Atac gihadista a Catalunya
Un altre fet diferencial
Un informe del Cidob conclou que Catalunya va girar full molt ràpid en l’atemptat del 17-A i sense que hi hagués un rebrot de la xenofòbia com ha passat en altres llocs d’Europa
Els experts alerten que no s’ha fet una reflexió en profunditat dels atacs i que cal abordar el fenomen de la inclusió social dels musulmans sense caure en els estereotips
Fa, justament avui, mig any dels atemptats de Barcelona i Cambrils que van commocionar tot el país i que ara semblen tan llunyans. Ho semblen perquè en aquests sis mesos han passat moltes coses a Catalunya, inclòs un referèndum d’autodeterminació, la proclamació de la República catalana, la intervenció de l’autogovern, la repressió de l’Estat, empresonaments i eleccions. El Barcelona Centre for International Affairs (Cidob) n’és conscient i així ho ha reflectit en l’informe Atemptats de Barcelona: reaccions, explicacions i debats pendents, publicat aquesta setmana, en què analitza les reaccions posteriors als atacs i, tot i admetre el poder eclipsador del conflicte nacional català, remarca el fet que es “girés full” d’una manera tan “extremament ràpida” sobre un succés tan rellevant.
Els atemptats de Barcelona i Cambrils van desaparèixer del debat públic d’una manera veloç, però aquesta no va ser l’única novetat respecte d’altres atemptats en ciutats europees. També ho va ser el fet que la massacre no desfermés un brot de xenofòbia o d’islamofòbia com ha passat en altres capitals. “A Barcelona no s’ha declarat la guerra a l’exterior ni a l’interior, no s’han fet retallades de drets, ni ha dominat un discurs com el que hi va haver arran de la mort de Theo van Gogh sobre la integració dels musulmans”, recordava Blanca Garcés-Mascareñas, investigadora del Cidob, en el debat sobre la qüestió que es va fer dilluns en aquest think tank. Garcés atribuïa la diferent resposta de la societat catalana a factors com ara el “cert consens polític sobre interculturalitat” que hi ha al país i “la història recent de mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq”. “En la manifestació de rebuig als atemptats vam dir que no tenim por, però sí que en tenim. Tenim por d’obrir discursos xenòfobs o islamòfobs. Por d’obrir debats.”
Els experts coincideixen a valorar de manera positiva la resposta mesurada de la societat catalana als atemptats, però en relativitzen els motius. Moussa Bourekba, investigador del Cidob i coordinador de l’informe, recorda que “des de l’any 2014 hi ha hagut més de cinquanta atemptats a Europa”. De manera que, en certa manera, “el terrorisme s’ha convertit en una mena de rutina, ja no és tan excepcional”. Com Garcés, Bourekba alerta que no es poden deixar passar, com si res, uns atemptats com els de Barcelona i Cambrils i que cal fer-ne “un debat en profunditat”.
“Estem fugint d’estudi per no abordar com és que mai ens havíem imaginat que podia passar una cosa així a Catalunya”, avisa Jordi Moreras, investigador del Cidob. Així vol dir enmig d’una societat que els catalans creuen “oberta i integradora” i executada, precisament, per joves que sortien de l’arquetip de persones de mons marginals que troben en el terrorisme una escapatòria a les seves frustracions. “Hem aïllat el problema. L’hem vist com una cosa externa, extrema i excepcional. Com el salafisme, que no forma part del nostre món”, lamenta Moreras.
I, és clar, després tot han estat sorpreses, com el fet que els autors dels atemptats tinguessin feina, alguns amb un bon sou, amics no musulmans a Ripoll i parlessin català sense problemes. “Potser és que no tenim un bon baròmetre per mesurar si els joves estan exclosos o no”, assenyala Lola López, comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat de l’Ajuntament de Barcelona. “Sovint considerem la feina, el salari i el fet de parlar bé el català indicadors d’inclusió, però no tenim en compte el sentiment de pertinença”, que, segons López, consisteix a sentir-se d’un lloc o una comunitat, però també que la gent et reconegui com a tal. “El pitjor que et pot passar és sentir-te part d’alguna cosa i que aquesta cosa te n’exclogui”, hi afegeix. Un sentiment que la germana d’un dels autors dels atemptats va resumir d’una manera gràfica: “Seguim sent els moros.”
Míriam Hatibi, consultora de comunicació i portaveu de la Fundació Ibn Battuta, coincideix a destacar que amb el fet de “parlar l’idioma i tenir amics no musulmans” no n’hi ha prou per sentir-se part de la societat. Els musulmans es veuen empesos sovint a fer un sobreesforç per ser acceptats, com el que van fer just després del 17-A quan van “sortir a primera línia a dir no a la islamofòbia i a condemnar els atemptats encara que això posés el focus en els musulmans” i pogués semblar que tenien més responsabilitat que qualsevol altre ciutadà en uns atemptats que no havien comès.
Oriol Amorós, secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, aporta noves dades sobre la suposada inclusió dels autors de la matança en la societat. “Dels deu progenitors dels nois, nou són analfabets”, explica Amorós, que es pregunta “com han crescut aquests nois”. En canvi –hi afegeix– “només una família era perceptora de la renda mínima”. Amorós assenyala una prioritat: “l’èxit escolar per a tothom”, com a eina contra la “desigualtat”. Però, és clar, tot plegat vol temps. Garcés recorda que la inclusió és un “procés a llarg termini, d’almenys una generació”, i que les mesures que es prenguin “no tenen efectes immediats”, però no val a badar: “Calen polítiques urgents perquè l’exclusió d’avui és el conflicte de demà.”