“No podem jugar amb les expectatives dels catalans”

Fins al 20 de setembre la meva opció política era una qüestió personal. El meu compromís com a ciutadana era anar a votar. L’1 d’octubre vaig veure que amb això no n’hi havia prou. Catalunya vivia una situació excepcional. Jo havia de prendre una actitud excepcional. A més, jo sempre he defensat que les dones han de fer un pas endavant i entrar en política. Així, doncs, quan em van fer la proposta de formar part de la candidatura d’Esquerra em va semblar impossible negar-m’hi.

Molt. Per a mi, Marta Rovira és un referent. Em sembla una dona molt valenta i molt preparada per encapçalar una llista, malgrat que el nostre candidat és a la presó. Ho està fent molt bé.

Vull creure que no hi ha motius perquè se’n surtin. Però se n’estan sortint amb altres casos, quan la majoria de nosaltres hauríem dit que aquella línia no la creuarien pas. Però ho fan.

Quan vius la política des de dins et mires les campanyes dels altres partits no com a votant, sinó com a rivals polítics. Mai m’havia mirat així la política. Però això també em passa amb la literatura...

Com una anormalitat total. Fa tot just un any vaig conèixer i saludar l’Oriol Junqueras, en la Nit de Santa Llúcia. Ara, un any més tard, jo formo part de la seva candidatura i no he pogut ni fer un cafè amb ell per parlar de les propostes ni del model de país que vol.

Seguir treballant per la república. Moltes coses que ens havien dit que no es podrien fer sí que s’han fet.

Recuperar les institucions legítimes, que els presos polítics surtin de la presó i que el govern legítim torni de l’exili.

La manera exacta la desconec. Però hem de fer un pas endavant i buscar les complicitats dins i fora de Catalunya.

Que ens esperen quatre anys de repressió absoluta. Ja ho estem veient des del 20 de setembre. Companys que dormen a la garjola. Líders pacifistes que fa dos mesos que són a la presó. Amb una convocatòria d’eleccions il·legítimes...

L’1 d’octubre ja va fer aquesta feina. Molta gent va despertar aquell dia. Seria una irresponsabilitat votar el bloc 155 si no s’està disposat a acceptar un 155 dur. El 155 tovet no existeix. L’alcalde de Lleida va dir que li sabia greu que el 155 s’estigués utilitzant per emportar-se les obres de Sixena. Per a què es pensava que s’utilitzaria? Per arrasar Catalunya.

L’1d’octubre és un mandat del tot legítim, però penso que la comunitat europea es mirarà les eleccions del 21 de desembre com un referèndum pactat. Si la gent fa confiança al bloc de la república, crec que la comunitat europea i internacional ens haurà d’ajudar.

Entenc que com a ciutadans hi ha moltes coses que ens desmotiven i que ens indignen, i que no les entenem i que vivim amb una frustració constant. Però hem de ser realistes. A mi em sembla que Carles Puigdemont és el president legítim de la Generalitat i de la possible república. Però també em sembla que el 21 de desembre haurem de veure què diuen els catalans a les urnes, i el pas següent és veure quina és la situació personal i legal de cadascú. No és cap ximpleria esperar a veure, el 21 i el 22 de desembre, quina serà la situació de Puigdemont, què passaria si el triessin president i quina investidura es podria fer. No podem jugar amb les expectatives dels catalans.

Em sembla més possible que surti de la presó que no que el senyor Puigdemont pugui deixar d’estar en el punt de mira.

El punt en comú més clar és que les tres forces volen la independència i treballar per la república. També és veritat que cadascú fa la seva feina, eixamplant la seva base social amb els seus votants.

És impossible parlar de via unilateral quan Esquerra i Junts pel Sí, en el seu moment, i també la CUP, mai es van aixecar de la taula de negociació. Són uns partits que fins a l’últim moment, i fins i tot ara, malgrat la repressió, volen dialogar. Esquerra sempre parla del diàleg com a opció. Oriol Junqueras és a la presó i des d’allí segueix parlant de diàleg.

Els que haurien de prendre una decisió, més que Esquerra, serien els comuns. Esquerra mai ha tancat l’opció que ells facin un pas endavant i ens ajudin a construir la república. Hauran de decidir si volen estar amb el bloc del 155 o amb el bloc dels que volem les urnes.

Em sap greu que parlin de persones normals, perquè ells són els primers que han alterat la normalitat. Què vol dir ser una persona normal, un “catalán de bien”? Que ens equivoquem? Que haurem de repetir les eleccions fins que el poble de Catalunya voti allò que volen que voti?