Els altres exiliats
Republicans, obrers i independentistes
Conspirar des de l’exili
Des de finals del segle XIX i fins al 1931, els protagonistes de l’exili van ser els republicans, els sindicalistes i els independentistes
Alguns exiliats es van convertir en els protagonistes de diverses temptatives contra la monarquia borbònica i la dictadura de Primo de Rivera, des de l’intent del 1883 a la Seu d’Urgell fins al de Prats de Molló el 1926
El 12 de maig del 1926, en una conferència pronunciada a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, Carles Rahola va dissertar sobre “els emigrats polítics en la història”. En la xerrada, que mesos després va aparèixer publicada en format llibret, l’escriptor i periodista gironí començava expressant “l’interès vivíssim i la profunda simpatia” que li inspirava l’emigrat. “Voldria [...] encomanar-vos l’emoció que em feia batre fortament els polzes, mentre escrivia aquestes fulletes, tot evocant aquells homes que molt sovint varen ésser expatriats per fidelitat al passat o perquè havien concebut una pàtria ideal que, un dia o altre, en l’esdevenidor dels pobles, havia de realitzar-se”, deia. Tot i que Rahola va centrar la seva conferència en els exiliats entre els anys 1791 i 1831, i que en la seva trajectòria vital ell va conèixer moltes més casuístiques, la reflexió anterior es podria aplicar a qualsevol exiliat polític i, òbviament, també als membres del govern que actualment són a Brussel·les.
En tot cas, des de finals del segle XIX i fins al 1931, amb la caiguda de la dinastia borbònica, els principals protagonistes de l’exili català van ser els republicans, els obrers i els separatistes. I, òbviament, la principal causa de la seva emigració forçada va ser la intransigència o la persecució sistemàtica dels governs espanyols de torn. Durant el darrer quart del segle XIX, una bona part de l’exili català apareix directament vinculat al moviment obrer de la Primera Internacional i al republicanisme. El règim aplicat per Cánovas del Castillo es fonamentava en el marginament i la repressió sistemàtica dels partits i els sindicats que qüestionaven el sistema. I aquesta circumstància va provocar un degoteig constant d’exiliats, que no es limitaven a fugir del país, sinó que intentaven conspirar des de l’altra banda de la frontera. L’any 1883, el cònsol de Perpinyà advertia el de Seta que tingués “molt de compte amb Besiers”, atès que “sempre ha estat, amb Narbona, un focus d’agitadors tant catalans com republicans”. Les autoritats espanyoles van intentar desballestar el potencial conspiratiu que representaven aquests exiliats a través de dues vies: d’una banda, des de la pressió diplomàtica a les autoritats franceses per tal que incrementessin la vigilància sobre l’activitat dels dirigents republicans; de l’altra, a través d’algunes amnisties, que intentaven atenuar la pressió. A finals del segle XIX, quan van començar a arribar a França anarquistes i socialistes, les autoritats franceses van designar un comissari especial de seguretat pública per tal de “recórrer els pobles, examinar les llistes dels espanyols que hi estiguin establerts i ordenar l’arrest de tots els indocumentats” i de tots els que tinguessin “caràcter anarquista i revolucionari”. El degoteig d’exilis es va convertir directament en ruixat en moments puntuals, com ara arran del procés de Montjuïc (1897), la repressió posterior a la Setmana Tràgica (1909) i el període del pistolerisme. Tot aquest col·lectiu d’expulsats pel sistema va trobar a França l’espai idoni des d’on assajar estratègies revolucionàries inèdites, en bona part a través del suport d’associacions lliurepensadores o de defensa dels drets humans d’abast internacional. A finals del segle XIX, el balanç era realment espectacular: més de 50.000 catalans de totes les tendències polítiques, des de carlins fins a republicans, van haver d’abandonar el país i es van establir principalment a França, a la resta d’Europa o a l’altra banda de l’Atlàntic. La diàspora del 1939, però, va fer que aquestes xifres semblessin en irrisòries.
Els sindicalistes es van convertir en un altre dels col·lectius especialment afectats per l’exili. La repressió desfermada durant els anys en què el general Severiano Martínez Anido es va situar al capdavant del govern civil de Barcelona (1919-1922) va provocar una fugida notable. Un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) recordava que, durant l’època de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), hi havia més anarquistes a França que no pas al nostre país. A l’exili dels sindicalistes i republicans, s’hi afegia la diàspora de desertors i pròfugs de les quintes, que preferien la incertesa d’una nova vida a l’altra banda de la frontera que no pas una mort gairebé segura a la guerra del Rif. Només en una jornada, el 22 de juliol del 1921, hi van morir 15.000 soldats espanyols.
Els conspiradors separatistes
Josep Esparch, una vida marcada per l’exili
El mite de Francesc Macià es va començar a forjar, en bona part, a partir de l’audàcia demostrada el 1926, quan va intentar alliberar Catalunya des de Prats de Molló. En la gesta el van acompanyar un munt de catalans, alguns dels quals amb una trajectòria política notable i d’altres de més desconeguts. Un d’aquests homes va ser Josep Esparch i d’Ameller. Havia nascut a Banyoles el 1898, però el 1921 es va establir a Perpinyà per tal de fugir de la guerra del Rif, en què van morir milers de catalans. Va ser a través del Casal Català de la capital del Rosselló que va prendre contacte amb Francesc Macià i es va començar a implicar en l’intent de Prats de Molló. L’objectiu d’aquest pla, tal com va explicar Josep Carner i Ribalta en les seves memòries, era “produir l’espurna que provoqués un alçament”, amb el convenciment que existia una situació favorable a l’interior del país: “Aquest explosiu existia en l’especial situació política peninsular i principalment en l’ànim dels catalans oprimits ara més que mai sota la cruel tirania espanyola, els quals, ja propensos, es podien veure precipitats a la lluita com fulminats per un llampec. Però un llampec no es crea del no-res, i Macià, amb el cop heroic de Prats de Molló, el podia produir.” Josep Esparch va ser l’encarregat de llogar la Ville Denise, el centre d’operacions de l’exèrcit català, així com el responsable de custodiar l’armament, tal com ell mateix va declarar pocs mesos després davant les autoritats judicials franceses. Durant l’interrogatori a què va ser sotmès, Esparch va demostrar la seva valentia. Al final de tot, quan li van demanar si hi volia afegir alguna cosa, va lamentar: “Ho havíem calculat tot, excepte que els francesos ens arrestessin. Pensàvem que a França encara hi havia un govern liberal.” I, tot seguit, va assegurar: “No em sap greu res. Que m’encarreguin de fer una altra vegada el mateix i ho faré, i passarem.”
A instàncies del ministre de l’Interior francès, els condemnats de Prats de Molló van ser expulsats a Bèlgica. Afortunadament, però, Esparch va poder aconseguir la nacionalitat francesa dels seus dos fills, amb la qual cosa va poder retornar a França.
Pocs dies després de la proclamació de la República, va tornar a Catalunya, des d’on va mantenir el seu compromís polític. Juntament amb els companys que havien participat en el complot de Prats de Molló, es va mostrar decebut per la renúncia de Francesc Macià a consumar la República catalana. En un manifest signat el 27 de juny juntament amb altres membres d’Estat Català a les comarques gironines, expressava el seu desencís per l’escàs catalanisme de la candidatura d’Esquerra Republicana: “Hauria volgut que la formació de la candidatura privilegiada per assolir el triomf hagués emmarcat en el seu si homes d’una estructura moral i d’una envergadura espiritual tan fermes que, al costat del seu republicanisme, hi figurés per damunt l’ideal suprem de Catalunya pàtria, que és l’ideal d’Estat Català, sense distincions de cap mena; homes que senten en la rojor calenta de la seva sang l’ànsia de la llibertat nacional.” Esparch es va incorporar al servei d’Agricultura de la Generalitat, des d’on va anar progressant fins a esdevenir oficial primer. Tot i això, va mantenir la seva activitat política, tal com testimonia la participació en la revolta del 6 d’octubre i, mesos després, en la defensa de Barcelona el 28 de juliol del 1936. La fi de la guerra, amb la victòria dels feixistes, va tornar a forçar Esparch i la seva família a emprendre el camí de l’exili i a superar un periple angoixant des de Barcelona, passant per Olot, Besalú i Banyoles, fins a la frontera. El seu fill encara recorda l’escena del pare contemplant l’estany des de la pujada de Serinyà i exclamant: “No el tornaré a veure.” Malauradament, va ser així i, com tants altres catalans, Esparch no va poder tornar a trepitjar el seu país.