“Per dignitat s’havia de proclamar la independència”

No és una situació calcada, però té connotacions, evidentment. Tot allò que fa referència a governs i administracions prepotents té, poc o molt, a veure amb el franquisme. Va durar molts anys i va deixar pòsit. Això m’ho deia el meu pare, i es referia al fet que superat el franquisme, en quedarien molts tics. Tenia raó, ara ho reconec.

Sí, ja hi vaig ser a Mataró, en una candidatura, ja fa uns anys, quan el cap de llista a les municipals va ser un pagès, en Xevi Safont-Tria. Li vaig donar suport des de bon començament, i ara aquest pagès ha estat diputat quinze dies.

M’hi han ajudat, tot i que ja em venia de lluny. El que no em pensava anys enrere és que aquesta minoria independentista pugés tan i tan de pressa. És clar que des de fora ens hi han ajudat.

No és possible cansar-se perquè sabem que acabar bé el procés no serà fàcil. Per part de l’espanyolisme hi ha d’una banda el orgullo imperial i de l’altra l’interès econòmic per seguir espoliant Catalunya. Sense els nostres recursos i les transferències de la Unió Europa que ja no arriben, l’Estat espanyol no s’aguanta. S’han d’agafar a un ferro roent per mantenir l’statu quo i no modificar-lo ni un pèl. Per tant, la negociació és impossible.

No hi havia cap altra solució, després de totes les atzagaiades, pressions i coaccions. Per dignitat s’havia de proclamar la independència encara que tots sabíem que era una passa al buit. S’havia de fer, tot i que és una partida difícil. Per a nosaltres, aquesta és l’única sortida i per a ells, en canvi, és la subordinació. Cada cop pesen més les raons econòmiques. L’espoli fiscal de Catalunya és imprescindible per mantenir Espanya.

Ho justifica tot. I no mesuraran la força, perquè si marxem només els quedarà espoliar la resta dels Països Catalans, les Illes i el País Valencià.

Quan la vaig veure i sobretot l’endemà, sí. Però esperar-ho? Em pensava que serien més intel·ligents, són uns estaquirots. Hi havia altres formes per mantenir la subordinació de Catalunya. Ara tot queda a mans del vot. No els podem deixar l’escenari a ells perquè ho pagaríem molt car. Amb la raó dels vots et rearmes.

Sí, s’ha d’eixamplar. A les xerrades de Pagesos per la Independència dèiem que aconseguir la independència a partir d’un referèndum era més difícil que aconseguir-la el segle XIX a canonades. Perquè el vot és secret i els espanyolistes es mourien. Això vol dir convèncer la gent i pencar molt per aconseguir una majoria folgada que hauria de ser del 60%. S’ha de penetrar en aquelles bosses espanyolistes on hi ha milers i milers de vots, i no és fàcil.

Jo torno a la dita de Campalans que deia que fer política és pedagogia, no si val fer trampes, la mentida ni les amenaces. S’ha de jugar net i convèncer amb arguments fins i tot emocionals. Gent que pels seus orígens no se sent tan catalana pot entendre fàcilment els arguments econòmics, que són de molt de pes.

Una política social mantenint l’espoli fiscal, amb quins diners es pagarà? Ja es poden anar aprovant lleis al Parlament de Catalunya, si no les envien al Constitucional, de què serveixen si els diners se’n van. Si algú dubta, que s’aturi a mirar els dèficits dels hospitals o que agafi el cotxe i passi per l’N-II direcció a Girona per veure les obres del desdoblament que van començar fa més de vint anys. Això no passa a cap altre lloc.

Si els resultats són favorables mantindran el 155, que ja ho han dit. Es tractarà que totes les forces independentistes facin estratègia conjunta.

No n’hi haurà prou amb això. Europa té por de les reivindicacions separatistes d’altres territoris europeus. I també deu fer por el deute sobirà que té Espanya, que és molt difícil de torejar.