“Tenim gent que no és del PSC i que s’hi està afiliant aquests dies”

Ja va ser bastant una sorpresa anar-hi la primera vegada. Després d’una legislatura moguda, curta i poc fructífera quant a polítiques socials, per exemple, a la gent que ens agrada dedicar-nos a aquests temes valorem tenir una oportunitat de continuar-ho.

Vam entrar una generació molt jove, de diferents partits a més, amb moltes ganes de canviar el món. Entres amb molta energia però el procés ho va acabar dominant tot. Quan et trobes amb una consellera d’Ocupació que et diu que dels temes d’ocupació quan siguem independents ja en parlarem, xoca. Per a nosaltres és un tema prioritari i diria que podria ser complementari.

Diferents moments amb diferents sentiments. Per exemple quan se’ns va reclamar estar aquí el 15 d’agost perquè hi podia haver un ple excepcional i no va passar res fins al setembre, que es va viure un ple que jo crec que va ser el pitjor moment en política que hem pogut viure en molts anys. Va ser un moment d’un punt d’inflexió perquè fins llavors hi havia un debat més abstracte, i aquell dia es va decidir que se saltaven totes les línies i obrien una nova etapa que no sabien on ens portaria. Va ser un ple intens, personalment.

Va ser un dia dur perquè per als que volien fer un gest històric i un pas important, no ho semblava, i per a la banda que no ho volíem era un dia trist perquè estàvem fent un salt que segurament ens portaria conseqüències dramàtiques per al país i que hem vist poc després.

Són una solució. En aquell moment segurament era la que solucionava el compromís a curt termini. Vivíem un moment polític il·legal, ja en aquell moment molt complicat, i en el qual convocar eleccions va permetre un 155 al més light possible i tornar la veu al poble de Catalunya. Evidentment la solució de fons no són unes eleccions. Hi ha uns dos milions de persones que fa anys que es manifesten demanant un procés d’independència. El que esperem de les eleccions és que es donin unes majories, esperem que diferents, i que siguem tots capaços de buscar solucions per una majoria àmplia i no per un 49 o un 51% de la gent.

Si surt el mateix, s’ha d’apel·lar a la responsabilitat que té cadascú. Les forces independentistes també han de ser conscients que no poden fer el que volien fer. Ells van prometre una DUI i la van fer: va ser un fracàs estrepitós i tenim el país en escac. Se’ls insta a fer un replantejament de com estaven portant el procés. Molta gent ho diu: jo soc independentista però això així no. I evidentment també per la banda de l’Estat espanyol s’ha de replantejar que aquest procés no es decideix només guanyant les eleccions, si les guanyen les forces que no volen la independència. Si és al revés, s’ha de donar una oferta política per part del govern de Madrid que permeti obrir la porta, que no sigui la ruptura o la d’estem com estem.

No és un cas estès en el PSC, ni de bon tros. La posició del PSC actual ha fet que s’acostés molta altra gent, de vegades sorprenent. Hi ha molta gent del PSUC, d’ICV, de CCOO que abans no veien el PSC com un partit al qual donar suport i que ara sí. Tenim a la llista Villarejo, Ramon Espadaler... És un front ampli que advoca per un catalanisme moderat, sent conscients que l’eix esquerra-dreta pesa una mica menys en aquestes eleccions.

Hi ha gent al territori que aguanta la bandera del socialisme català. Això fa que davant de gent que abandona el partit, també n’hi ha d’orgullosa que defensa les idees. A banda tenim gent que no és del partit i que s’hi està afiliant aquest dies. Són de diferents sectors, de l’antiga Convergència, de Ciutadans que torna i gent que ve del comunisme històric. Des de l’estiu cap aquí i en les últimes setmanes ha estat molt notori no només a Sabadell, que és el que més conec, sinó també a altres territoris de Catalunya i, pel que em toca, a les Joventuts.

El lema per a les eleccions és fàcil i diria que encertat: Solucions. Defensa que s’estan fent les coses bastant malament i que cal trobar-ne. En Miquel ha demostrat que té capacitat de diàleg. Després de veure que el full de ruta independentista ha fracassat, cal buscar una nova etapa, que a través del pacte amb l’Estat, s’iniciï a Catalunya però també a Espanya.