L'aigua de Caldes

La coordinadora de les consultes populars ha situat una de les bases a Caldes de Montbui, al Vallès Oriental, i cap allà m'encamino de bon matí. A la plaça de la Font del Lleó, un empostissat promet atraccions musicals durant el dia. De moment és tan de matí que els encarregats de l'escenari esmorzen uns bons entrepans i unes bones cerveses a la terrassa a l'aire lliure d'un bar. A prop, a l'Ajuntament, unes noies es preparen per rebre periodistes i polítics. A partir de les 11 hi ha anunciada una intervenció informativa o política cada mitja hora a la sala d'actes municipals. Les urnes de Caldes s'han d'anar a trobar al Casino i altres llocs del poble. Vaig a les del Casino. Són quatre, situades en el teatre del pis de dalt. Les butaques han estat retirades per fer lloc. Els votants, pocs a aquesta hora, van passant. Tothom se saluda, tothom es coneix. La presentació del carnet d'identitat o la justificació d'estar inscrit al cens és un tràmit que no caldria. Un home gran, vestit d'excursionista, fa riure els membres de les taules amb unes històries sobre l'afició dels francesos pels toros. En una votació normal, «vinculant», l'home ja hauria estat retirat per la policia local o pel servei d'ordre.

Torno a la plaça per situar-me davant la font del Lleó que dóna nom a l'espai urbà i renom a Caldes. La font raja en aquest lloc des del segle XVI. La mateixa aigua ja havia fet servei, però, als romans, si és que tractant-se d'aigua corrent es pot parlar de «la mateixa aigua». Els grecs deien que no. Els grecs deien que ningú no es banya mai al mateix riu. Tot flueix. «Panta rei», per dir-ho en grec llatinitzat, romanitzat. L'aigua de la font del Lleó no és la mateixa de l'època dels romans, però des d'aquell temps raja a 74 graus constants. Quan surt de la boca de la pedra amb forma de lleó, el líquid fumeja. L'escultor Manolo Hugué havia vingut a Caldes a prendre les aigües. Deia: «De vegades vols fer una venus i et surt una granota.»

Passo a Sant Feliu de Codines. A la plaça hi ha muntades unes paradetes de partits polítics i de vendre coses. Les que venen coses ofereixen whisky de la marca Jaume I («fet a Escòcia, nació germana»), moscatell General Moragues, refresc Desperta Ferro, cerveses Almogàver, cava 2014 («amb tres-cents anys ja n'hi ha prou») o vi blanc Tot Pagat. Les meses electorals són al centre cívic La Fonteta. Pel camí d'anar-hi tothom saluda tothom. No només els coneguts. També els forasters. Les consultes sobiranistes fan la gent simpàtica, amable, comunicativa. Ja ho vaig observar en l'anterior.

Laureano López Rodó, el significadíssim ministre de Franco, és fill de Sant Feliu de Codines. Li ho recordo a un senyor, amb una mica de mala intenció. «Sí, però també vam tenir de veí el pare Batllori, que sempre deia que el català popular l'havia après aquí.» Laureano López Rodó, que havia estat mà dreta de ferro de Luis Carrero Blanco, va intervenir en la redacció de l'Estatut de Catalunya del 1979 com a diputat que va ser d'AP. Tot flueix. No pots dir mai d'aquesta aigua no en beuré. La casa de la família López Rodó és una casassa als afores del poble, amb vistes als paratges de Sant Miquel del Fai. Un home em diu: «Fa uns anys l'Ajuntament va fer una placeta davant de l'entrada, que en diem Plaça del Cony perquè és tan rara que ningú sap què ‘cony' és.» Jesús, Maria i Josep, si el senyor Laureano de l'Opus sentia aquestes coses.

Només quatre quilòmetres més enllà hi ha Castellterçol, amb la casa on va néixer i va morir Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de la Catalunya i «seny ordenador». País de contrastos? Ja hi poden pujar de peus, i esperin-se que encara no hem acabat el viatge. A la porta del local que acull les tres taules electorals de Castellterçol hi ha l'alcalde, Manuel Vila, parlant amb altres homes. La presència de votants és constant. L'alcalde, que és de Convergència, em diu que l'Ajuntament ha donat, «naturalment», ple suport a la consulta, tot i que ha preferit que el col·legi electoral se situés en un lloc «neutral». ERC i CDC, partits que «naturalment» donen suport a la consulta d'avui es deixen veure per aquests pobles. A Sant Feliu de Codines hi he trobat el diputat de CiU Josep Rull. Joan Puigcercós, d'ERC, tenia anunciada la presència a Caldes de Montbui, amb al·locució inclosa. Els altres partits no es deixen veure. Silenci. Diaris que amb motiu de la consulta d'Arenys de Munt o de la tongada del 13 de desembre havien fet un desplegament avui no diuen res o ho diuen petit. Em sembla que demà –avui– parlaran de fracàs.

A Moià, una mica més amunt, ja a la comarca del Bages, dos senyors de Sant Fruitós que han vingut d'observadors per «veure com es fa» l'organització de la consulta em diuen: «Vostè que va seguir la del dia 13 de desembre, què troba? Que hi ha més gent o menys?» Es fa difícil de dir, a cop d'ull. Els pobles que llavors vaig visitar tenien una altra composició. Sant Fruitós de Bages farà la consulta el 25 d'abril. Els dos homes vénen de Cardona on, segons em diuen, la participació era altíssima. Em pregunten: «Sap quin avantatge té Cardona? La mateixa que Moià avui: que el diumenges és dia de mercat i això dóna molta vida.» Efectivament, a Moià és un deliciós dia de mercat a l'aire lliure. Els carrers del centre són plens de parades de coses de menjar i de roba. Al carrer on hi ha el Casal que allotja el col·legi electoral no s'hi cap de gent, la majoria amb intenció d'anar a votar.

Davant una parada ambulant d'olives i pesca salada del mercat dominical de Moià es troba la segona i darrera casa museu de la meva expedició, avui. La casa on va néixer Rafael Casanova, defensor de Barcelona en el setge del 1714. I la font de Caldes, que és i no és la mateixa, anar rajant impertorbable a 74 graus constants de temperatura des de temps immemorials.