Europa, poc contundent

La guerra de Síria ja fa molts anys que dura. De fet, el conflicte d’alguna manera és conseqüència de l’evolució de les primaveres àrabs que van començar a Tunísia i van continuar a Líbia, amb conseqüències que avui encara es pateixen, Egipte, amb la reinstauració d’un règim militar similar al que hi havia, i ara Síria, amb un tauler d’actors molt complex amb identitats i interessos contraposats i irreconciliables i, a més, amb la ingerència exterior de potències regionals, com ara Turquia, l’Iran o l’Aràbia Saudita, i amb potències globals com ara els EUA i Rússia, i també amb els ulls ben oberts d’estats veïns com ara Israel i els europeus. Tothom perseguint els seus propis interessos de present i, sobretot, de futur, per controlar el règim de Damasc i situar-se en la reconstrucció del país i en la geoestratègia de la regió, l’Orient Mitjà, que segueix sent centre del conflicte pel poder econòmic que representa el petroli i estratègic pel conflicte israeliano-palestí i ara també pel ressorgiment de Turquia, l’Aràbia Saudita i l’Iran. De fet, la presència de tots els actors és per motius concrets, que van des de protegir el regim sirià a eradicar Estat Islàmic o a sufocar zones controlades per diferents milícies, amb la versió oficial que tothom hi és per aconseguir l’estabilitat i la seguretat de les persones, aspecte cada vegada més en dubte. La realitat, però, és que els grans damnificats són els ciutadans, els veïns de les ciutats i zones de conflicte que han de marxar dels seus llocs de sempre o han d’aguantar la guerra ferotge i les seves cruels conseqüències. I aquests damnificats es compten per milions, de què dos, probablement els més afortunats, van poder marxar i estan patint el llarg camí de cercar terres d’acollida al Líban, a Jordània, a Turquia o a Europa.

Tot plegat, des del vessant occidental, des d’Europa, costa d’entendre que les grans potències, com ara els EUA i Rússia i també la UE i els estats que la componen, no es posin d’acord per condicionar els actors més propers al conflicte a cercar espais de pau, primer, i de reconciliació, després. I aquesta incomprensió fa forat en la ciutadania europea, que es va tornant més asèptica respecte de l’Europa que tenim, que no acaba de ser prou contundent en conflictes d’aquesta naturalesa i, a més, sovint, amb desavinences entre els mateixos estats membres en situacions concretes, com és el cas de la resposta dels EUA a la recent utilització d’armes químiques contra població civil: a l’hora de cercar aliats, França i el Regne Unit li han donat suport, Alemanya se n’ha mantingut al marge i altres estats ni han opinat; de manera que la UE com a entitat única, un cop més, està absent en la decisió sobre aquest atac a instal·lacions militars sirianes en resposta a la utilització d’armes químiques.

En aquest escenari, és del tot necessari que la UE trobi el camí per avançar cap a la unió política amb la finalitat de poder incidir en els conflictes sobre la base dels valors europeus.