Li va costar decidir-se a encapçalar la llista de la CUP però ara admet que s’hi troba bé. “És com si hagués fet un cim i ara m’hi passejo.” Gens estrany si hi afegim que dies abans de la campanya va tenir una peritonitis que l’obliga a anar diàriament a l’hospital. El 21-D espera rebre l’alta i poder dedicar el 100% de les seves forces a la construcció de la República que tan anhela. Confessa que l’exsenador i activista Lluís Maria Xirinacs el va influir de manera radical des que hi va coincidir el 1976, quan l’activista demanava l’amnistia dels presos polítics a la Model.
Fa dos anys, en les darreres eleccions, la CUP va dir que no hi havia majoria suficient per fer la DUI. Ara volen construir la República proclamada el 27-O; quina majoria és necessària per fer-ho?
El relat ja no és el mateix perquè hem celebrat un referèndum que l’independentisme va guanyar, tot i la repressió de l’Estat, i amb un èxit de participació homologable al del Brexit i superior al de l’Estatut. Per tant, el donem per fet i guanyat legítimament. I si els referèndums es guanyen o es perden en funció del nombre de vots, les eleccions ho fan en escons. En aquest sentit, si hi ha una majoria republicana que guanya amb un escó de més, apliquem el programa.
I quin és el primer pas?
Al Parlament, impugnar el 155 i fer vigent la llei de transitorietat que vam aprovar el setembre, d’acord amb el mandat democràtic de les eleccions anteriors. El 22 de desembre serà el 28 d’octubre simbòlic i, per tant, restituirem tots aquells decrets i lleis en matèria social que el TC va suspendre i, finalment, posarem en marxa tota una bateria de lleis i decrets, que en diem de la dignitat, que farà que la República estigui orientada a superar les fractures estructurals que té realment el país i que tenen a veure amb la desigualtat, la precarietat i la pobresa. A l’ensems, posarem en marxa el procés constituent, que, en definitiva, és una gran mobilització social i participativa per debatre i determinar el model de país que volem.
I formar govern, no?
Evidentment. I no només estem disposats a investir-lo sinó també a participar-hi sense límits, amb totes les conseqüències i en qualsevol responsabilitat, incloent-hi la presidència, sempre que es tracti de fer un govern republicà que desobeeixi el 155 i constitueixi la República des del moment zero i de manera unilateral.
La resta de forces independentistes ja no en parlen, d’unilateralitat?
És l’única via possible. Altres partits parlen de diàleg i bilateralitat i nosaltres ja hi estem d’acord. És evident que aquest conflicte democràtic amb l’Estat espanyol es resoldrà, amb el temps, amb diàleg, i no pas des de la bilateralitat sinó des de la multilateralitat en l’escena internacional. Però ara, en el context actual, per poder arribar a aquest escenari l’única via és la unilateralitat, perquè l’Estat s’ha negat a dialogar.
I si hi ha una majoria independentista, què seria més efectiu: investir un president a l’exili, un vicepresident a la presó, o la llista més votada?
Allò fonamental per formar govern és el programa polític i no pas els noms. Per la CUP, després del cop d’estat del 155, només hi ha un únic govern legítim que es troba a l’exili i a la presó. Val a dir que ja vam intentar arribar a un acord previ que hagués facilitat una resposta concreta a la pregunta en què proposàvem signar l’alliberament dels presos, la desobediència al 155, un Procés Constituent i la implementació de la República. ERC va posar com a condició signar-lo a tres bandes, i el PDeCAT se’n va desmarcar perquè va considerar que encara no era el moment d’arribar a preacords. I, certament, és inquietant mirar els programes, perquè el PDeCAT parla de retorn a l’autonomia, tot i que sabem que el posicionament de Puigdemont és més agosarat i avançat que el del seu partit, i ERC apunta a la bilateralitat que –hi insisteixo– si funciona, fantàstic, però com que no funcionarà, esperarem que se sumi, en un termini molt breu de temps, a l’única via possible: la unilateralitat, i llavors investirem govern i hi participarem, i tant Puigdemont com Junqueras tindran el nostre suport. Per contra, si se’ns proposa l’acatament del 155 i el retorn de l’autonomia, no només no investirem sinó que estarem a l’oposició. Així que el 21-D esperem obtenir el millor resultat per fer decantar la balança i intentar contribuir al fet que el Parlament experimenti un desplaçament cap a polítiques d’esquerra, perquè això permetrà sumar i legislar en matèries socials.
Descarteu, doncs, abandonar l’hemicicle si no hi ha majoria independentista?
Si guanyen els constitucionalistes, assumirem la derrota i obrirem un període de reflexió per preparar-nos per a una nova etapa de lluita. Si hi ha una majoria independentista que opta per l’autonomisme, estarem a l’oposició. Com? Des de dintre, des de fora, amb una participació variable... Aquí les fórmules de creativitat són molt importants. Cal tenir en compte que quan el 27-S vam començar la legislatura ningú no s’imaginava que arribaríem a l’1-O o al 27-O. Vam haver de fer un camí llarg i dur, vam fer fora l’Artur Mas, vam tombar el primer pressupost i vam assumir contradiccions per fer possible el referèndum. Ara, si aconseguim majoria, hem de ser optimistes, i si comptem amb el múscul i la influència del moviment ciutadà al carrer, podrem fer capgirar la situació i imposar l’agenda republicana.
I com pensen alliberar els presos si, en teoria, això depèn de la justícia espanyola?
Una via és guanyant la batalla política, la República, i generar un escenari de diàleg i de concertació multilateral en un context internacional en què el tema dels presos estigui sobre la taula de la negociació per tal que el pacte final amb l’Estat inclogui l’amnistia.
Però ho veu factible, després d’experimentar com ha actuat l’Estat?
Si arriba un triomf republicà i de diàleg ens situarem en un procés que pot comportar uns anys de confrontació. No serà un camí fàcil; fins ara hi ha hagut una certa ingenuïtat, que nosaltres no compartíem, però ara ja sabem on som. Però escolteu: quina lluita contra una dictadura o a favor d’un canvi social profund que qüestiona l’arquitectura del poder no ha passat per un temps de confrontació i tensió? Al final guanyarem, perquè això és una batalla democràtica per tal que Catalunya es doti d’un marc més ampli de drets civils, socials i polítics.
I per aconseguir aquesta República, cal que la CUP s’alinei amb el PDeCAT? I els Comuns?
Es tracta de sumar una majoria republicana i també d’esquerres. Tant de bo que podem arrossegar els comuns i, fins i tot, aguditzar les contradiccions en el món socialista. Però és evident que més que el PDeCAT, Puigdemont és un actor necessari i important que va contribuir a fer el referèndum i a la proclamació de la República. En l’anterior legislatura partíem d’un escenari de reforma i vam acabar en el 27-O. Vam fer possible modificar el posicionament del PDeCAT i ara ho volem continuar fent, tot i que, pel que fa al programa social, estem en posicions totalment confrontades. Hem constatat un desplaçament a l’esquerra aquests últims anys del procés i, el que és més important, un moviment ciutadà cap a posicions de molta radicalitat democràtica. Tenim una població de més de dos milions de persones que davant d’una situació d’injustícia democràtica desobeeixen estats, institucions, jutges i fiscals. Això és molt important, i el que va espantar la UE va ser una revolta democràtica contra l’status quo, desplaçada cap a l’esquerra, crítica, que va impugnar el règim del 78 i tot el seu caràcter conservador, neofranquista i corrupte.
Vostè, però, va ser crític amb el paper de la CUP el primer any de la legislatura
Era molt crític amb la política institucional perquè crec que els canvis socials es produeixen al carrer. Hem vist amb claredat que quan el moviment independentista estava en mans de la gent avançava, i quan agafaven les regnes les institucions, es frenava. En comptes de ser un amplificador de les peticions ciutadanes, jugaven a diluir i convertir en reforma el que era una revolta, però en la darrera fase vam aconseguir donar-li la volta. Si la CUP està a la institució és per ser element actiu dels canvis, no per gestionar o facilitar la governació. Estem on volíem estar i anem cap a on volíem anar, i hem demostrat que dins de l’Estatut i la Constitució és impossible legislar més enllà del que marca l’status
quo. Això és el que recriminem al PSC i als comuns, que no facin el salt.
Però és que ells no volen trencar?
Nosaltres plantegem una República, de cap manera plantegem un trencament amb la resta de pobles de l’Estat espanyol. Ni tampoc volem deixar d’exercir la solidaritat. El problema és que l’Estat, com a intermediari d’aquesta solidaritat, ha estat un desastre. El règim del 78 és un sistema que no para d’extreure recursos per alimentar la seva maquinària i és mafiós, ja que la corrupció és tan estructural que no dona garanties per tenir aquest flux de solidaritat eficient i equitatiu. Per tant, hem de buscar altres canals per tal de poder exercir aquesta solidaritat i crear un projecte republicà de concepció cívica no identitària en què tothom tingui els mateixos drets i deures, al marge de la seves identitats o nacionalitats. L’esquerra independentista sempre ha defensat aquesta concepció. És cert que vam fer concessions tàctiques en l’anterior legislatura, però ara ja no renunciarem a l’agenda social. Ara és qüestió de cosir les fractures reals del país, les que han creat la precarietat, la pobresa i les desigualtats.
Després de tot el que va succeir la legislatura passada, a què creu vostè que ara ha d’estar disposada una persona votant de la CUP?
Li demanaria que incorpori la consciència republicana en el seu cos i en la seva vida quotidiana, que es prepari per intensificar les lluites socials i sindicals per tal que la República esdevingui social. La base del nostre èxit serà la mobilització al carrer i el treball a nivell local perquè els municipis s’identifiquin amb la República, i cal tenir la clara consciència que l’avantguarda dels canvis és la gent a través de les lluites que puguin crear condicions de canvi al Parlament. I, finalment, haurem de ser conscients que patirem la repressió de l’Estat a través de les escoles, els CDR, els alcaldes... Hi hem d’estar preparats des de l’acció no violenta, que, d’acord amb Gandhi, fa que la violència que empra l’Estat se li acabi girant a la contra.
I vostè no tem per una regressió econòmica?
Dins d’un sistema liberal i capitalista, els índexs segueixen la mateixa tendència: l’atur interanual, comparat amb el de l’any passat, fins i tot millora, i allà on no hi ha hagut procés l’atur ha augmentat. Els indicadors macroeconòmics s’han bellugat molt poc després del terratrèmol polític. És cert que amb unes dades micro com les que afecten en sectors com ara el turisme, el consum ha baixat, però possiblement per un efecte psicològic. Així que el terratrèmol polític ha tingut poca influència. Per nosaltres, el repte és la reorganització de l’economia i la distribució del règim impositiu, no ens preocupa l’evolució sinó el canvi. Plantegem un pla de xoc contra la pobresa, apostem perquè s’aprovin els decrets de la dignitat per fer fort el sector públic, expropiant, per exemple, els pisos buits que tenen els bancs, als quals els contribuents hem donat milions d’euros que no pensen tornar. Per tant, els expropiarem els pisos, i tot i així encara no ens hauran retornat tots els diners prestats, i els posarem al servei d’un parc públic d’habitatges de lloguer; volem crear una banca pública i nacionalitzar sectors estratègics com són l’aigua i l’electricitat.
Vostè és una cara nova, però fa anys que està en el món de la política...
Vaig començar en aquest mateix barri del Poblenou als 17 anys militant al moviment cristià de base, molt vinculat a la teologia de l’alliberament, i després em vaig incorporar al Casal de la Pau per apuntar-me al moviment d’objecció de consciència i antimilitarista. Aquí hi havia el quarter general de Xirinacs, que llavors reclamava l’amnistia dels presos polítics palplantat davant la Model i això em va portar a conèixer-lo fins al punt que em va influir de forma radical. Jo venia d’una ideologia llibertària i el tema nacional em quedava lluny, però amb ell vaig fer el lligam entre els plantejaments d’esquerres i els independentistes i a partir d’aquí ja vam compartir tota una vida. També hi havia la Marxa per la Llibertat de l’Àngel Colom, que ens va proposar a Jordi Sánchez i a mi, i a més gent, que ens incorporéssim a la Crida per crear un grup d’acció no violenta. Després vaig incorporar-me a l’esquerra independentista, origen de la CUP.