Puigdemont, l’insòlit

L’exministre d’Afers Estrangers José Manuel García-Margallo el descrivia així: “Està completament fora de control. S’ha de reconèixer que fins ara és qui està marcant el joc.” Carles Puigdemont, el més buscat en els escorcolls de vehicles a la Jonquera, acapara els focus d’un insòlit debat d’investidura amb mig Europa pendent de si s’arriscarà a arribar-hi. Des del 10 de gener del 2016, amb l’inesperat pas al costat d’Artur Mas la vigília, la seva carrera política ha crescut a cop d’imprevistos. Aquell diumenge d’investidura, de fet, va acabar sent un ple convencional si es compara amb la segona i impossible d’avui, amb tantes incerteses emboirant el Parlament més vigilat per les forces policials espanyoles. Potser només un home sense futur escrit, sense les cotilles i les servituds d’un horitzó amb aspiracions polítiques, podia portar l’Estat espanyol al caire d’un atac de nervis. “Estem sens dubte molt preocupats, perquè una persona que té aquesta conducta no se sap què pot fer”, confessava dimarts passat el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, en una entrevista a Antena 3.

Puigdemont és imprevisible, perquè no li són aplicables els paràmetres clàssics en què s’ha mogut la política. Des de la Transició, la majoria de dirigents de partit, presidents, ministres i consellers han actuat en el teatre de la gestió pública sota un guió no escrit que garantia relleus interns acceptats o apadrinats per l’establishment, sortides més o menys honorables, els silencis que calgués, repartiments de poder entre famílies dins dels partits, discursos públics que no qüestionaven els pilars del sistema i, tal com ha demostrat el temps i els processos judicials, en alguns casos també encobria una corrupció sistèmica. Puigdemont no té hipoteques. Abans d’esdevenir el 130è president de la Generalitat, ja anava per lliure dins de CDC. Algunes de les virtuts que Mas li va veure per proposar-lo per al càrrec, com ho era el fet que no pertanyia a cap dels sectors en pugna pel poder al partit i el domini de llengües estrangeres per internacionalitzar el procés (català, castellà, francès, anglès i romanès), expliquen per què s’ha convertit en un polític atípic que és capaç d’imprimir en les legislatures girs més propis de la ficció que de l’ofici que temporalment exerceix. La primera cosa li ha donat una llibertat de moviments insospitada, que s’ha escapat de tot control intern, en alguns moments fins i tot del mateix Mas quan era president del PDeCAT. La segona li va permetre trencar la barrera idiomàtica amb mitjans de tot el món durant el tram del pre i del postreferèndum de l’1-O. Ara, des de Brussel·les, fa d’heterodox ambaixador de la independència i d’altaveu del que considera actituds antidemocràtiques de l’Estat espanyol. Fonts de JxCat asseguren que podria moure’s més enllà de Bèlgica i Dinamarca per prosseguir amb el seu propòsit i demostrar que té llibertat de moviments dins del club dels 28. Puigdemont furga en les incoherències i mancances del sistema judicial espanyol, desprestigiat pels rànquings europeus de separació de poders. L’elecció de Bèlgica com a país refugi va forçar el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena a retirar l’ordre europea presentada abans per la jutgessa de l’Audiencia Nacional. El viatge a Copenhaguen va empènyer el magistrat a rebutjar la petició d’emissió d’una altra ordre europea per part de la fiscalia i a escriure una interlocutòria farcida d’arguments polítics que s’aventurava a imaginar el que pretenia Puigdemont amb el viatge. L’intent de La Moncloa per frenar el ple d’investidura impugnant preventivament la proposta de la candidatura signada pel president del Parlament, Roger Torrent, ha portat Mariano Rajoy a desobeir les recomanacions del Consell d’Estat. També ha situat el Tribunal Constitucional a la corda fluixa, fent equilibris per intentar no desacreditar el govern espanyol ni minar encara més el prestigi de la institució. Finalment, una doble pirueta: mesures cautelars per impedir la investidura a distància o presencial de Puigdemont sense autorització judicial, sustentada formalment en una decisió d’admissió o inadmissió de recurs encara no presa. JxCat considera que és “nul·la de ple dret” i així ho va al·legar en un altre escrit al TC. El grup del president destituït pel 155 acumula causes per recórrer al Tribunal Europeu de Drets d’Humans d’Estrasburg. Alhora, intenta col·lapsar el marc autonòmic.

L’alt tribunal va donar dissabte deu dies a les parts abans de pronunciar-se. Si, com a conseqüència de la decisió del TC, no hi ha una votació d’investidura abans de demà, que és quan s’exhaureix el termini legal, què passarà? No hi ha precedents. Ni tan sols és clar qui ho ha de decidir. Si la conseqüència final de mantenir la coherència són unes altres eleccions, a JxCat estan determinats a anar-hi amb Puigdemont de candidat, un altre cop. El seu nom, a l’empara de la institució de la presidència, s’ha convertit en el nucli de confrontació amb Madrid. Per Rajoy, “un senyor que ha fugit de la justícia no pot ser president de res”. Per JxCat, ho ha de ser de Catalunya, i serà el mateix president de la Generalitat que decidirà, bressolat per un grup parlamentari fet a mida sense possibilitats de control directe per al PDeCAT, fins quan i fins on manté el torcebraç. Puigdemont ha arrossegat igualment ERC, que havia ideat un mandat d’acumulació de forces des de la Generalitat i es veia a la presidència. Obtenint dos diputats més que els republicans i uns resultats que no preveien les enquestes, el d’Amer tornava a agafar el comandament del bloc de partits independentistes, amb tota la complexitat que comporta el fet de ser a Brussel·les. I un component personal que sempre, també en política, condiciona els esdeveniments: Puigdemont, amb la quotidianitat partida i lluny de la família, en un ostracisme que podria durar vint anys si no és empresonat abans, s’ha proposat tirar endavant el conflicte polític. Avança sense mirar enrere.

Com a periodista, l’exalcalde de Girona ha estat l’autor del seu propi relat. No només no ha deixat que l’hi fessin les direccions dels mitjans de comunicació (els anomenats “tancs del segle XXI”), sinó que des del primer moment va establir una relació directa amb l’electorat a través de les xarxes socials, aprofitant la crisi de prestigi que viu la professió en els temps de les fake news. Twitter, Facebook, Instagram. També han estat eines per cultivar la intriga, un recurs fins ara impropi de la gestió autonòmica. L’ha usat per exasperar La Moncloa i els comandaments de la policia espanyola. També ha donat peu a imaginatives campanyes a les xarxes (#OnÉsPuigdemont?) que han atenuat momentàniament la gravetat d’una crisi que ja arrossega presos polítics, membres del govern a l’exili i un total de 28 investigats als tribunals.

Puigdemont, independentista des de ben jove, penjava ahir a Instagram una fotografia feta al costat del Parlament, al passeig de Picasso. “A 24 hores de la #investiduraKRLS. Pel país. Per les llibertats. Per les nostres institucions. Per la democràcia. Per la dignitat. Pel futur. Per tu. #RepúblicaCatalana”, va escriure al peu de la imatge. Un helicòpter tornava a sobrevolar Barcelona. La Policía Nacional mantenia la vigilància al Parlament. El Ministeri de l’Interior ha ideat un dispositiu per evitar que el president de la Generalitat s’amagui al maleter d’un cotxe, travessi un camí rural, salti amb paracaigudes i fins i tot que entri a la cambra per les clavegueres. Un dels seus advocats, Jaume Alonso-Cuevillas, no en descartava el retorn.

Internet li ha permès esborrar fronteres. Mantenir una presència constant malgrat la distància, catapultar contra rellotge una candidatura acabada de confegir per presidir la Generalitat. Sense cap càrrec orgànic al PDeCAT, va arrossegar el partit a guardar la sigla i a deixar-se endur per una campanya senzilla i centrada en la seva restitució. Amb un nom, el de JxCat, que el congrés fundacional del partit va rebutjar. Fa dos anys, Puigdemont només pretenia acabar la feina que va acceptar aquell 10 de gener. Fins abans del final abrupte de la legislatura, no tenia intenció de repetir. Ara lidera una croada per denunciar davant de la comunitat internacional l’actuació de les institucions espanyoles. No hi ha referents que valguin, però després del fracàs de la declaració d’independència i amb una detenció imminent en l’horitzó, es podria emmirallar en Mandela o en Assange, diuen els seus. Abans d’enfilar el camí cap a la capital belga, Puigdemont va triar el segon.