Imposició forastera

La independència del poble de Medinyà ha estat víctima, també, tristament, del conflicte que els darrers anys ha enfrontat Catalunya amb el govern de l’Estat espanyol. Com la llei sobre la pobresa energètica, o la llei contra els desnonaments, i així desenes de lleis, el govern del PP ha respost a les aspiracions sobiranistes catalanes recorrent davant del Tribunal Constitucional gairebé tot el que el Parlament ha aprovat. I una d’aquestes lleis ha estat la 8/2015, que es va aprovar amb els vots favorables de tots els diputats del Parlament excepte vuit de Cs –sí, els del PP també van votar-hi a favor. Aquesta majoria aclaparadora responia al que des del territori era de sentit comú: la justícia de restaurar l’autonomia a un poble que era municipi fins al 1972, i que va deixar ser-ho per força per la imposició d’una llei franquista. Va ser el govern espanyol, aleshores encara franquista, que va imposar l’annexió, i és ara el govern espanyol que, novament, insensible, l’imposa. Ho justifiquen perquè la segregació incompleix l’LRSAL (llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local). I és cert que la incompleix en la seva literalitat (pensada, com és, pel que fa a la unió i separació de municipi, per a territoris molt diferents del català). Però els motius que al territori tothom –repetim: tothom– al·legava eren de pur sentit comú. Eren identitaris –un clar sentiment propi com a poble–, històrics –sempre havia estat municipi fins a l’annexió forçada de les acaballes del franquisme–, geogràfics –els nuclis de Medinyà i Sant Julià de Ramis no tenen la distància mínima per separar-se que reclama l’LRSAL, però sí accidents geogràfics que marquen una separació natural i potser també emocional. I per si no n’hi havia prou, i mirant-ho des d’una visió pràctica i deixant de banda els sentiments, tampoc hi havia... no hi ha... cap impediment. La segregació no obligava a crear noves infraestructures que suposessin un dispendi que no fos perfectament assumible. La Universitat de Girona, UdG, ho va demostrar. I va demostrar que Medinyà era perfectament viable com a municipi independent. I el territori, des dels àmbits socials i també polítics, va entomar com a pròpia i amb una sola veu la lluita del medinyencs per ser reconeguts com a tals. Les celebracions del 4 de juny del 2015, dia de l’aprovació de la llei, van ser grans, conscients dels anys de lluita que havia costat recuperar la dignitat com a comunitat que els havien tret 43 anys abans. Ara, però, les imposicions forasteres, de gent que desconeix la gent i el territori, han aconseguit aigualir aquella alegria. Però com bé deia ahir la presidenta de la comissió gestora, no es donen per vençuts, i continuaran buscant la manera de ser restituïts. La lluita, doncs, ben digna, continua.