Amb el cor a Estremera (un dia més)

Dilluns va ser un dia d’hivern agredolç. Vam saber que sis dels companys empresonats per l’Estat havien estat alliberats: la Dolors, el Carles, el Josep, la Txell, el Raül i el Jordi. Una gran notícia, que em va fer molt feliç i em va animar a l’optimisme. Però l’Oriol, el líder d’ERC i cap de llista, un home de pau, que s’estima el país i tota la seva gent, i també el Quim, el Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart continuen empresonats injustament.

Dilluns també vam tenir vista davant del jutge els qui som a l’exili: el Carles, la Clara, el Toni, el Lluís i jo, poc abans que la justícia espanyola prengués la decisió de retirar l’ordre d’arrest europeu, per evitar aquest pronunciament belga. Caldrà veure en els propers dies què implica. Però sigui com sigui, haurem d’esperar lluny de casa i dels nostres, però lliures.

Des d’aquí, vivim una llibertat entre cometes, condicionada per l’amenaça d’empresonament de l’Estat i amb totes les incerteses sobre quin serà el nostre futur en els propers mesos. I des d’aquesta llibertat volem continuar essent nosaltres mateixos, volem continuar actuant d’acord amb els nostres valors i el sentit de responsabilitat. Especialment de cara a les eleccions convocades pel 21 de desembre i per fer front a la imposició de l’article 155, a la intervenció de la Generalitat i als atemptats contra els drets de la ciutadania catalana.

La veritat és que es fa estrany viure des de la llunyania tot el que està succeint a Catalunya, fent seguiment a través de les xarxes socials, internet i el que van explicant les persones que ens visiten. Des de la perspectiva que dona aquesta llunyania intentes imaginar i empatitzar amb el que poden estar sentint les persones que d’una manera o altra es veuen afectades per l’aplicació manipuladora i interessada d’aquest article 155. Intento imaginar en quins moments pot generar-se por: quan un mestre de ciències socials ha d’afrontar a l’institut el temari sobre organització política o transició democràtica; quan un mosso d’esquadra rep l’ordre de prohibir cassolades i que la gent dugui llaços grocs; quan un tècnic d’un departament ha de fer una comunicació en català; quan un grup de veïns es troba per a penjar llaços grocs i els ho prohibeix i els fa fotografies la policia; quan sense cap criteri racional ni tècnic un director de museu veu com es trenca un fons patrimonial que cal conservar; etc.

Malgrat la llunyania, puc imaginar la pressió que genera que, de manera impune, es trepitgin els drets a les persones i se les forci o humiliï. Més encara quan qui ho fa es vanta de ser qui mana i qui té la força. Segurament a estones pot semblar que no hi hagi res a fer, cap escapatòria.

I tanmateix m’arriba amb tanta o més força la reacció de la gent, d’aquestes persones que directament o indirectament se senten afectades o amenaçades per aquesta impunitat i per aquestes maneres d’agredir i deshumanitzar. Una reacció valenta, creativa, desinhibida, ferma i assentada en la convicció democràtica que la darrera paraula la té la gent; qui fa realment les lleis, qui decideix realment com es vol viure en una societat democràtica és la ciutadania.

Qui vol negar aquesta certesa, qui vol fer les lleis a la seva manera i d’acord als seus interessos, potser és que no vol conviure en democràcia. I aquesta és la sensació que dona qui ha acordat i aprovat l’aplicació de l’article 155: el PSC, PP i Ciutadans. Uns pocs han manipulat l’opinió pública i el Dret per a criminalitzar una opció política i un projecte col·lectiu: la construcció de la República catalana.

Des de la llunyania d’aquest exili, se’m fa del tot evident que l’única manera que els ciutadans de Catalunya visquin en un país democràtic és retornar als principis bàsics de la convivència i el respecte als drets civils, al sentit comú que cohesiona la societat i possibilita el progrés. I això passa per derrotar l’article 155, qui l’impulsa i tot el que representa; per encarar les eleccions del 21-D amb la mateixa fortalesa i convicció que vam mantenir en el referèndum de l’1 d’octubre. La Catalunya democràtica que volem per al present i el futur passa per assumir cadascun de nosaltres, de cara al 21-D, l’ànim de victòria amb què hem estat capaços de fer del nostre país un motor socioeconòmic, un pol de creativitat i innovació, una societat cooperadora i cohesionada capaç d’imaginar i fer realitat els seus projectes individuals i col·lectius.

Aquella il·lusió que van tenir les generacions que van viure la transició des del franquisme, és ara la que tenim les persones que volem tirar endavant la República catalana. Avui tenim el projecte, el 21 de desembre demostrarem que tenim la força, i el 22 de desembre farem valdre els nostres vots i farem camí cap al futur. Hem d’aconseguir la llibertat per a foragitar el 155 i recuperar tots els drets civils, amnistia per a eliminar les causes penals i alliberar els presos polítics i tornar els que estem fora. I República per a garantir una vegada per totes que la sobirania és del poble.

Llibertat, amnistia i República!