Un crim d’estat impune

Fa dies que l’ambaixador espanyol i el policia Pedro Urraca, destinat a París per tal de controlar els refugiats espanyols, segueixen els moviments del president de la Generalitat en el seu exili francès. De forma paral·lela, des de Madrid es fan gestions diplomàtiques per tal d’estrènyer el cercle. Per a Franco, la guerra no ha finalitzat el l’1 d’abril de 1939 i s’obsedeix a perseguir els vençuts fins al darrer racó. El 22 de juny de 1940 els alemanys ha completat l’ocupació del territori francès i, ben aviat, Ramon Serrano Suñer, aleshores ministre de Governació i més endavant d’Exteriors, intenta negociar amb els seus aliats una llista de polítics republicans. Les activitats de repatriació s’han aturat en sec i també les comunicacions amb la resta del món, amb la qual cosa França s’ha convertit en un espai insegur; i, encara més, en una immensa ratera.

El president de la Generalitat ha estat advertit en diverses ocasions sobre la necessitat d’abandonar la zona ocupada i viatjar fins a Mèxic, en companyia de la seva filla Maria; però, des del primer moment, s’ha resistit a fer-ho. La seva prioritat és mantenir-se a prop del seu fill malalt, de qui ha perdut el rastre en els darrers mesos. Malgrat tot, el president de la Generalitat accedeix a allunyar-se de París i es desplaça a La Baule-les-Pins, una localitat bretona situada a més de 300 quilòmetres de la capital francesa. A La Baule coincideix amb altres polítics catalans, com ara Josep Tarradellas, Ventura Gassol o Josep Andreu Abelló. El 13 d’agost es produeix allò que resultava previsible. Anys després, la seva vídua explicarà amb tota mena de detalls aquella detenció fatídica. Segons el seu testimoni, aquella tarda es van presentar “dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (...) i entraren a la casa metralleta en mà. I apuntant el meu marit i a mi mateixa, ens van fer un escorcoll personal.” Després de comprovar que no duen res de valor, els assetjadors comencen a regirar de dalt a baix la casa fins que van localitzar tots els seus estalvis, uns 70.000 francs, que “es van posar a la butxaca”. A partir d’aleshores, aquells homes “començaren d’estar contents”, però van seguir “apuntant el meu marit, assegut en una cadira, i jo havia de conduir els dos homes de civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que em premien a l’esquena (...). Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!”. D’aquesta forma, explicada al govern alemany de la postguerra per tal de demanar una pensió com a víctima del nazisme, es va produir la detenció de Lluís Companys i, per tant, es va desencadenar un procés que l’acabaria conduint a la mort.

Una setmana després de la detenció, el president de la Generalitat és traslladat a la presó de La Santé, a París, on arriben la nit del 20 d’agost. Només sis dies després, el director del centre penitenciari rep una comunicació de l’encarregat de l’ambaixada espanyola a París, Jaime del Castillo, en la qual li demana “que Companys sea entregado a primeras horas del día de mañana al Sr. Urraca”. L’endemà mateix, a les 5 de la matinada, la direcció de la presó el lliura a Pedro Urraca, qui el custodiarà fins a la frontera espanyola en companyia d’un soldat alemany. El trajecte es veurà afectat per un entrebanc inesperat, una avaria del vehicle que els obligarà a fer nit a la presó del fort Hâ de Bordeus. Durant aquell trajecte, el mateix Companys va exposar els seus pensaments en una carta adreçada a la seva muller que es converteix en una seqüència íntima sobre la seva vida: “Els meus darrers dies a França. El record, l’obsessió de la dona que estimo, els meus fills, la tragèdia de la meva llar... Els carrers, les carreteres, la vida, la llibertat... Tots aquells que passen, cadascú amb el seu bocí de llibertat, amb el seu tros de vida. Aquest vell, aquest mosso, un matrimoni... Però el cotxe segueix avançant veloç cap a la presó. ¡Ja està! Anem, doncs, cap a aquell destí. ¡Aquí estic! ¡Endavant!” El 29 d’agost, quan arriba a Espanya, Companys és reclòs als calabossos de la direcció general de Seguretat de l’Estat, situats a la Puerta del Sol de Madrid. Els primers dies resta incomunicat i és exhibit com un animal del zoo davant els mandataris franquistes, delerosos d’humiliar-lo. La nit abans de morir, la seva germana recordarà allò que Companys ha descrit com a “petites humiliacions”: “Pobre màrtir! Per la roba que ens ha entregat ja veiem les petites humiliacions, que li han deixat el cos com un Sant Crist (...)” No serà fins al 17 de setembre que serà autoritzat a rentar-se, canviar-se la roba interior i tallar-se els cabells.

El 3 d’octubre Lluís Companys inicia el seu darrer trajecte. Aquell dia arriba a Barcelona. El mateix dia, mentre a l’exterior s’extremen les mesures de seguretat, s’inicia la instrucció del “procedimiento sumarísimo ordinario contra Luis Companys Jover por el delito de rebelión militar”. Que els responsables de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 contra el govern legítim de la República iniciïn un procediment pel delicte de “rebelión militar” no deixa de ser una befa a la intel·ligència humana. El mateix Ramon Serrano Suñer, que ha dirigit les operacions per detenir-lo, reconeixerà en els darrers anys de la seva vida que allò era “la justicia al revés” i remarca que va ser “un error configurar los delitos de rebelión y sedición para atribuirlos a los defensores del Gobierno republicano, dado que éstos -jurídica y hasta metafíscamente- era imposible que los cometieran”. Malauradament, el Cuñadísimo no va arribar a aquesta reflexió quan hauria pogut salvar milers de vies.

El procediment judicial serà una autèntica pantomima, com tots els que va instruir la justícia franquista. L’acusació en sol·licita la pena de mort per la seva trajectòria al capdavant de la Generalitat i per haver-se “oposat al Alzamiento Nacional”; tota una ironia de la història. La vista se celebra a les 10 del matí del 14 d’octubre en unes dependències subterrànies del castell de Montjuïc. Només hi assisteixen militars i persones afectes al règim. El seu advocat, el militar Ramon de Colubí, intenta destacar els esforços de Companys per salvar militars i civils que han participat en l’aixecament del 18 de juliol de 1936, alguns dels quals es troben a la sala. Però serà debades, i aquell mateix dia es dicta sentència, que condemna el president de la Generalitat a la pena de mort, que s’executa l’endemà mateix.

La macabra comitiva és encapçalada per un soldat amb una creu i dos més amb focus de gasolina. La comitiva travessa el pati i arriba fins al fossar de Santa Eulàlia. Després d’acomiadar-se dels seus acompanyants, el president de la Generalitat rebutja que li embenin els ulls i es treu les sabatilles. Poc després, el brigada Benjamín Benet, que dirigeix el piquet d’execució, dona l’ordre de disparar. Aquell dia va morir Lluís Companys, però va néixer el president màrtir. La seva tomba s’ha convertit, ja des d’abans de la mort del dictador, en un espai d’homenatge i pelegrinatge; i cada 15 d’octubre des de molts racons del país es recorda la seva memòria. Però el cas de Companys també és el de milers de ciutadans que, com ell mateix, es van veure sotmesos a una autèntica pantomima judicial. Encara avui, setanta set anys després de la seva mort, l’Estat espanyol segueix entossudit a no voler anul·lar el seu procés judicial i, durant molts anys, alguns partits polítics fins i tot s’han negat a condemnar aquell crim d’estat.