Ramon Vila-Abadal

A la vora del poble de Vidrà hi ha una masia docu­men­tada des del segle XIII i bas­tida al segle XVIII, quan va pas­sar a ser la casa pai­ral de la família Vila-Aba­dal. És una masia de grans pro­por­ci­ons, del tipus coberta a qua­tre vents, amb la seva tor­re­lla, té una cape­lla bar­roca dedi­cada a la Mare de Déu de la Mercè, mobles d’estil olotí i una amplíssima sala prin­ci­pal. La masia és un refe­rent de l’arqui­tec­tura rural cata­lana.

La nis­saga Ramon Vila-Aba­dal és repre­sen­ta­tiva, il·lus­tre, àmplia. Vin­cu­lada amb el cor d’Unió Democràtica de Cata­lu­nya i late­ral­ment amb figu­res tan repre­sen­ta­ti­ves com Joan Triadú. Marià, l’hereu dels Vila-Aba­dal, és el pare del qui ha estat alcalde de Vic i pre­si­dent de l’AMI, Josep M. Vila-Aba­dal Serra. Seguint amb la nis­saga tenim Fran­cesc Vila-Aba­dal, que va des­ta­car en el feno­men polític asse­nya­lat com el “nou cata­la­nisme”, que arrenca amb el CC i pro­li­fera en la fun­dació de Con­vergència i la for­mació del Par­tit dels Soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya. Fran­cesc va tenir un paper deci­siu per esta­blir con­tac­tes amb el PSUC i la mateixa Con­vergència. Va ser peça fona­men­tal en la cre­ació de l’Assem­blea de Cata­lu­nya.

Els ger­mans Ramon i Jordi Vila-Aba­dal van pro­fes­sar a Mont­ser­rat i van tenir un paper relle­vant en el com­promís de l’aba­dia amb el cata­la­nisme i els des­a­fec­tes al règim. Ramon va ser pare major­dom i un braç dret del pare abat Aureli M. Escarré, acom­pa­nyat del seu germà Jordi i Marc Taxo­nera, Beda Mora­gas, Aureli Argemí, Ricard Lobo, Mino­bis, Por­cel Pérez, Gassó, Pinell, Boix i també Hilari Raguer, el pare Mas­sot i el germà Tàsies. Així, doncs, la nis­saga Vila-Aba­dal ha tin­gut una influència directa en la història d’aquest país. Cal lle­gir el seu tes­ti­mo­ni­atge en el lli­bre Prop de l’abat Escarré.

El com­promís de Ramon Vila-Aba­dal amb Cata­lu­nya ha estat sem­pre un ser­vei efec­tiu des de les seves con­vic­ci­ons que va expres­sar en el seu lli­bre Perquè soc sepa­ra­tista. Hem par­lat de ser­vei al país, de pujar maó a maó una cons­trucció ender­ro­cada fins a la quasi des­trucció per la guerra de 1936-39. En poso dos exem­ples, que he vis­cut de prop, la seva efec­tiva con­tri­bució a can­tada d’èxit dels Fets del Palau i l’ajuda pres­tada als qui en podíem rebre les con­seqüències direc­tes. Ramon Vila-Aba­dal es va enfron­tar amb les auto­ri­tats i amb l’ajuda del seu germà Jordi ens va obrir Mont­ser­rat de bat a bat com a aixo­pluc.

Una altra inter­venció deci­siva va ser el seu paper en el Congrés de Cul­tura Cata­lana. Amb la luci­desa del qui és intel·ligent i fidel al país va aju­dar a superar la lluita entre els qui volien un congrés por­tat per experts i els qui amb aspi­ra­ci­ons ideològiques, de movi­ment, en defi­ni­tiva, de par­tit, volien que les con­clu­si­ons fos­sin assem­bleàries (pro­blema que s’ha reproduït recent­ment). Calia la for­mació d’una gerència que superés el pro­blema glo­bal i tragués el congrés de l’atzu­cac. A mi em va empènyer lite­ral­ment a accep­tar la gerència i va estar sem­pre al meu cos­tat.

Hem par­lat de cata­la­nisme, però a ell no li calia ser cata­la­nista perquè era el per­fil de la cata­la­ni­tat sense adjec­tius, del ser català des de la natu­ra­li­tat, com si diguéssim, des de la rao­na­bi­li­tat.

Ramon Vila-Aba­dal tenia el conei­xe­ment cul­tu­ral més vast que hom pot ima­gi­nar, en el camp que fos. El seu cri­teri era sem­pre valo­rat i res­pec­tat i de vega­des sor­pre­nent.

La mort de Ramon Vila-Aba­dal deixa amb la seva pèrdua un espai buit. El nos­tre record, el nos­tre agraïment.