“No tinc gens de por”

Els fatídics atemptats de Barcelona i Cambrils van provocar 16 morts i 130 ferits de més de 30 nacionalitats. Quasi tres mesos després dels successos es va donar l’alta a l’últim dels ferits. Un d’aquests ferits és Josep Maria Rovira, de 78 anys, que viu a Sant Cugat. El 17 d’agost tenia previst anar a una botiga a prop del port de Barcelona per comprar una peça per al seu vaixell i, per tant, havia de travessar la Rambla. Però finalment es va entretenir i se’n va desdir. Però sí que va anar a Cambrils. El seu pare era d’allà i ell i la família hi van a passar els caps de setmana i l’estiu. “Vaig trigar més de cinc o sis hores a arribar”, explica Rovira, que va marxar cap a la localitat del Baix Camp quan ja s’havia produït el sinistre a Barcelona i res no podia fer preveure que Cambrils seria el següent objectiu. “Era tardíssim quan vaig arribar, però el metge em diu que sempre que pugui vagi a caminar i així ho vaig fer. Vaig deixar el cotxe al club nàutic i vaig recórrer un parell de quilòmetres en direcció a Salou. I quan tornava va passar tot”, explica. Ell no recorda com va anar exactament l’atac. Un dels terroristes va tallar-li la cara i el nas amb un matxet. “No sé si em volia degollar”, assevera. Les lesions que li va produir van ser greus, sobretot al nas, que li han hagut de reconstruir –s’ha sotmès a quatre intervencions–. “Estic molt agraït del tracte que vaig rebre i que estic rebent de l’hospital Vall d’Hebron”, hi afegeix. Però el malson no es va acabar aquí, perquè al mes d’octubre, quan va anar-se a fer una revisió al mateix centre hospitalari, la seva dona va explicar als metges que en Josep Maria no s’acabava de trobar bé i que tenia dificultats per caminar. Li van fer un TAC i el van haver d’operar perquè tenia lesions al cap, producte dels cops que va rebre durant l’atemptat. “Em van salvar la vida”, subratlla. A hores d’ara, encara està en fase de recuperació perquè sent sorolls i també té problemes d’estabilitat.

I els terroristes? Què en pensa, d’ells? “Són uns eixelebrats, són persones no raonables. Només busquen fer mal a la gent i donar-se a conèixer, sortir a les notícies.” Tot i la traumàtica experiència que va viure, manté que no té cap mena de por. “Cada cop que vaig a Cambrils no tinc cap problema per passar pel club nàutic. Estic tranquil.”

La família d’Esteban Navarro, del Vendrell, també va viure de molt a prop la tragèdia, en aquest cas a la Rambla de Barcelona. La seva dona, els dos fills –de 12 i 14 anys–, la cunyada i la neboda van decidir anar a fer turisme a la ciutat comtal. La cunyada i la neboda, de sis anys, venien de Cuba i era el primer cop que visitaven Barcelona. Tots cinc van agafar el bus turístic, van anar a plaça Catalunya i després a la Boqueria. Just quan van sortir del mercat, la furgoneta els va impactar de ple. Fins i tot, va passar per sobre de la nena més petita, però sortosament no la va trepitjar perquè ella es va quedar entre les quatre rodes. Després de l’atemptat, l’única que va quedar conscient va ser la cunyada. “Va ser terrible per a ella. Va entrar en xoc, mentre intentava ajudar la família”, explica Navarro, que es va assabentar del succés per la televisió. “De seguida vaig trucar a la meva dona i quan em va agafar el telèfon la cunyada, ja vaig pensar el pitjor”, relata. Va agafar el cotxe i va anar cap a l’hospital del Mar, on havien portat la cunyada i els tres nens. “Era molt complicat entrar a la ciutat, però per sort els Mossos em van obrir pas”, recorda.

Quan va arribar a l’hospital i va poder veure els seus familiars, que tenien múltiples contusions, va començar una altra odissea. On era la seva dona? “Vaig posar-me en contacte amb una treballadora social del Mar per descriure-li com era la meva dona i vam anar d’hospital en hospital a veure tres ferides que no podien parlar i estaven sense identificar. Per sort, vam trobar-la a l’últim, a Sant Pau. Tenia un fort impacte al cap i estava en coma.” A hores d’ara, encara té alguns problemes de mobilitat i de memòria, mentre que els nens han rebut tractament psicològic. “Quan senten un cotxe accelerar, encara s’espanten.”