De derrotes i de victòries

Sobre les derrotes o els fracassos i les victòries hi ha molta literatura que arrencaria amb els clàssic i arribaria fins al nostre temps. Einstein ja ens deia que “si tot ens és igual, és que estem fent malament els comptes”, així que quan hem tingut una sotragada tan gran, és normal que passem comptes, perquè no ens és igual. Però no és bo fer-nos autocrítica extrema; els de tradició calvinista tenen una visió del fracàs i de la derrota molt més positiu, i, sincerament, és el que m’interessa. Henry Ford, el gran empresari, va deixar escrit: “El fracàs és només l’oportunitat de tornar a començar més intel·ligentment.”

Els que són bons empresaris, com els bons polítics, tenen la virtut de mirar més lluny del demà o del que se’n diu curt termini, fins i tot assumint el cost de les crítiques dels més impacients. I els errors comesos en les derrotes s’han d’assumir com un cost d’aprenentatge i per recomençar mesurant els ritmes a una realitat nova o a una que es desconeixia, i continuar avançant cap a l’objectiu final.

Recordo l’època preconstitucional que com a militant del PSC Reagrupament, érem tremendament criticats pels altres socialistes perquè ens declaràvem socialdemòcrates, i al pobre Josep Pallach se li va dir de tot. L’insult més caritatiu d’aleshores era que volia ser un “gestor del capital”. El PSC Congrés de Joan Reventós era marxista, i renegaven obertament de la socialdemocràcia europea. És a dir, de la Segona Internacional que governava en molts països democràtics europeus. Curiosament, tot i que els del PSC Congrés tenien més poder de convocatòria i els seus mítings eren molt més abrandats, Pallach sempre ens deia que seria temporal i que a alguns els costava més que a d’altres sortir de la clandestinitat.

Estalvio relatar l’evolució, que és coneguda per tothom, però sí que d’aquelles reunions amb en Josep Pallach vaig entendre perfectament que hi ha polítics que tenen la visió a mitjà i llarg termini, i no es deixen emportar per les conjuntures més immediates. Si volem ser grans, hem de pensar en gran i si volem anar lluny, hem de mirar lluny, i no sempre hi ha qui està disposat a acceptar els sacrificis de fer-ho.

De vegades em pregunto com deuen veure Espanya, d’aquí a vint anys, per exemple, i com veuen Catalunya. Dubto que ho hagin pensat mai, més enllà d’un immobilisme propi d’aquell que no té perspectiva i viu a curt termini. Els que defensen tan alegrement l’article 155, i no paren de fer declaracions humiliants, s’han preguntat mai si Espanya és viable políticament a mitjà termini amb la seva visió prepotent de vencedor? És viable a mitjà termini la seva Espanya atiant l’odi cap a Catalunya, els boicots i la repressió política?

Dilluns passat el diari ABC, espanyolista i anticatalà com el que més, publicava un informe segons el qual només que ens donessin als catalans el concert com tenen el País Basc i Navarra, es destruirien 234.000 llocs de treball a Espanya i perdrien l’1,3% del PIB, que vol dir més d’11.000 milions d’euros d’activitat i Catalunya guanyaria un 5,2% del PIB i es crearien 201.000 llocs de treball nous. Aquests comptes es fan sobre la base d’una aportació de 9.892 milions d’euros que fem a la “solidaritat” regional, i el País Basc i Navarra, tot i ser les dues comunitats més riques, no hi aporten res. Amb aquests números, és sostenible Espanya a mitjà termini? L’altre dia recordava la frase del l’exconseller Andreu Mas-Colell, que deia: “Espanya no ens deixa créixer.” Doncs bé, els seus mateixos números ens ho demostren.

I si sent com som, una de les comunitats que aportem més, rebem aquest tracte, és prudent preguntar-nos si es pensa a mitjà i a llarg termini? Segurament el sentiment anticatalà explicitat amb l’a por ellos és tan estès a Espanya que cal preguntar-nos si ningú ha tingut el valor de dir-los que sense l’aportació catalana terres com Extremadura (molt activa en els boicots a productes catalans) perdrien el 5% del seu PIB.

La victòria només és possible si aprenem de la derrota.