El president (im)possible

ERC reforça la figura d’Oriol Junqueras en l’últim tram de la campanya. Mentre que JxCat rebutja el cos a cos amb els republicans, lidera el discurs de la unitat i cita el vicepresident del govern en el seu últim espot electoral per demanar el vot per tot el govern legítim, els republicans han optat per intentar fer visible més que mai que el seu principal actiu és a la presó. Precisament a Estremera faran un acte polític l’últim dia de campanya, abans de tancar el compte enrere electoral amb un míting a Sant Vicenç dels Horts, la ciutat de Junqueras. El jutge del Suprem rebutja que els empresonats puguin fer campanya i, per tant, passaran el Nadal al centre penitenciari. Pablo Llarena ha citat a declarar Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart l’11 de gener.

JxCat continua centralitzant el seu missatge en Puigdemont i en la necessitat de restablir el president i el govern legítims. El missatge és unívoc, i no permeten que els obrin esquerdes argumentals: qüestionar-ho, diuen, és acceptar el 155 i no oposar-s’hi. L’estratègia els funciona tant que no han recorregut a cap gir en el relat. Puigdemont multiplica les aparicions públiques per videoconferència. Dilluns no participarà en el debat de TV3 per no quedar en inferioritat de condicions a l’hora d’intervenir, i el rellevarà Josep Rull. Però el president de la Generalitat no para de fer campanya, i les noves tecnologies i les xarxes socials han fet viable el que semblava una quimera.

Brussel·les, a diferència de la presó, és més amable per participar en una campanya anòmala. Però si Puigdemont o Junqueras guanyen els comicis, la investidura podria ser impossible en els dos casos, amb el risc d’una imminent detenció del president català si trepitja l’Estat espanyol, i amb la complexitat material que Junqueras pugui participar en un debat d’investidura. Això comptant que els resultats de l’independentisme siguin prou folgats per permetre que agafin l’escó i no puguin delegar el vot en el ple de constitució del Parlament. Si l’independentisme suma però amb un resultat molt ajustat, els membres del govern a la presó i a l’exili hauran de renunciar d’entrada als seus escons.

La victòria d’Inés Arrimadas, però, també és possible, segons les enquestes, mentre que el PP podria esdevenir l’última força de la cambra catalana, amb uns resultats tan poc favorables que han forçat Mariano Rajoy a abocar-se a la campanya electoral i a ampliar l’agenda d’actes en què participava. En uns comicis absolutament condicionats per la dinàmica plebiscitària, Cs juga la carta de demanar el vot per aturar el procés, però Arrimadas, a diferència de Miquel Iceta, no és l’aliada preferida dels seus socis del 155, encara que pugui guanyar. Iceta, de fet, prova d’avançar cap a la reconciliació dels blocs, plantejant, per exemple, l’indult dels que siguin condemnats. Una proposta que no va agradar ni a Arrimadas ni a l’independentisme, i que fa palesa la complexitat de l’equació, tot i les millorades expectatives electorals dels socialistes.

ERC també ha redirigit en els últims dies el missatge a buscar el vot útil de l’independentisme: per evitar que la llista d’Arrimadas, diuen, sigui la més votada. I igual que JxCat demana el vot per reinvestir Puigdemont i facilitar-li la tornada de l’exili, ERC el demana en tots els mítings per fer possible que el seu líder surti de la presó. Junqueras ha escrit diversos articles des d’Estremera, i cartes que han estat llegides en actes de campanya i fins i tot pel diputat Joan Tardà al Congrés. Ahir, a més, l’ACN publicava la primera entrevista a Junqueras des de la presó, en què, tot i que evitava entrar en polèmiques amb la llista del president, també defugia dir si cal reinvestir Puigdemont després del 21-D –ningú podrà dir que ERC fa el joc als del 155, rebatia– i admetia que ell no sap si podrà ser president. “Farem tots els possibles, però soc a la presó i seria una irresponsabilitat per part meva no preveure els escenaris i els plans alternatius”, concloïa, abans de refermar la confiança en Marta Rovira com a alternativa d’ERC.

La CUP és l’única força que relliga el seu programa electoral amb el full de ruta de la legislatura fulminada pel 155. Basa el missatge en el compromís de retornar a l’activitat política i institucional per situar la ciutadania a les portes de la construcció de la República. La força dels anticapitalistes, convençuts de la coralitat de les seves sempre renovades candidatures, és el programa i la coherència reivindicada. Són els únics que de manera clara aposten per la construcció d’un nou país actuant de manera unilateral. La radicalitat del missatge es basa també en la desobediència, que asseguren que portaran a la pràctica per donar vigència a la llei de transitorietat jurídica i a la resta de lleis que permetin edificar el nou sistema. Per primer cop, a més, aborden la possibilitat d’entrar al govern si és per construir la República, tenint en compte que són dirigents d’ERC i JxCat els que paguen les conseqüències penals espanyoles.

Els anticapitalistes, però, no obliden els comuns i, malgrat que dependrà de l’aritmètica que resulti del 21-D, la CUP vol afegir l’equip de Xavier Domènech al front que permeti aplicar polítiques socials que cusin les fractures que han provocat les polítiques econòmiques que desitgen revertir amb expropiacions i municipalitzacions de serveis bàsics. La contundència del missatge es trasllada, a més, amb el to conciliador del candidat de la llista de Barcelona, Carles Riera.

Catalunya en Comú Podem aspira a trencar els blocs, però les enquestes pronostiquen que quedarà aixafada per la polarització, com va passar el 27-S a Catalunya Sí que es Pot. D’entrada, els comuns volen posar d’acord el PSC i ERC i reclamar-los que renunciïn al 155 i a la via unilateral, respectivament, però ja s’han trobat amb un no per les dues bandes. Mentrestant, el sabadellenc es veu obligat a tallar de soca-rel l’ombra de sospita que una abstenció dels comuns podria fer presidenta la cap de llista de Cs. També Arrimadas podria ser una presidenta (im)possible.