“El món rural està desvalgut i morint”

No som pas els únics que ens tro­bem en una situ­ació sem­blant, també són d’Osona Vila­drau i Espi­nel­ves... Al final t’hi acos­tu­mes. La gran diferència que hi ha és la Dipu­tació, que és molt dife­rent ser de la de Girona que de la de Bar­ce­lona. I no tinc res a dir de la de Girona, perquè prou fan el que poden.

Crec que si féssim un referèndum es decan­ta­ria per Girona. Nosal­tres ens sen­tim més pro­pers als pobles del Ripollès.

Des de fa anys estem entre els 170 i els 180 habi­tants, i tenim sort que és un poble jove, s’han for­mat mol­tes pare­lles entre per­so­nes nas­cu­des aquí i altres de fora que es que­den a Vidrà. El pro­blema sor­geix quan la gent deixa les masies; amb la casa es per­den, bos­cos i camps, i es pro­du­eix un mal irre­pa­ra­ble.

Des dels anys setanta, que una colla de joves vam deci­dir casar-nos al poble i sem­pre hi hem tin­gut feina, li de dir que no. Han millo­rat molt les comu­ni­ca­ci­ons i ara pots anar a tre­ba­llar a Vic o a Ripoll en mitja hora. La gent també valora la qua­li­tat de vida i a Vidrà n’hi ha molta.

La nos­tra pri­mera pre­o­cu­pació és no per­dre l’escola. Quan un poble se’n queda sense, això vol dir que no té futur, que està con­dem­nat a mort.

Del turisme, el bosc, la ser­ra­dora, el bes­tiar; hi ha cases de turisme rural; també hi ha una fus­te­ria força gran, un forn... Fem el que podem.

La pre­gunta és una altra: el pro­blema fona­men­tal és que el món rural està aban­do­nat, i no és culpa ni dels con­sells comar­cals ni de les dipu­ta­ci­ons, és un pro­blema de país, i com a país hauríem d’enten­dre que el món rural està des­val­gut, s’està morint i per sal­var-lo cal tro­bar un altre sis­tema de fun­ci­o­na­ment.

En un bon finançament i en la revisió de les nor­mes urbanísti­ques. L’àrea metro­po­li­tana, de la qual jo no tinc res a dir, és la mimada de les admi­nis­tra­ci­ons i el rerepaís està aban­do­nat. Això no ho entén ningú. No és nor­mal que quan vols fer una obra tu no puguis fer un pres­su­post i hagis d’anar a plo­rar a les admi­nis­tra­ci­ons per treure’n qua­tre rals, quan el més lògic seria que els pobles tin­gues­sin el pres­su­post propi per fer el que con­si­de­rin neces­sari.

El PEIN ens afecta nega­ti­va­ment. Quan ens van pro­po­sar la zona PEIN ens van asse­gu­rar que arri­ba­ria amb un seguit de mesu­res des­ti­na­des a desen­vo­lu­par-la, però no tan sols no se n’ha apli­cat ni una, sinó que l’únic que han arri­bat han sigut les pro­hi­bi­ci­ons. A Vidrà ens tro­bem que estem envol­tats per un pai­satge ufanós que con­voca el turisme, però els que hi vivim cada dia tenim una vida com­pli­cada i, per exem­ple, ens tro­bem totes les difi­cul­tats del món per obrir una car­re­tera, talar un bosc i treure’n la fusta. Soc un home que m’agrada que les coses es facin ben fetes –i amb això no vull dir que els que vivim al món rural puguem fer el que ens doni la gana– i dic que no pot ser que el nos­tre desen­vo­lu­pa­ment esti­gui lli­gat de mans i peus i només ser­vim com a jardí de cap de set­mana.