Política

PERE CROSAS , 'Pere Paleta'

SINDICALISTA I ACTIVISTA POLÍTIC EN LA CLANDESTINITAT I durant LA TRANSICIÓ

“Va ser un error pactar amb l’antic règim”

En aquesta ciutat mitjançant el PCF contacta amb exiliats catalans i entra a militar al PSUC

A Figueres es va fer la primera manifestació política després de la Guerra Civil Espanyola

“PERE PALETA”
Pere Crosas Prat (Amer, 1947). De molt jove al seu poble natal d’Amer es va moure en ambients catalanistes, va ingressar al seminari escola dels Salesians de Girona fins als 14 anys. Va ser un dels impulsors del PSUC i de CCOO a l’Alt Empordà, conegut en tots els àmbits polítics i sindicals com a “Pere paleta”, perquè s’ha guanyat la vida treballant en el món de la construcció. Va ser cap de llista a Girona del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) el 1979.
Durant tres dies a Via Laietana vam suportar violència, interrogatoris, maltractaments i humiliacions
Ens van detenir en una reunió de l'Assemblea a punta de pistola quan intentàvem escapar per les teulades
Vaig deixar el PSUC perquè el meu partit donava suport a la Constitució espanyola de 1978

Ens tro­bem amb Pere Cro­sas a la ter­rassa Cafè de París de la Ram­bla de Figue­res, l’antiga cafe­te­ria Express, on sovint es tro­ba­ven els joves “revo­lu­ci­o­na­ris” a finals dels anys setanta i prin­ci­pis del vui­tanta. La política en la clan­des­ti­ni­tat en els dar­rers anys del fran­quisme i els pri­mers anys de la Tran­sició a Figue­res no es pot enten­dre sense tenir en compte deter­mi­nats per­so­nat­ges que van ser clau en aque­lla i que després ja en democràcia han que­dat en l’ano­ni­mat. Pere Cro­sas és un d’ells. La seva acti­vi­tat sin­di­cal com a fun­da­dor de CCOO a l’Alt Empordà i de militància al PSUC va ser molt impor­tant, en uns anys, i en una ciu­tat en la qual política­ment només és movien grups d’estu­di­ants i intel·lec­tu­als majo­ritària­ment pro­ce­dents de la bur­ge­sia, que es van tro­bar amb un mili­tant comu­nista, que repre­sen­tava la classe obrera i que era capaç de cap­gi­rar-los els argu­ments i tren­car molts esque­mes pre­con­ce­buts. En totes les mogu­des polítiques de l’època, hi havia un gran res­pecte i sem­pre es tenia en compte l’opinió d’en “Pere paleta”, tal com se’l conei­xia popu­lar­ment.

Com va entrar en con­tacte amb la política?
Jo soc fill d’Amer, on de petit havia estat molt cata­la­nista. Fins als 14 anys, vaig estar al semi­nari dels sale­si­ans a Girona, en vaig mar­xar perquè em van expul­sar, encara no sé ben bé per què. Quan vaig tor­nar a Amer, vaig anar fent la viu-viu, però per aju­dar la família me’n vaig anar amb el meu pare a la verema en dife­rents pobles de la Cata­lu­nya del Nord. Va ser allà a les vinyes on vaig conèixer alguns exi­li­ats repu­bli­cans i comu­nis­tes. Cada any anàvem a Tuïr i allà va començar la meva relació amb gent del PSUC i del PCE. Vaig començar a fulle­jar les revis­tes Tre­ball (PSUC) i Mundo Obrero (PCE), que em pas­sava aque­lla gent.
No era molt jove per tre­ba­llar?
Era l’època en què ens havien tras­lla­dat des d’Amer a viure a Figue­res, tenia 17 anys, s’havia d’aju­dar la família i vaig començar a tre­ba­llar de paleta. Vam anar a viure al barri del Colo­bret, on encara resi­deixo. Un barri que abans era molt més habi­ta­ble que actu­al­ment, avui a mol­tes cases hi ha tràfic de droga i delinqüència amb uns car­rers que estan bruts i dei­xats, tot gràcies a un Ajun­ta­ment que és incapaç de resol­dre-ho. No saben què han de fer amb aquest barri.
És a Figue­res on van començar els seus con­tac­tes i la militància política?
A Figue­res vaig mirar de con­tac­tar amb algú que com­partís les matei­xes inqui­e­tuds, però no tro­bava ningú. Però sí que man­te­nia mol­tes con­ver­ses amb Ramon Canet, de la lli­bre­ria de la Ram­bla, amb qui man­te­nia llar­gues con­ver­ses a la rebo­tiga i em pas­sava revis­tes de la democràcia cris­ti­ana, com ara Cua­der­nos para el Diálogo. També tenia con­tac­tes amb Josep San­taló de la CNT. Després vaig fer la mili a Sant Cli­ment i en sor­tir vaig deci­dir mar­xar a París, per veure com ana­ven les coses a Europa, va ser allà on em vaig fer mili­tant del PSUC.
Què hi va fer a París?
La meva afi­li­ació al PSUC data de l’octu­bre de 1971 a París, on vaig anar a pas­sar una tem­po­rada. Va ser a la seu del Par­tit Comu­nista Francès on casu­al­ment vaig conèixer uns cata­lans exi­li­ats del PSUC, allà tenien assig­nat un petit des­patx. Em van donar una con­signa d’un con­tacte per a quan tornés a Figue­res. Per sor­presa meva, el con­tacte era Car­les Caussa, de la botiga de música del car­rer Girona, i allí vaig conèixer també la seva dona, Teresa Bofill, i el líder estu­di­an­til Jordi Degà, que havia estat empre­so­nat.
I es va inte­grar a la cèl·lula del PSUC a l’Empordà?
Ja pots comp­tar. Tots ells estu­di­a­ven fora i jo em vaig tro­bar el 1971 que tot sol havia de mun­tar el PSUC a Figu­res, sort que tenia con­tac­tes amb la gent de Girona, recordo Ser­ra­dell i Mon­tal­ban, entre d’altres. I així va ser com de mica en mica vaig anar for­mant la pri­mera cèl·lula del PSUC a l’Empordà. El pri­mer que es va apun­tar al PSUC va ser el pin­tor Eva­rist Vallés i les reu­ni­ons sem­bla­ven una mica sur­re­a­lis­tes, després s’hi va anar incor­po­rant altra gent, com ara Josep Urbano, tre­ba­lla­dor de la Rieju, amb el qual vam començar a orga­nit­zar Comis­si­ons Obre­res, i Glòria Compte.
I també va ser mem­bre actiu de l’Assem­blea de Cata­lu­nya?
No vaig pas ésser a la reunió fun­da­ci­o­nal de l’Assem­blea de Cata­lu­nya. El dia que hi havíem d’assis­tir resulta que vam tro­bar molta boira a la car­re­tera quan anàvem cap a Bar­ce­lona i vaig arri­bar tard a la reunió. Era la dels 113 detin­guts, el 25 d’octu­bre de 1973, a l’església de Santa Maria Mit­jan­cera. Els que hi van assis­tir van aca­bar tots a la presó.
Però a vostè no el van dete­nir a Bar­ce­lona?
Sí, però això va ser en altres reu­ni­ons que es van cele­brar, com ara la del 8 de setem­bre de 1974, al col·legi de les Escolàpies de Saba­dell. Quan estava a punt d’obrir-se la sessió, Car­les Caussa ens va avi­sar que estàvem envol­tats per la poli­cia, i es va pro­duir una des­ban­dada gene­ral, jo anava amb el lli­bre­ter figue­renc Car­les Vallès, vam fugir per una escala on ens vam tro­bar l’his­to­ri­a­dor Fèlix Cucu­rull, un dels fun­da­dors de l’Assem­bla, tots ple­gats vam pujar en un ter­rat per inten­tar esca­par a través de les teu­la­des, però ens va atu­rar un poli­cia apun­tant-nos amb una pis­tola. Estàvem atra­pats.
I els van dete­nir?
Els detin­guts vam ser unes 67 per­so­nes i vam ser conduïts als cala­bos­sos de Via Laie­tana. Durant tres dies vam supor­tar inter­ro­ga­to­ris amb mal­trac­ta­ments, humi­li­a­ci­ons i violència.
Després els van dei­xar anar en lli­ber­tat?
D’ençà d’ales­ho­res, la poli­cia de Figue­res ens tenia fit­xats. Jo mateix vaig haver de pre­sen­tar-me a la comis­sa­ria de poli­cia del car­rer Pep Ven­tura per ser inter­ro­gat, sense patir, aquest cop, cap tipus de vexació. A Car­les Vallès, li van reti­rar el pas­sa­port. Després dels esde­ve­ni­ments de les Escolàpies de Saba­dell i de les deten­ci­ons a Via Laie­tana, con­jun­ta­ment amb altra gent ens vam inte­grar a la Taula Democràtica de l’Empordà, de la qual for­ma­ven part, entre d’altres, Esteve Ripoll, que després seria alcalde de Cas­telló d’Empúries; l’arqui­tecte Benet Cer­vera; Josep Maria Joan, direc­tor del Museu del Joguet, etc.
Què era la Taula Democràtica?
El juliol de 1973 es va cons­ti­tuir pro­vi­si­o­nal­ment la Taula Democràtica de l’Alt Empordà a la casa del pin­tor Prim Fullà, a Sant Pere Pes­ca­dor, amb gent de par­tits, orga­nit­za­ci­ons i inde­pen­dents, hi vam ver una crida als ciu­ta­dans per col·labo­rar en la lluita per la lli­ber­tat, després ens inte­graríem a l’Assem­blea de Cata­lu­nya.
Vol dir que es va crear l’Assem­blea ter­ri­to­rial de l’Alt Empordà?
Prèvia­ment cal citar les reu­ni­ons clan­des­ti­nes que van tenir lloc, l’any 1972, a Vila­ma­co­lum, a can Jordi Geli i la seva dona, l’escrip­tora M. Àngels Anglada. En aque­lles tro­ba­des secre­tes, en les quals jo assis­tia, hi havia, entre d’altres, Edu­ard Puig Vay­reda, l’enòleg, que més tard va ser alcalde de Figue­res; el soci­a­lista Albert Car­re­ras; l’advo­cat Narcís Oli­ve­res, que va ser con­se­ller de Turisme; Ernest For­ti­ana i la seva muller, Maria Ver­da­guer, pro­fes­sors de català; el pin­tor Eva­rist Vallès; Edu­ard Fèlix; Antoni Vis­ca­si­lles; el pin­tor Josep Maria Casa­blan­cas de Cadaqués, i Car­les Sánchez Costa, peri­o­dista del Diari de Bar­ce­lona. En alguna reunió, hi van assis­tir també Car­les Caussa, que anava acom­pa­nyat del diri­gent del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, que ales­ho­res estava bus­cat per la poli­cia.
Aque­lla gent va ser el nucli de l’Assem­blea a l’Alt Empordà?
La majo­ria sí, d’altres, com ara Narcís Oli­ve­ras, no vin­drien a cap altra reunió. Després, a finals de 1975 es va fer la reunió més impor­tant al san­tu­ari de la Salut de Ter­ra­des, gràcies al capellà Manel Pont i Bosch, que ho va orga­nit­zar. Podríem dir que en aque­lla tro­nada es va cons­ti­tuir pròpia­ment l’Assem­blea de l’Alt Empordà, que ja fun­ci­o­nava abans com la Taula Democràtica empor­da­nesa.
Hi havia molta gent en aque­lla reunió cons­ti­tu­ent?
Es va cele­brar el mes de desem­bre amb l’assistència d’una qua­ran­tena de per­so­nes. La majo­ria eren soci­e­tat civil i per­so­nes inde­pen­dents. Recordo Car­les Vallès, Jordi Geli, Benet Cer­vera, Toni Vis­ca­si­lles i, junt amb mossèn Manel Pont i Bosch, hi havia el filòleg i pro­fes­sor de català, Jordi Pla. També hi eren Joan Armangué, Joan Fran­cesc Bur­gas i Cons­tan­tino Díaz. Pels par­tits polítics, que en aquells dies s’esta­ven for­mant, hi havia el Rea­gru­pa­ment Soci­a­lista i Democràtic de Josep Pallach, repre­sen­tat per Manel Marín i Pep Salle­ras; per Con­vergència Soci­a­lista de Cata­lu­nya, que més enda­vant esde­vin­dria el PSC, hi havia Esteve Ripoll; pel PSUC, érem Eva­rist Vallès i jo, i pel PSAN, Jaume Gifre; també hi figu­rava la Unió de Page­sos, repre­sen­tada per Lluís Gasull, de Cas­telló d’Empúries.
Des dels seus ini­cis van ser molt actius?
Sí, no vam pas estar atu­rats. El dia 24 de gener de 1976, i si no vaig errat, es va fer a Figue­res la pri­mera mani­fes­tació política al car­rer des de 1936 i m’atre­vi­ria a dir, fins i tot, la pri­mera de Cata­lu­nya, després vin­drien les mani­fes­ta­ci­ons de Bar­ce­lona. Hi va haver un gran des­ple­ga­ment de poli­cies anti­a­va­lots que van venir de fora. Érem unes tres-cen­tes per­so­nes que vam anar pacífica­ment des de la Ram­bla fins a l’ajun­ta­ment, on ens va rebre l’alcalde fran­quista de l’època, Pere Giró. Els que vam entrar a l’ajun­ta­ment com a repre­sen­tants de l’Assem­blea érem Car­les Vallès, Pep Salle­ras, Antoni Vis­ca­si­lles, Just Manuel Casero, Jaume Gifre, Pitu Llo­ve­ras i jo mateix, vam lliu­rar un escrit amb 1.200 sig­na­tu­res reco­lli­des en el qual es dema­nava l’amnis­tia gene­ral.
També van ser pio­ners a orga­nit­zar mítings polítics?
L’estiu de 1976, per ini­ci­a­tiva de l’engi­nyer i empre­sari Víctor Fer­re­ras, es va deci­dir de cele­brar un míting a la plaça de Toros de Figue­res, en el qual havien d’inter­ve­nir Car­les Caussa, Víctor Far­re­ras i Josep Benet. A dar­rera hora, el míting no es va poder cele­brar perquè el pro­pi­e­tari de la plaça, Mario Gelart, no va dei­xar l’espai amb l’excusa que l’endemà, diu­menge, s’havia de cele­brar una cursa de braus i l’enre­nou i els aplau­di­ments que es pre­ve­ien en el míting podrien pro­vo­car l’esve­ra­ment i l’agres­si­vi­tat dels ani­mals, i posa­rien perill la vida dels tore­ros. Un argu­ment curiós. Tot i que es va sus­pen­dre, després en petit comitè Josep Benet va fer una xer­rada a l’hotel Pre­si­dent que van pre­sen­tar Víctor Far­re­ras i Car­les Caussa.
No es va tor­nar inten­tar de cele­brar aquell míting?
El 4 de setem­bre de 1976, podem dir que es va fer el pri­mer míting democràtic a Figue­res després de la Guerra Civil, al Tea­tre del la Catequística, i hi van par­ti­ci­par el cine­asta i polític figue­renc Pere Por­ta­be­lla; Fran­cesc Vidal pel PSAN; Josep Maria Casa­blan­cas pel FNC; Víctor Far­re­ras i jo mateix pel PSUC. La sala es va omplir de gom a gom. Durant aquell any 1976, es van fer dife­rents tro­ba­des a la Cate, a Avi­nyo­net de Puig­ventós, al mas d’en Dorrà a Fortià i a can Geli de Vila­ma­co­lum.
Com va ser el pas a la nor­ma­li­tat democràtica?
Jo vaig dei­xar el PSUC, perquè no estava d’acord que el meu par­tit donés suport a aque­lla Cons­ti­tució espa­nyola, que ja hem vist on ens ha por­tat. Car­ri­llo havia accep­tat la ban­dera espa­nyola i l’himne naci­o­nal.
No es van fer bé les coses?
No vaig accep­tar la Cons­ti­tució, perquè s’havia d’apos­tar per la rup­tura amb l’ante­rior règim i no pac­tar, com es va fer. Vaig fer cam­pa­nya en con­tra de la Cons­ti­tució i molts soci­a­lis­tes em deien que jo, per la meva acti­tud, anava a favor dels fei­xis­tes i con­tra la democràcia. Però jo n’estic més orgullós. El temps m’ha donat la raó.
Va dei­xar la política?
No. Després del PSUC vaig entrar al Bloc d’Esquerra d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal (BEAN) i vaig anar de cap de llista al Par­la­ment per Girona; per Bar­ce­lona hi anava Xiri­nacs; a Tar­ra­gona, Carod-Rovira, i a Lleida, Maria Mercè Marçal. Després he anat seguint sem­pre la política encara que actu­al­ment no esti­gui vin­cu­lat a cap par­tit i soc inde­pen­den­tista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia