L’apoderat que va venir de Madrid

Montcada i Reixac és un poble petit format per petits pobles que són els barris, i tothom es coneix i se saluda, voti groc, taronja o vermell. Els forasters es veuen d’una hora lluny i més si no entenen el català. Un dels apoderats del PP al col·legi de la Mitja Costa, a Terra Nostra, porta un barret d’ala castís que fa sospitar. I no m’entén quan m’hi adreço en català. “Es que vengo de Madrid.” Em diu que es diu Luis. Em costa suors que em contesti a quatre preguntes gens malintencionades (quants n’heu vingut, quant de temps us hi estareu, us portaran entrepà per dinar els companys?) però em respon amb educació: “Es que es información confidencial”, s’excusa. Això sí, em demana que li ensenyi el carnet de premsa i queda conforme en veure’l. Potser hi té a veure que em dic igual que l’única regidora que té el seu partit a l’Ajuntament de Montcada. “Molt bona política”, li explica en Nemesio, que és apoderat de Ciutadans i li fa companyia. En Nemesio és de Mollet del Vallès però està afiliat a l’agrupació de Montcada, diu.

En José del Pino és un altre apoderat del PP que ha vingut de Madrid. Més loquaç, m’explica que han sortit a quarts de vuit del matí de l’estació d’Atocha amb AVE i que, de tornada, agafaran el tren de les dotze de la nit. Diu que eren uns 800. De Barcelona els han dut en bus a Montcada, en són set al poble, i al migdia se’n van a dinar a un restaurant del polígon de la Ferreria. No m’aclareix si l’han pagat o no, però sí que ve a despeses pagades. Farà turisme industrial, altra cosa no veurà.

A la resta d’escoles que visito, la de Mas Rampinyo i l’escola Reixac, els apoderats d’altres formacions estan ben tranquils i fan petar la xerrada. Es coneixen tots. Són veïns o ho van ser. Són la mestra de l’escola dels fills o van anar junts a l’institut. “Un amic meu, que és d’ERC, quan quedem em diu fatxa, i què? M’he d’enfadar? Doncs no, riem”, m’explica Manolo Guerrero, apoderat de Ciutadans des dels inicis de la formació taronja. “Els veig pel carrer, em coneixen del futbol o me’ls trobaré en un partit. M’he d’enfadar o buscar embolics? Si són els meus veïns”, raona. La Sílvia ha vingut amb el seu pare, el Josep Mató, a primera hora del matí i ha de passar dades de participació a les onze del matí, a la una i les quatre de la tarda i a les vuit. I estar atenta en el recompte. No porta ni un sol ornament de color groc, tot i que estic segura que li agradaria. És apoderada de la CUP. “Ens van recomanar que no anéssim de groc, no fos cas que algú volgués impugnar alguna cosa. No val la pena jugar-s’ho per un dia”, explica. La veritat és que no es veuen ni bufandes ni llaçades ni jaquetes grogues. La gent s’ho ha pensat més d’una vegada abans de sortir de casa. Censura al color groc, qui ens ho havia de dir.

A l’hora del recompte de vots, els membres de les meses del col·legi Reixac s’estimen més que ningú els ajudi. No m’estranya. L’expectació que s’ha generat és tan gran que hi ha una trentena d’apoderats i només sis membres de taules. El del PP té poca feina. Quan porten més d’un centenar de vots verificats en una de les meses, apareix el primer dels populars. “Quina és la pila del PP?”, pregunta una vocal, que no la troba. I no la troba perquè encara no està feta. En canvi, les piles de Catalunya en Comú-Podem (el partit de l’alcaldessa), ERC, Junts per Catalunya i Ciutadans creixen. Inclús una formació que es fa dir Recortes Cero en té més, de vots. Un regidor de Podem busca un bon lloc per fer una foto de grup: “Mai havia vist tanta expectació i he estat en uns quants recomptes, però com en aquestes eleccions, mai.” José del Pino s’ho mira des d’un racó i sembla que té ganes de marxar. Espera que el vinguin a recollir per tornar-se’n a casa.