Fa sis mesos

Fa sis mesos de l’article 155, fa set mesos de l’1-O, fa més de set mesos dels primers empresonaments. Fa sis mesos de la destitució dels alts càrrecs de la Generalitat i que Carles Puigdemont i alguns dels seus consellers han de viure fora de Catalunya. Mals moments per a la història moderna catalana. A diferència del clam dels setanta, en què es va aconseguir part de llibertat, d’amnistia i d’Estatut d’Autonomia, ara s’ha cridat sense aconseguir res mes que restar en espera d’esdeveniments puntuals. Com a fets consumats, allò que s’ha visualitzat és la internacionalització arreu del problema d’identitat de Catalunya. No ha estat fàcil. La premsa estrangera en els darrers mesos ha reconegut que existeix un problema, cosa que no significa que el problema sigui damunt la taula per parlar-ne.

Des que es va constituir la cambra, al gener, no hi ha hagut govern i el Parlament no l’ha pogut controlar. Les convocatòries d’investidura frustrades de Puigdemont, Sánchez i Turull han servit per evidenciar el malestar català contra el govern i la justícia espanyols. La història d’aquests mesos ha començat a escriure’s en llibres promoguts i venuts per Sant Jordi per autors qualificats que han explicat la seva visió. En aquests llibres hi ha coincidència a assenyalar que vivim la major crisi d’estat des que es va restaurar la democràcia a Espanya; una crisi que tot indica que es mantindrà en l’agenda de la política catalana i espanyola per mes temps del que moltes persones poguessin imaginar quan hi havia les primeres manifestacions massives de l’11 de setembre.

Tot indica que estem a les portes que hi hagi govern i reconeixement del nou govern a Puigdemont, un fet que s’espera amb candeletes per continuar el procés, a favor i en contra.