“Em vaig arribar a creure l’Espanya plurinacional, però ara ja no”

A la vida tot són circumstàncies i escenaris diferents, no tant polítics com socials i econòmics. En els càrrecs executius que vaig ocupar quan militava al PSC –el 2012 em vaig donar de baixa–, sempre vaig creure que estar en política significa vocació de servei a les persones i al territori, però també al país. Cinc anys després, el menyspreu viscut, les càrregues policials, gent a la presó, un president que és fora... És insostenible. Tot i que he reconegut que jo no era una persona independentista, el camí és construir país, tirar endavant. I si això vol dir ser independentista, doncs sí senyor, soc independentista!

És un procés, d’estar un temps veient que estàs discutint-te amb Madrid pel tema de l’energia; que estàs amb els alcaldes del territori i encara estem parlant de l’A-27; que estem discutint pel corredor mediterrani, quan aquí tenim unes empreses molt potents que necessiten aquestes infraestructures. Això no ho puc entendre. Ja n’hi ha prou; ja no hi puc combregar més. Jo em vaig arribar a creure el federalisme asimètric, em vaig creure allò de l’Espanya plurinacional, però la realitat demostra que aquesta és una altra circumstància, un altre moment, i t’adones que aquesta no és la via. Cal treballar per construir de nou el país, per restituir les institucions i treure la gent de la presó. Al segle XXI qui es podia imaginar viure unes circumstàncies com aquestes a Catalunya?

En aquell moment [el 2012] hi havia alguns temes amb els quals discrepava i quan en un projecte no hi tens il·lusió i penses que pots fer una altra cosa, el més lícit és reconèixer-ho, exposar-ho i prendre la decisió. I és el que vaig fer. Després vaig entrar en el món privat, però l’àmbit polític sempre m’ha interessat moltíssim. Amb el PSC ara no puc compartir el suport –o la no prou denúncia– a l’aplicació del 155 i algunes aliances que han tirat endavant. Respecto les seves decisions, i demano que respectin les meves.

No, però després de viure aquestes circumstàncies i d’angoixar-me, quan em van trucar i em van fer la proposta, hi vaig estar disposada.

Sí. Va ser el president. Hi va haver contactes previs, sobretot a través de l’Albert Batet [alcalde de Valls i número 3 de la mateixa llista de Junts per Catalunya]. Em va colpir que em truqués el president. Vaig pensar que si ell ho creia convenient, hi havia de ser. És inaudit tot el que hem viscut, amb consellers a la presó o a l’exili.

El president ha deixat molt clar que s’ha d’apostar pel diàleg. Evidentment, hem de parlar de la restitució de les institucions catalanes. Hem de parlar de democràcia. Hem de treballar perquè es respecti el resultat d’aquestes votacions i hem de creure que això ha de ser així.

El sector econòmic vol estabilitat política. Però com a sector mai no es pot definir en termes polítics perquè no és la seva feina. Ells han de seguir treballant per l’estatus econòmic. A Tarragona, només el sector químic representa gairebé un 33% de la contribució al PIB de la demarcació; l’altre 33% és del turisme. Amb una compatibilitat de les dues activitats brutal. A mi m’ha tocat preservar la imatge de neutralitat política del sector. Ara hem de consolidar aquelles infraestructures que reclamen. La consolidació del teixit empresarial depèn del fet que l’administració faci la part dels deures que li toca.

Estem absolutament igual que fa molts anys. Jo no em volia creure que era per una qüestió política que no s’hagin tirat endavant. És tan difícil que tinguem el corredor, l’estructura que ens uneix a Europa? Tan difícil és d’entendre que la zona industrial de Tarragona forma un nexe d’unió tan natural amb Europa? Tan difícil és que en un lloc que és un pol turístic tan important no tinguem una autovia que ens uneixi amb Barcelona? Ja no tinc arguments.

Només espero democràcia, que entenguin que el 155 ha estat una mesura coercitiva, que ha coartat la llibertat d’expressió i la llibertat de moltes persones. I que es demostri amb fets.