la crònica
Un ple d’hemeroteca
L’oposició va centrar el debat en reflexions avui superades per les quals Torra ja s’havia disculpat
A Eduard Pujol li va faltar temps per poder explicar al president la rondalla del pare, el fill i l’ase
Tothom té un passat. I si t’han d’elegir president de la Generalitat, pots imaginar-te que els que s’hi oposen frontalment hi grataran fins a trobar mil maneres de desprestigiar-te per liquidar, ja des d’abans d’assumir el càrrec, tot el que puguis fer o dir després. L’aleshores candidat Quim Torra ho va tastar dissabte en el primer intent d’investidura, quan ja es va disculpar per unes piulades de gust dubtós contra algunes actituds dels “espanyols” en genèric que, tot i que havien estat esborrats, algú tenia ben guardadets des de feia sis anys per llançar-los quan calgués per poder-lo acusar de “xenòfob”, “etnicista”, ”supremacista” i “excloent”, entre altres adjectius que es van sentir ahir. I això que Torra aquest cop venia advertit, i per això va dedicar part de la intervenció a reclamar a l’independentisme el “punt d’autocrítica necessària”. I va començar per ell mateix: va repetir que no volia “ofendre ningú” amb les piulades, que va aclarir que dirigia a l’Estat, i va disculpar-se per si “fruit de la intensitat que demana el periodisme”, havia dit altres paraules “inconvenients”. “Me’n penedeixo i no tornarà a passar”, va insistir, per cert, en una retòrica molt juancarlista.
En tot cas, dissabte també havien retret a Torra que havia parlat poc dels “problemes reals”, i per això l’encara candidat, un novell en la política, com ell mateix va recordar, ahir no es va entretenir en cites i va centrar la majoria del discurs a detallar fil per randa el programa de govern. I no va parlar explícitament d’“estructures d’estat” però sí de coses que ho són implícitament, en què la Generalitat vol incidir tingui o no competències, com ara l’habitatge públic i les llistes d’espera, l’augment del salari mínim, la lluita contra el canvi climàtic, el desplegament de la hisenda i la renda garantida, polítiques de mobilitat, la gestió de les infraestructures o la recuperació d’una gran empresa d’aigües pública, la nova ATLL.
És clar que totes les disculpes que pogués presentar Torra i tot el que pogués explicar del projecte de govern –qualificat despectivament de “listín telefónico” per la ja cap de l’oposició, Inés Arrimadas, ahir més indignada i tot que de costum– ahir importaven poc a una oposició que, no contenta amb les piulades, havia decidit explotar a fons el filó del passat i havia lliurat la jornada de diumenge a rebuscar en tots els articles de Torra de final de l’anterior decenni i principi de l’actual. I com que no en va escriure pas pocs, com a acèrrim catalanista que s’hi mostrava, hi van trobar expressions certament poc afortunades, com ara referir-se a “bèsties en forma humana” a la gent que no es vol integrar a Catalunya o lamentar “creuaments” del PSC amb la “raça” del socialisme espanyol. Expressions del tot desbordades per la centralitat de l’actual independentisme majoritari, i que el mateix Torra donava ahir per superades, però en què l’oposició va arribar disposada a rebolcar-se tant com va poder. I és així com en un ple que havia de ser, i evidentment serà, d’hemeroteca, resulta que hi va pivotar, en l’hemeroteca. I en la pràctica es va centrar més a parlar de passat que de futur, si més no des de la bancada unionista.
Això sí, va tenir més rèpliques. Arrimadas havia dit que s’encarregaria “en persona” de denunciar tots aquests articles a Europa, i el republicà Sergi Sabrià li va demanar que “no oblidi la carpeta de Ciutadans, perquè d’hemeroteca n’hi ha per a tothom”, en al·lusió a les seves aliances amb l’extrema dreta. La intervenció de Sabrià contrastaria amb la precedent dels taronja com la nit i el dia, en sortir a respondre implícitament a les acusacions d’etnicisme per reivindicar el que ha estat el discurs d’ERC des de l’etapa de Carod, i posar l’accent en les polítiques socials, la diversitat i la integració d’una nació “on cap tothom”. També el cupaire Carles Riera va voler recordar a Torra, per si de cas que, “si apel·len a les identitats el suport social a la república minvarà”, i fins i tot el portaveu adjunt de JxCat, Eduard Pujol, va abraçar el discurs per remarcar que el republicanisme “no va només d’identitat”, ja que té una ànima social i una de nacional, i demanar “respecte” per al nou president: “No és el mateix dir que fer; la inclusió es practica, i és el que volem fer”, va tallar. Contra el discurs actual del republicanisme, ni tan sols contra el pla de govern, curiosament ben pocs arguments es van sentir ahir de l’oposició.
Tot i anar-se esmorteint la polèmica amb el pas de les quatre hores que va durar el ple, l’omnipresent hemeroteca es va perpetuar amb un debat farcit d’al·lusions a proclames (Torra fins i tot va rescatar el “llibertat, igualtat i fraternitat” de la revolució francesa) i personatges històrics. Tarradellas, curiosament, va ser utilitzat com a exemple polític en boca del socialista Miquel Iceta i fins i tot del popular Xavier García Albiol. El comú Xavier Domènech citava el republicà Joan Tardà (!), el líder sindical Salvador Seguí (el Noi del Sucre) i Companys pel seu intent d’estrènyer llaços amb els “pobles d’Espanya”. l el mateix Torra reivindicava l’expresident afusellat, però també un altre, Josep Irla, abans de desplegar un catàleg de referents catalanistes de qui es declara hereu, entre els quals la progressista Acció Catalana però també el conservador Francesc Cambó, figura que va indignar la CUP, que ahir preferia citar Leonard Cohen. És clar que per referents transversals els de Sabrià, que va acomiadar-se amb un revolucionari “fins a la victòria sempre”, molt del Che, i en la rèplica va citar el “oh no, això ja no, quin horror!” de l’Arale, personatge de dibuixos animats dels 80, per lamentar l’abandó del PSC de l’exercici de l’autodeterminació.
Amb tanta cita i tanta història, era inevitable que les primeres paraules de Torra com a president recordessin Manuel Carrasco i Formiguera i el seu “Visca Catalunya lliure!”, que va precedir el cant d’Els Segadors i una inacabable salutació als diputats, autoritats i familiars presents. Si algú va marxar encorregut, això sí, va ser Pujol, que no va tenir temps, com volia, d’explicar al president la rondalla “del pare, el fill i l’ase”. La faula aconsella que, si algú està convençut del que fa, tiri milles. Doncs això: endavant.