50 tones de terror

Investigació als arxius militars

Ramon Arnabat, historiador i professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona, va viatjar l’any passat a Itàlia acompanyat d’un col·laborador, Ginés Puente, que parla italià, per furgar en els arxius militars d’aquell país a la recerca de nous detalls que puguin permetre identificar amb noms i cognoms els comandaments i aviadors que van participar en els atacs dels tres dies de març del 1938 i, al mateix temps, conèixer des de la perspectiva històrica els motius i les circumstàncies que van convertir la població civil de la ciutat de Barcelona en objectiu prioritari de l’exèrcit feixista. La visita del professor Arnabat i el seu col·laborador a l’Ufficio Storico della Aeronautica Militare Italiana va donar els primers fruits: Gaspare de Cecco (capità), Mario Cesar di Carlo (major), Ernesto Balbo di Vinadio (capità) i els tinents Dulio Piacentini, Generoso Faralli, Fortunato Profumi i Paolo Zanini són alguns dels noms de les tripulacions que figuren en els detallats fulls de servei que reportaven la missió de cada bombarder i que encara es conserven en aquest arxiu militar.

De l’estudi de tota la documentació recuperada a Itàlia i també en altres arxius militars i històrics espanyols com ara el Archivo Histórico del Ejército del Aire (Villaviciosa de Odón) o el Archivo General Militar de Ávila, el professor Arnabat conclou que l’atac aeri del 16, 17 i 18 de març contra Barcelona va ser ordenat personalment per Benito Mussolini com a prova de la fortalesa del règim feixista italià davant d’Adolf Hitler que acabaven d’annexionar Àustria a l’Alemanya nazi tot i les reticències italianes. Barcelona s’havia convertit en aquella època en la capital de la resistència republicana i a Il Duce no li va tremolar ni un segon el pols quan va donar l’ordre perquè els atacs es dirigissin sobre la població civil. Aquest detall, que queda acreditat en diversos documents recuperats a Itàlia i en el telegrama que Mussolini va fer enviar a través del general Garda al general Velardi el mateix 16 de març a les tropes de l’aviació legionària amb base a Mallorca ordenant “una acció violenta de martellejament contra Barcelona”, és determinant per desmuntar la versió de l’exèrcit feixista que els atacs anaven dirigits a objectius militars o a seus del govern de la República. L’ofensiva aèria italiana de més de 40 hores ininterrompudes llançant bombes sobre Barcelona va suposar un punt d’inflexió en l’estratègia militar de la guerra aèria i la capital catalana es va convertir sense saber-ho en un banc de proves d’atacs sistemàtics que els italians i els alemanys utilitzarien més tard durant la Segona Guerra Mundial, tal com recull el llibre Tres dies de Març, editat l’any 2008 per aquest diari i dirigit per l’historiador Joan Villarroya.

Caos entre la població civil

La freqüència dels bombardejos –cadascun durava uns dos minuts i es repetien cada dues o tres hores– va provocar el caos entre la població civil de Barcelona, que estava poc o gens preparada per fer front a aquella situació. Les sirenes d’alarma que advertien dels atacs imminents eren contínues i els senyals d’inici i final de bombardeigs es confonien i confonien la població a l’hora de protegir-se als refugis. La freqüència dels raids aeris gairebé no donava temps als serveis d’emergència per atendre i evacuar els ferits, quan les bombes no els enxampaven a ells mateixos prestant ajuda sanitària. Fins aquests tres dies fatídics de març del 1938, la majoria de bombardejos sobre la ciutat de Barcelona s’havien dirigit principalment contra instal·lacions estratègiques del port, fonts d’energia, suposades fàbriques d’armament i edificis del govern gràcies a la informació i localització facilitades pels serveis d’espionatge feixistes. Aquestes incursions aèries, més espaiades en el temps i menys intenses, van provocar lògicament víctimes, però mai tantes com les dels dies 16, 17 i 18 de març. De tota l’ofensiva llançada contra Barcelona durant aquests tres dies l’atac més mortífer va ser el del dijous 17 de març a un quart de tres de la tarda quan una de les bombes llançades pels avions italians va impactar de pla contra un camió militar carregat d’explosius (trilita) que estava aturat en un control a la cruïlla de la Gran Via amb el carrer Balmes. La deflagració va destruir diversos edificis i va provocar desenes de morts. Segons recull el professor Villarroya en el seu llibre, l’explosió va causar una gran confusió entre la població i la premsa internacional se’n va fer ressò tot especulant que l’exèrcit rebel hagués provat sobre Barcelona un nou tipus de bomba de més potència. Però el cert és que el camió carregat de trilita va multiplicar els efectes devastadors d’una de les 44 bombes que l’aviació rebel italiana va llançar a aquella hora sobre la ciutat.

31 bombardejos en un any

L’ofensiva aèria llançada per l’Aviazione Legionaria de Mussolini sobre Barcelona ja havia començat un any abans, el 16 de març del 1937, causant les primeres vuit víctimes mortals i 39 ferits. Des d’aquesta data fins al 16 de març del 1938, els avions Savoia S-79 i S-81 van bombardejar Barcelona en 31 ocasions. Van ser especialment sagnants els del mes de gener del 1938 amb un balanç de 453 morts (173 el dia 19, 70 el dia 25 i 210 el dia 30). L’abril del 1937, amb els primers atacs de l’aviació italiana, les Nacions Unides es van limitar a condemnar els bombardejos, però no van prendre cap mesura per evitar que es repetissin. Malgrat que la premsa internacional va denunciar reiteradament la primera ofensiva militar contra la població civil catalana protagonitzada per l’aviació de Mussolini, la no intervenció d’altres països com ara França o Anglaterra va esperonar els italians a continuar castigant la població civil de Barcelona i altres municipis de la costa. Per si en quedava cap dubte, Galeazzo Ciano, comte Ciano, cunyat de Benito Mussolini i ministre d’Afers Estrangers italià, ja va escriure el 8 de febrer del 1938: “Il Duce té intenció de reprendre els bombardejos de les ciutats costaneres per minar la resistència roja. He rebut i entregat personalment a Il Duce un informe d’un testimoni ocular dels bombardejos sobre Barcelona; mai no havia llegit un document tan autènticament aterridor.”

Un mes i mig després, els esquadrons de l’aviació legionària italiana descarregaven sobre Barcelona tota la seva ira –van llançar en tres dies tantes bombes com en tot l’últim any– i van convertir el centre de la ciutat (la zona delimitada pels carrers Entença, Còrsega i Marina i els barris de Sant Gervasi, la Sagrera i Montjuïc) en un infern. Els autors materials d’aquella matança es van refugiar en l’anonimat després de la guerra i fins i tot alguns van ser condecorats no fa gaires anys per les autoritats de la República Italiana, un estat que, com l’espanyol, ni tan sols s’ha dignat a demanar perdó.