dels partits també s’havia d’expressar en la voluntat dels seus candidats de no repetir en les eleccions següents per tal d’evitar qualsevol temptació partidista.
El primer que va respondre a la proposta d’Artur Mas va ser Oriol Junqueras. El líder d’ERC no va contestar directament al de CDC, sinó que ho va fer en una conferència, que en aquest cas es va celebrar al Palau de Congressos de Barcelona. La resposta a distància no era l’únic element que convidava al pessimisme sobre la viabilitat de la proposta de Mas. De fet, l’eix central de la conferència de Junqueras va ser l’impuls de llistes separades que compartissin una marca comuna, però, per damunt de tot, que es comprometessin a assumir un punt programàtic compartit sobre la independència, sense oblidar la lluita contra la corrupció i el vessant social. Els missatges d’ERC anaven dirigits directament a una CDC que hom podia associar amb les retallades dels darrers anys i els casos de corrupció, però també pretenien abastar la diversitat ideològica de l’independentisme i no deixar escapar cap vot. Els dies següents es va viure una ressaca esgotadora de declaracions i contradeclaracions que feien albirar una solució complicada, però la societat civil va tornar assumir el protagonisme i va forçar els dos partits majoritaris de l’independentisme a trobar una sortida consensuada. Malgrat tot, la primera trobada entre Artur Mas i Oriol Junqueras, que es va celebrar el 14 de gener del 2015, no va comportar cap avenç en el tema de la llista unitària, però sí en l’impuls d’estructures d’estat i, sobretot, en l’avançament de les eleccions, que es van fixar per al 27 de setembre.
La fixació de la data va representar una pressió afegida per a la confecció d’una llista unitària, tal com es reclamava insistentment des d’ERC i es començava a assumir des de les entitats sobiranistes. Malgrat tot, els republicans continuaven insistint en la negativa a compartir cartell electoral amb CDC i fins i tot tensaven la corda en les relacions parlamentàries amb el partit del govern. Les eleccions municipals i el creixement espectacular de les formacions al voltant de Podem van fer que Artur Mas tornés a posar el tema de la llista unitària damunt la taula i, al mateix temps, van fer que s’incrementés la pressió cap als republicans, que es van veure forçats a fer un gir copernicà en pocs dies. En aquesta nova etapa, les entitats sobiranistes van assumir plenament la proposta i ERC es va veure obligada, en un primer moment, a defensar-se amb una proposta alternativa, una llista conjunta però sense polítics. Malgrat tot, la pressió no va afluixar, ans al contrari, i el president de la Generalitat fins i tot va amenaçar de no convocar eleccions si no “es trobava una fórmula òptima per convertir aquests comicis en el referèndum” que el govern espanyol no havia permès celebrar. Finalment, l’acord es va segellar en una cimera maratoniana que es va celebrar al Palau de la Generalitat el 13 de juliol i en la qual van participar les entitats civils i els partits polítics, inclosos MES i Demòcrates de Catalunya. Aquell dia es va posar punt final a un serial esgotador, però es va obrir una nova etapa.
i 8
“JxSí no es pot entendre sense el clam d’unitat que continua vigent”
Gemma Calvet té un currículum notable com a jurista compromesa en la defensa dels drets humans i com a analista política destacada en un munt de mitjans de comunicació. Fa pocs mesos que ha publicat Què ens està passant? (Columna, 2016), una anàlisi lúcida i rigorosa sobre la realitat política catalana.