“Juguem el partit en camp contrari més important”

En aquell moment hi havia motius personals que pesaven. Però també cal dir que ara em sento més còmoda. Confio en el president Puigdemont, hi tinc relació des del 2006, i sempre he dit que estava a disposició del país. Ara la situació és més complicada que el 27-S. I em fa il·lusió fer aquest pas quan les coses podrien anar millor.

La llista del president per mi té molta importància, perquè confio molt en la seva persona. Si hagués estat la llista del PDeCAT però amb independents... No ho sé, m’ho hauria hagut de plantejar. Tot i que haig de dir que el PDeCAT sempre m’ha tingut en compte.

Va ser un dimecres al vespre, em va trucar el president i vam estar parlant una mitja horeta. I al cap de tres hores li vaig confirmar que ho acceptava.

M’agradaria aportar frescor, il·lusió i empenta. La meva mirada segurament és diferent de la d’aquell que fa molt de temps que està en política, el president sap que li diré tot el que penso i sap que si m’encarrega una feina estarà feta. També m’agradaria aportar la meva experiència com a vicerectora de la UdG, la meva manera de fer les coses, que és amb empatia però també amb fermesa quan és necessari.

És el moment de molta gent, de la suma de moltes maneres diferents de fer política. A la nostra candidatura hi ha molts alcaldes, que fan una simbiosi amb la resta de la gent de la candidatura. Tot el que sumi, aporti i eixampli el projecte és el que necessitem.

Sí, com a molta gent. L’1 d’octubre i els dies següents. Els meus fills van haver de marxar corrent perquè al centre cívic de Montjuïc de Girona, on anàvem a votar, hi anaven els furgons de la policia. La por de les meves àvies quan van anar a votar. Amigues meves, de les millors investigadores de la UdG, arrossegades per terra. Estudiants amb porres marcades al coll. No ho oblidaré mai. Els dies posteriors, els meus fills van tenir malsons. Veient això t’has de definir si creus que pots fer alguna cosa. He format part del Col·lectiu Praga de juristes dels del principi. I si ara puc aportar alguna cosa, m’haig de posar a disposició del president.

És el partit en camp contrari més important que hem jugat.

Sí, en camp contrari, amb l’ambient en contra i la gent xiulant. Són les eleccions més transcendentals de la història de Catalunya dels darrers quaranta anys. I ho vaig tenir molt clar des del dia que es van convocar. En un context polític de repressió i violència, les conseqüències poden ser molt importants. Intrínsecament, ja havia pres la decisió que faria el que fes falta.

Si hem criticat el 155, amb unes eleccions imposades, en un context amb gent a la presó i a l’exili, no entendria que el president no fos el que va elegir el Parlament. Si hagués estat un altre el president o d’un altre partit, diria el mateix. Seria el meu president. Està molt clar que Rajoy no vol que guanyi Junts per Catalunya. I també hem de tenir en compte la lectura internacional. El que es valorarà és si el president que va impulsar el referèndum té suport.

Soc partidària de fer les coses amb més prudència, amb menys ingenuïtat, de no fer passos en fals i que els pilars estiguin ben construïts. Entenc que s’ha de fer algun pas perquè l’Estat espanyol no ens obrirà la porta però tampoc hem de ser ingenus. Per mi és un error posar-nos cotilles. Però l’objectiu no s’ha de rebaixar: volem la República Catalana i la volem fer efectiva.

La Universitat de Girona es va adherir al Pacte pel Referèndum. No hem defensat la independència com a institució perquè representàvem tothom, però sí que estem a favor del dret a decidir, i hem vist que la mobilització dels estudiants ha estat espectacular. Les universitats, en la República Catalana, han de ser un dels pilars bàsics. No hi ha arma més poderosa que l’educació. Als països més importants les universitats són de referència. Per això les universitats han de ser pal de paller i ho han estat en el moment de defensar els drets fonamentals.