“Era una processó laica”

Fins fa deu dies, Sergi Mir encara guardava les sis urnes que va custodiar i que van permetre votar a Caldes de Malavella. Va ser ara que fa mig any del referèndum que va entregar-les a les dues escoles i a l’institut del poble, l’ANC local i l’Ajuntament. “Jo no me n’he quedat cap perquè crec que les urnes, com a símbol, són i han de ser de tots”, explica. Regidor de l’Ajuntament de Caldes pel PDeCAT, quan li van proposar ser coordinador local de la consulta molts li van recomanar que no ho acceptés. “M’alertaven que potser m’inhabilitarien i no podria mantenir el càrrec públic però tampoc tornar a ser mosso d’esquadra, però no em feia por, hem de ser coherents amb el que pensem”, assegura.

Entre les tasques que com a coordinador havia d’assumir Mir, hi havia responsabilitzar-se del material, i és per això que a mesura que s’anava acostant el dia D s’anava posant nerviós. “Estava desesperat, patia per si havien interceptat les urnes de Caldes, no volia preguntar perquè sabia que la informació estava restringida i agrupada en uns pocs, però al final no vaig poder més i em van contestar que no patís, que algú em trucaria.” I així va ser. Només dos dies abans del referèndum va agafar el telèfon i va sentir l’anhelat missatge: “Tinc una cosa per a tu.” Era una persona que coneixia. El va citar a casa seva i al garatge li va entregar el tresor. Es van abraçar, emocionats, i van immortalitzar la gesta amb una foto.

Les urnes van dormir dues nits en una casa abandonada on havia viscut el tiet de Mir perquè estava molt a prop de l’escola Sant Esteve, l’únic col·legi electoral de Caldes l’1 d’octubre. Quan va arribar al col·legi va preguntar a la gentada que ja hi havia congregada si el volien acompanyar a buscar les urnes: la resposta era òbvia. “No en vaig portar cap perquè tothom tenia ganes de tocar-les, era com una processó laica, com la rua després de guanyar una Champions”, rememora.

Martí Mata, coordinador local del referèndum en un poble del Maresme, va penjar el 2 d’octubre a Facebook fotos del magatzem on havia amagat 13 urnes. Ara prefereix no donar el seu nom real. “Continuo participant en actes de desobediència i res ha canviat les meves conviccions ni les ganes de lluitar, però amb aquesta bogeria de repressió que patim no seria prudent donar publicitat a una cosa que ja ha passat”, argumenta. A aquest maresmenc el van citar en una casa amb magatzem i d’allà en va sortir amb unes bosses d’escombraries al maleter. Fins a casa del seu pare, on havia decidit custodiar les urnes, no van ser més de 30 minuts, però es van fer eterns. “Vaig passar molt neguit conduint, no pel que em podia passar a mi si m’enxampaven, sinó perquè ho hauria deixat tot en boles.”

Mata va guardar les urnes deu dies a casa dels seus pares sense que ho sabessin ni la seva dona ni el seu fill ni la seva mare, que hi vivia. Per estalviar patiments i per seguretat. “Bé, la meva dona a mesura que s’anava apropant la data s’anava ensumant coses, veia que hi havia alguna moguda”, admet. Van ser dies molt intensos i no només pel material que s’havia d’amagar i salvaguardar. “Eren tantes, les coses de què t’havies de preocupar, les mil reunions, que si ara aprèn què és el Signal, que si ara busca ordinadors perquè al final el cens era universal… Al mes de setembre em vaig aprimar, però convençut i orgullós”, relata.