Política

Les cendres del diable

De Ripoll a Alcanar, entre el 16 i el 21 d’agost del 2017, Younes Abouyaaqoub i la resta de joves gihadistes van viure sis dies de follia i destrucció

Els terroristes van buscar la mort, la de gent innocent i també la seva

El nou imam de l’oratori on anaven a resar els nois atribueix la radicalització a una “falta de cultura islàmica”

“Vaig sentir unes quatre o cinc denotacions, com si fossin petards”
“Tot es va cobrir d’un núvol de pols blanca i no es veia res de res”
“Recordo molt bé una cara, segur que el vaig veure al Carrefour” “Feien coses estranyes, com dormir dalt del sostre de la casa”
“La meva dona va trobar tot de documents cremats” “Els va faltar una veritable educació islàmica”
“Venia tot de gent corrent i ens deien que també corríssim”
“Era el minut 14 del Clàssic. Ho recordaré tota la vida”

Damunt un tou de pinassa resseca i la terra eixuta em costa reconèixer el meu rostre. Amb la cara ensangonada com un felí després de devorar la presa, un coàgul fosc, quasi negre, al pòmul, sota l’ull dret, un altre al costat esquerre, sota el nas, arran de la comissura dels llavis, i un fil vermell que neix al nas i em dibuixa, galta amunt perquè el cap em penja, un regueró vermell que va a trobar el canal de la cella esquerra. No, no semblo jo amb la boca entreoberta, com si encara hagués de dir alguna cosa, un ull mig tancat i l’altre esbatanat, mirant fixament endavant sota una cella alçada, mirant a ningú, perquè ja no hi ha res a mirar. No em reconec amb els quatre pèls que m’han crescut aquest últims dies al mentó, ni amb aquest nas que desfigurat per la sang sembla més gran i més acampanat encara del que sempre ha estat.

Ja no somric a l’objectiu que captura la meva última imatge, ni omplo la cara amb una rialla, com feia abans, mostrant el meu desig de tots els anys bons que aleshores creia que havien de venir, a Ripoll, on vaig créixer, o allí on fos que m’havien de portar les meves passes. Tot s’ha acabat, en aquest racó del Penedès, en un colze d’un camí, a tocar d’un colze de la carretera que des de Sant Sadurní d’Anoia porta fent giragonses fins a Gelida, quasi en un clot, talment com una fera acorralada pels caçadors que li segueixen el rastre. És aquí on em maten, és aquí on moro. Aquí acaba la meva folla fugida cap enlloc, perquè enlloc he arribat després d’amagar-me durant quatre dies dels Mossos d’Esquadra que em seguien des que vaig sembrar de mort la Rambla de Barcelona.

Soc Younes Abouyaaqoub. El meu nom significa el pare de Jacob, el profeta que honorem cristians i musulmans. Però els infidels són ells, i contra ells fem la guerra i el meu combat encara no sé si l’he guanyat o l’he perdut, perquè jo he matat,i he estès el patiment com pretenia, però avui, 21 d’agost, soc jo que moro pels trets de dos policies.

Finalment m’han trobat, a algú li ha semblat que em reconeixia als afores de Sant Sadurní, ha donat l’avís i s’han mobilitzat molt ràpid. L’últim que escolto abans de l’estrèpit dels trets que m’han de segar la vida és el pas d’un tren per la via que transcorre només uns metres més amunt d’on soc i el soroll estrident de les llagostes que ho omple tot, banda sonora d’aquesta tarda d’agost abrasadora.

Els únics testimonis de la meva mort són dos treballadors de la planta depuradora de Sant Sadurní que aboca les seves aigües a la riera de Lavernó, a un centenar de metres d’on em trobo. Són pels volts de les quatre de la tarda, i a aquesta hora els ha cridat l’atenció un cotxe de la policia local que ha parat a la porta que dona accés al recinte on treballen per fer una inspecció ocular del lloc. Immediatament després els ha sobresaltat el trànsit de vehicles de mossos a tota velocitat per la carretera de Gelida, passant i tornant a passar. Intrigats pel moviment han sortit de les oficines i aleshores, a l’exterior, sota el sol inclement, han pogut sentir amb tota nitidesa els trets. “Quatre o cinc detonacions, com petards.” Això és el que ha sentit l’Antoni, un dels operaris.

Impossible veure res, la vegetació de canyissars, pins i presseguers que envolten el camí on he anat a parar els impedeix veure com caic de bocaterrosa, damunt el llit de pinassa. Tinc la camisa oberta perquè els Mossos vegin que hi porto un cinturó d’explosius que només jo sé que és fals i que em serveix per mantenir-los a distància i terroritzar-los quan m’hi llanço a sobre corrent i cridant “Allahu Akbar!” Per abatre’m han de buidar tota l’arma, i encara no en tenen prou i han de tornar a carregar-la. Sis bales em liquiden.

El ràpid dispositiu policial que es desplega pel lloc impedeix a ningú apropar–s’hi. L’espai d’aparcament de la depuradora ràpidament s’omple de vehicles de tota mena i a quarts de sis en Toni i el seu company pleguen i marxen cap a casa. A aquella hora els seus telèfons mòbils ja els informen que davant seu han matat “el perillós terrorista fugit de Barcelona”.

Ni ells ni ningú que no sigui policia ha pogut veure que ja no vesteixo la roba que portava el dia que vaig actuar a la Rambla. Vaig fugir d’allí amb un polo de ratlles blanques i blaves, d’un blau marí intens a joc amb el color dels pantalons, i he arribat fins aquí amb una camisa de quadres petits, de color blau cel, i uns pantalons color de fang que he esgarrapat de qualsevol lloc. No m’ha estat difícil aconseguir una roba nova perquè durant aquests dies he passat arran de moltes cases i quan he pogut m’he aprofitat de tot el que he trobat al meu abast. L’última incursió l’he fet aquest migdia en una masia propera a aquest racó del municipi de Subirats on la policia m’ha abatut. Hi he entrat i m’he pogut netejar un moment, abans de fugir-ne corrents perquè m’ha semblat que arribaven els amos.

Estava vigilant, sabia que els Mossos em seguien la pista per aquests viaranys del Penedès. Aquest matí he comès un error quan he volgut prendre el cotxe a una dona. S’ha defensat més del que em pensava i he hagut de fugir corrents. Ella ha donat l’avís i els policies han tingut una bona pista per començar a tancar el cercle.

Passaven pocs minuts de les deu del matí, i al pàrquing del supermercat Carrefour, a Sant Pere Molanta, un poble a les portes de Vilafranca del Penedès i a quinze quilòmetres d’on m’ha acabat caçant la policia, hi havia poc moviment i m’ha semblat que seria un bon lloc per robar un cotxe. Els treballadors del supermercat, ocupats amb les seves coses, no han vist res, perquè tot ha anat molt ràpid.

La resistència de la dona m’ha obligat a fugir en direcció a unes naus industrials que hi havia a prop. He hagut de recular perquè en un primer moment, amb el cor a mil per hora, m’he embolicat per un lloc sense sortida. M’han vist passar els treballadors d’una empresa i no m’han prestat atenció, han cregut que era un dels aficionats al córrer que de bon matí fan exercici.

He seguint corrent, carrer avall, per l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, i en passar per davant l’empresa Gerosa les càmeres de seguretat que tenen a l’exterior m’han enregistrat, amb la camisa de petits quadres blau cel. També m’ha gravat la memòria fotogràfica de la recepcionista de l’empresa amb qui m’he creuat al Carrefour: “Recordo molt bé la seva cara”, explica convençuda la Glòria.

M’ha costat sortir d’aquest polígon industrial fins que he tornat a ser a camp obert, movent-me per camins que no conec, evitant les carreteres principals. Soc incapaç de dir per on he passat, però en aquest nova fugida, en sentit nord, camí de Sant Sadurní, de ben segur que m’he mogut a prop de Sant Cugat Sesgarrigues, el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, la Guàrdia i Sant Pau d’Ordal.

M’he mogut a tocar dels camps de vinyes i per dins el bosc, entre camins que són com laberints on és molt fàcil perdre’s, però que donen refugi i anonimat a qui es vol moure sense ser vist. M’he fet invisible com ja vaig fer en la primera part de la meva fugida quan vaig aconseguir fer confondre la policia, que em va perdre el rastre.

He arribat a Sant Pere Molanta aquest matí, a través de les muntanyes de l’Ordal, després de passar bona part de la nit caminant. És la ruta natural entre Vallirana i el pla del Penedès. Hi una doble opció, o bé a través de la carretera N-340, i passant pel mateix nucli de l’Ordal, o per una carretera més sinuosa i més discreta, que transcorre per Olesa de Bonesvalls.

Són 21 quilòmetres de distància que vaig començar a recórrer a última hora d’ahir la nit, diumenge 20 d’agost. A dos quarts d’onze de la nit una càmera de seguretat d’una gasolinera que hi ha a l’entrada del poble de Vallirana, venint des del costat de Cervelló, va enregistrar el meu pas i com regirava dins un contenidor d’escombraries. S’hi troben moltes coses útils, entre les deixalles, quan es tracta de sobreviure al marge de tot, fugint de qualsevol forma humana, com una rata.

A Vallirana hi vaig arribar caminant des de Sant Just Desvern, municipi on la policia em va perdre el rastre dijous passat a la tarda, el dia 17. Davant un supermercat Caprabo, a tocar d’aquell edifici singular que anomenen Walden 7, hi vaig deixar aparcat un cotxe amb què vaig fugir de Barcelona. Al seu interior hi vaig deixar un cadàver, la meva víctima número 14 d’aquell dia. El fet que hi hagués un cos dins el vehicle va confondre la policia. Van acordonar el lloc, van mobilitzar els artificiers, i tot això em va permetre guanyar temps per fugir.

Vaig travessat la carretera N-340 i pel carrer del Foment, a través del polígon industrial del Pont Reixat, vaig poder arribar a una zona de descampats. Per primer cop des que havia fugit de la Rambla em sentia segur, sense tenir la sensació que en qualsevol moment em podien reconèixer. Des d’aquell punt em vaig anar allunyant de Sant Just seguint el fil de l’autopista que em quedava a prop, a la meva esquerra.

La gran extensió d’horts que hi ha entre els nuclis de Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei i l’autopista va ser el meu primer amagatall. Travessar a l’altre costat de la vall del Llobregat per enfilar-te muntanya amunt no és tan difícil com sembla si vas a peu. Hi ha uns quants passos que permeten transitar per sota el ciment de les autopistes i de les vies de tren, accessos subterranis que permeten anar d’un costat a un altre i on és molt fàcil amagar-s’hi i fer-se invisible, encara que et busqui tota la policia del país.

Quan aquell capvespre del 17 d’agost cercava un amagatall segur entre els horts i les autopistes del Baix Llobregat, els meus germans començaven a preparar-se per atacar al passeig marítim de Cambrils. Em refereixo a en Mohamed i l’Omar Hichamy, en Moussa Oukabir, Said Aalla i El Houssain Abouyaaqoub, aquest últim germà meu de sang, i la resta germans de l’islam i tots ells veïns de Ripoll, com jo mateix, tots ells decidits a donar la vida en el combat contra els infidels.

No se sabrà mai per què van triar Cambrils per dur-hi a terme la seva acció mortal, a primer hora de la matinada del 18 d’agost. No han quedat testimonis vius per poder explicar per què no van atacar els turistes de Salou, que ja coneixien, o qualsevol altre lloc.

Ningú sap tampoc per què unes hores abans, la tarda del 17 d’agost, mentre jo fugia de Barcelona i les xarxes ja anaven plenes de l’acció a la Rambla, tots cinc van refugiar-se en un casalot abandonat a la urbanització Mar de Riudecanyes.

És un lloc recòndit. Es tracta de l’antic edifici que havia funcionat com el restaurant de la urbanització i que ja fa anys que està tancat i tapiat sense èxit, perquè algú en va rebentar una entrada i el va omplir de grafits, per dins i per fora. Per arribar fins aquest lloc s’ha de conèixer l’emplaçament, perquè Riudecanyes està amagat a l’interior, a uns 14 quilòmetres de la costa, i aquest edifici vell està també amagat dins de la urbanització, en un punt des d’on es dominen les aigües del pantà que han fet coneguda la població.

Per arribar fins aquí s’ha de conèixer el territori perquè és massa bon amagatall per a un grup de joves àrabs del Ripollès que estan a punt de sembrar Cambrils de mort si no s’ha visitat l’emplaçament amb anterioritat. A la urbanització ningú recorda haver vist un grup de joves d’aspecte magribí freqüentant la casa abandonada aquells dies.

En aquest edifici tots cinc hi van ser almenys fins a quarts de vuit de la tarda del dijous 17. “A les vuit del vespre la meva dona va venir aquí passejant el gos i hi va descobrir una bombona de butà abandonada i al seu costat les restes d’una petita foguera on s’havia cremat documentació diversa, amb el passaport d’Abouyaaqoub i el permís de conduir de Mohamed Hichamy, i va avisar la policia”, explica un veí de la urbanització passejant el mateix gos pel mateix lloc per on el passejava aquell dia la seva companya.

Aquella tarda, el grup la va passar entre el casalot de Riudecanyes i l’àrea de servei que hi ha al peu de l’autovia A-7, a les portes de Cambrils. El primer que hi va ser vist va ser en Mohamed Hychami, que poc abans havia tingut una topada amb el seu cotxe molt a prop d’aquell lloc. En Mohamed i jo vam estar junts aquell matí del dia 17 a Ripoll. Vam sortir tots dos amb la furgoneta blanca amb la qual vaig actuar a la Rambla i que havíem llogat el dia abans, el 16 d’agost, a Sabadell, juntament amb una altra furgoneta. Aquest segon vehicle no el vam fer servir i vam abandonar-lo a Vic, davant del Burguer King de la carretera de Manlleu.

Després de sortir de Ripoll, en Mohamed es va quedar a Parets del Vallès. Allí va llogar una furgoneta Kangoo i va ser amb aquest vehicle que va impactar amb un cotxe molt a prop de l’àrea de servei de Cambrils. Estava fent servir el mòbil i hi va topar per darrere. Quan l’altre conductor li va demanar per fer papers va fugir corrents cap a la gasolinera.

Poc després la resta del grup, que anava en un cotxe Audi A3, el va recollir. El grup dels cinc va tornar a l’àrea de servei a les sis de la tarda i quan ja havien marxat del casalot de Riudecanyes van passar-hi dues vegades més, primer quan faltaven set minuts per a les 9 del vespre i finalment, una hora després, pels volts de les 10 de la nit.

A l’àrea de servei, el grup dels cinc hi van comprar menjar, begudes i encenedors. Després van visitar un establiment a l’entrada de Cambrils on van comprar el material necessari per al seu propòsit homicida; quatre ganivets i una destral. Hi van tornar per comprar carbonet, piles i cinta aïllant. Fins a la una de la matinada que van llançar l’atac van estar preparant-se uns cinturons amb l’aparença que hi portaven artefactes explosius. Amb una camisa vermella van improvisar uns mocadors que es van lligar al coll, com feia el llegendari soldat Abu Dujana, un dels protectors del profeta. Un cop llestos van pujar al cotxe i van entrar a Cambrils.

El primer que veuen el Gustavo i la Celeste, dos argentins que des de fa anys fan tatuatges al passeig marítim de Cambrils és una follia de gent que des del costat del Club Nàutic ve corrent cap a ells i tiren enllà, sense aturar-se, alguns cridant “correu, correu!” Quan veuen passar un home ensangonat no s’ho pensen dues vegades. Abandonen el lloc de feina i es llancen a la sorra, que tenen just al seu darrere, en un pla inferior al del passeig, i s’amaguen entre unes palmeres.

Com que fa poques hores dels fets de la Rambla de Barcelona tenen clar que estan atrapats en un altre atac gihadista i el pànic els envaeix. Temen per la seva vida. “Es va fer molt llarg, vam fer un intent per sortir de l’amagatall i els mossos que eren al passeig, molt nerviosos, ens vam fer tirar al terra. Hi havia molta confusió, qualsevol de nosaltres podia ser un d’ells”, explica el tatuador. “Entre el primer tiroteig i el segon va passar molta estona”, afegeix la seva companya.

Per la seva feina i per la seva ubicació al passeig, el Gustavo i la Celeste no han vist que l’Audi A3 ha bolcat davant l’entrada del Club Nàutic després d’envestir un cotxe dels Mossos. Allí moren abatuts quatre dels atacants que en sortir del vehicle s’han llançat amb les seves armes sobre els policies.

El cinquè atacant en la seva fugida passa per davant la parada dels tatuadors i aconsegueix allunyar-se 500 metres fins davant el local Beach Point. En la seva cursa fa un mort i diversos ferits, però no en té prou. Per l’hora que és, a aquest bar de copes encara li queden dues hores ben bones de feina, fins a les tres de la matinada, i en sentir els crits i l’ambient de pànic la cinquantena de clients que hi prenen una copa entren cap a l’interior del local, aterrits, buscant-hi refugi. El propietari, en Patrici, té clar que l’atacant, que veu a l’altre costat de la vorera, es dirigeix cap al seu establiment armat amb un ganivet. “Vaig agafar una cadira perquè era l’única cosa amb la qual vaig pensar que m’hi podria enfrontar”, explica. No va fer falta que actués, un cotxe de la policia va arribar ràpidament i es va aturar al mig del carrer, fent de barrera.

Pistola en mà els agents intenten que l’atacant s’entregui. Li criden que es llanci a terra. No en fa cas, va d’un costat a un altre i finalment comença a travessar el carrer en direcció als policies. Cau dos cops a terra per l’acció dels trets i encara s’aixeca, però la tercera caiguda ja és la definitiva; queda mort al mig del carrer i damunt la pintura d’un pas de vianants. El rastre de la tragèdia en forma d’impactes de bala ha quedat marcat, per sempre més, a la tanca metàl·lica que separa el doble sentit de la marxa dels vehicles al passeig marítim de Cambrils, davant el Beach Point.

Quan els meus germans queien abatuts a trets, un rere l’altre, jo encara tenia al cap les imatges delirants de la meva fugida de Barcelona. No m’ho creia, que hagués estat capaç d’escapar del setge policial, i els Mossos encara no s’explicaven com un individu tan jove amb una nul·la experiència delictiva va ser capaç de matar a sang freda el propietari del vehicle amb el qual havia fugit fins al Walden 7.

Tot va anar molt ràpid. Vaig trigar 13 segons a abandonar la furgoneta amb què vaig atacar la Rambla i els seus turistes un cop es va aturar damunt el mosaic d’en Miró. En sortir-ne se’m va acostar un home, em volia agafar, però el vaig foragitar cridant “bomba, bomba!”. Em vaig posar a córrer. Esperava rebre un tret al cap, en qualsevol moment, i quedar estès a la Rambla, però ningú em va aturar. Vaig enfilar la Rambla pel passeig central, pel costat del barri Gòtic, passant a tocar de les víctimes esteses a terra i la gent que les començava a atendre. Davant el mercat vaig girar a l’esquerra i vaig endinsar-me pel passadís central. Vaig seguir la gent que fugia en direcció oposada a la Rambla, cap a la plaça de la Gardunya. Dins el mercat ja no corria, inclús quan ja en sortia la Neus, una noia que mai arribaré a conèixer, em va demanar què passava i jo li vaig respondre, amb una evasiva, “no ho sé”. Els primers moments vaig caminar amagant alguna cosa sota el braç esquerra. Portava amb mi tres ganivets, un dels quals vaig fer servir per segar la vida de l’home a qui vaig robar el cotxe.

A la Gardunya un mosso d’Esquadra es va fixar amb mi i jo en ell. Em vaig aturar i durant un segons ens vam mirar, fixament, com si ens haguéssim de dir alguna cosa. Vaig reprendre la marxa i vaig travessar tota la ciutat dibuixant en el meu traçat una diagonal que passa pel Raval Nord, l’esquerra de l’Eixample, el carrer Entença i per davant de la presó Model, i finalment el barri de les Corts fins al Camp del Barça. Vaig fer una caminada d’encara no una hora, que no és fatigant per la distància però sí per la calor que feia aquell dijous d’agost. Un cop superat el Camp Nou em vaig plantar en una zona molt tranquil·la, entre l’estadi i les facultats de Química i Física. Allí hi vaig descobrir un home que manipulava el seu cotxe. El vaig matar sense pietat per poder fugir amb el seu vehicle. Vaig conduir amb el cadàver al seient de darrere i en arribar a la Diagonal, davant un control que els Mossos hi tenien organitzat, vaig prémer l’accelerador i vaig envestir un vehicle policial.

Mai sabré que l’home que acabava de matar es deia Pau Pérez, tenia 35 anys, i havia vingut a Barcelona per visitar la seva àvia. Era de Vilafranca del Penedès i tenia per costum aparcar en aquesta zona de la ciutat, on hi ha molt d’espai, no es paga i el metro queda molt a prop.

Tot això hauria estat d’una altra manera si Alcanar no hagués saltat pels aires la nit del 16 d’agost. “Minut 14 del clàssic entre el Barça i el Madrid, és un moment que no oblidaré mai.” Ho explica amb aquesta precisió mil·limètrica l’Isma, un dels veïns de la urbanització Montecarlo, a Alcanar platja, on va passar tot. “Acabava d’arribar de treballar, i després de passar per la dutxa m’havia instal·lat davant el televisor per veure el futbol”, detalla. Era un quart de dotze de la nit i la diversió va acabar de cop i volta amb una gran explosió, una deflagració descomunal. “Vam sortir fora per veure què passava i en un primer moment ens va semblar que el soroll i el fum venien de l’hotel Carles III perquè es troba en la direcció de la casa on hi va haver l’explosió”, relata l’Isma.

“Tot es va cobrir de fum i una pols blanca que no es veia res, i tots els vidres van quedar fets a miques”, rememora l’Encarnita, que viu a dalt de tot del mateix carrer de la casa que va quedar destruïda.

Alcanar és el país més similar a la terra siciliana que pot haver-hi a aquest costat del Mediterrani, per la seva bellesa agresta, arrapada a la terra i abocada al mar, i per la colonització maldestra que n’ha fet l’home, que converteix el paisatge en una habitació dels mals endreços. La urbanització Montecarlo d’Alcanar platja, perduda entre el mar i la carretera N-340, envoltada de camps d’oliveres, recorda aquell paradís llunyà i tan mal trepitjat per l’home que és Sicília.

La urbanització és un arreplegament de set carrers disposats en forma de quadrícula rectangular amb trenta-dues cases –ara només trenta una–, situades a cinc-cents meres de la platja i a menys d’un quilòmetre de distància de la impressionant factoria de ciment Cemex que des de fa dècades grata les entranyes calcàries de la serra del Montsià. L’ambient que hi sura és calorós i polsós, no només per la pols que aixequen els cotxes quan transiten pels carrers de ferm irregular i sense asfaltar, sinó també per les partícules de ciment que sembla que no hi siguin però que es fan ben visibles damunt els cotxes amb una fina i perenne pel·lícula blanca.

Alcanar és lluny de tot, tant que per accedir-hi venint des de l’autopista primer cal entrar a la província de Castelló i després tornar cap a Catalunya fent un gir a l’esquerra, en una cruïlla criminal al mig d’una recta de l’N-238, una carretera estreta i d’unes condicions que fan que la circulació hi sigui perillosíssima. És un municipi extens, de 14 quilòmetres de longitud, amb més de deu urbanitzacions, una d’elles la Montecarlo, a la qual s’accedeix des de l’antiga N-340, i cal conèixer el lloc perquè des de la carretera les oliveres la tapen i només en dona notícia un rètol situat a l’entrada del carrer principal.

És un lloc recòndit, que convida poc a perdre-s’hi per fer el turista. Una urbanització que mig segle després de la seva creació encara està per endreçar i on la gent viu de portes endins, alguns en luxoses residències i els altres en edificacions que poc els falta per rebre la consideració de barraques.

És un lloc on la policia no s’hi passeja mai, ni la local ni els Mossos, un lloc ideal perquè uns musulmans radicalitzats de Ripoll, a quasi 300 quilòmetres de casa, hi ocupin una torre d’estiueig deshabitada, propietat d’un banc que no controla el seu parc immobiliari, per muntar-hi una fàbrica clandestina d’explosius. És l’amagatall perfecte.

Efectivament, en aquell cul-de-sac d’Alcanar ens vam moure amb total impunitat, i tot i que algun veí ens mirava amb recel mai vam aixecar sospites. La casa la vam descobrir dos anys enrere en Mohamed i jo, quan vam anar a Alcanar a treballar en la recollida de la fruita. Buscàvem un lloc barat, algú ens va dir que la casa estava deshabitada i vam clavar una puntada de peu a la porta.

Durant dos anys no vam aixecar sospites fins aquella nit, quan els veïns van saber realment qui érem després que tot saltés pels aires. En l’explosió hi va morir l’Abdelbadi Es Satty, l’imam, i en Yousef Aalla, mentre que Mohamed Houli Chemal va ser rescatat amb vida, malferit.

A la resta del grup ens va agafar lluny. Aquell mateix dia 16 al matí en Mohamed, en Driss Oukabir i jo havíem anat a llogar les furgonetes a Sabadell, i després vam tornar a Ripoll. En tenir notícia de l’explosió vam improvisar un atac diferent del que teníem previst, jo a la Rambla i els altres a Cambrils. No, aquell dia no hi érem, a Alcanar, però moltes altres vegades hi havíem estat, preparant els explosius amb què volíem fer una carnisseria.

“Feia dos anys que es movien per aquí”, ho explica un home d’edat avançada, pare de madame Groby, la propietària de la casa que hi ha just al costat de la que va explotar. “Jo m’havia preguntat si eren terroristes, però vaig arribar a la conclusió que no, perquè pel seu aspecte físic no m’ho van semblar, i em vaig decantar per la hipòtesi que potser es dedicaven al tràfic de droga”, explica. “Feien coses estranyes, com per exemple dormir al sostre de la casa”, insisteix. “Jo els havia vist dormir a l’exterior, davant l’entrada del seu garatge. Hi passava d’hora, al matí per anar agafar el bus de Sant Carles, els veia i els deia bon dia”, explica l’Encarnita, una alemanya amb nom d’espanyola.

Tot i observar els moviments, el pare de madame Groby no va veure com entraven cap de les 125 bombones de butà que es van acumular a la casa. “Acostaven la furgoneta fins a l’entrada mateix del seu garatge i així no podia veure què descarregaven”, explica. El butà era dins el garatge, paret amb paret del mur del jardí de la casa de monsieur Groby. “El mur va caure fet a miques, la piscina es va omplir de runa, la meva filla sopava amb uns amics aquí fora i va ser un miracle que no hi morís ningú”, conclou.

A l’altre costat del carrer Ivan Rochedy, un francès de 84 anys que en fa 22 que té casa a la urbanització Montecarlo, recorda com en una ocasió va veure que els magribins de davant el seu xalet entraven quatre o cinc grans bombones de butà. “Vaig pensar que eren per escalfar-se, i no hi vaig donar importància.”

L’explosió va provocar destrosses per valor de 21.000 euros a casa de monsieur Rochedy. Tot just un any després, el Ministeri de l’Interior l’ha reconegut com a víctima del terrorisme i ha començat els tràmits per a les indemnitzacions, però durant aquest temps s’ha sentit sol i abandonat per les administracions. A casa dels Groby les destrosses van obligar a fer-hi obres per un valor que supera els 60.000 euros i allí tampoc ningú els ha ofert cap ajuda oficial. Un any després la casa sembla nova de trinca i el solar on hi havia la casa dels terroristes està net i endreçat. Només hi queden els fonaments i restes d’una cinta policial.

A dos-cents metres en línia recta del lloc de l’explosió, a primeríssima línia de mar, hi ha un petit hostal que porta el mateix nom que la urbanització. El dia 17 d’agost a la tarda, poc abans de les cinc, un operari d’una cristalleria de Vinaròs acabava de marxar després de reposar tots els vidres que s’havien trencat la nit anterior. “No va tenir temps de fer dos quilòmetres que jo l’estava trucant per dir-li que tornés, que s’havia produït una segona explosió i els vidres tornaven a estar fets a miques”, explica el propietari de l’hostal Montecarlo, en Salvador.

La segona explosió es va produir quasi a la mateixa hora de l’atemptat a la Rambla i quan els Mossos i els equips de desenrunament treballaven a la casa, i va ser encara més forta que la primera perquè va provocar una pluja de pedres damunt l’hostal. “Aquest forat al velam de la terrassa de la piscina el va fer una d’aquestes pedres”, assenyala la mestressa, la Cristina.

Aquesta història acaba a Ripoll, origen de tot, i avui també final. Torno a Ripoll per mirar d’on vinc, per mirar on ja no tornaré mai més. Per què vaig fugir de Ripoll? Què em faltava en la meva vida a Ripoll per fer tot el que vaig fer? Aquesta és la pregunta que la gent de la vila encara es fa avui. Driouche Najib, l’imam de l’oratori del carrer de Sant Antoni on vaig conèixer Es Satty, respon en francès i de forma pausada. Vestit amb una gel·laba blanca, de fil, per combatre la calor, argumenta: “L’islam és una educació, un missatge de fraternitat.” I conclou: “A aquests nois els va faltar una autèntica educació islàmica.”

Hi ha un altre lloc per a un altre final d’aquesta història, perquè els finals és millor escriure’ls des de l’optimisme. És el que protagonitza la Lorene, que des d’aquest estiu ha obert un petit local per menjar i beure-hi al costat mateix de l’hostal Montecarlo, Lo Pati de l’Hostalet. És un indret per al gaudi dels vius, perquè sopar-hi de nit, sota un cadenat de bombetes de colors i sentint el batec de les onades, és una pura delícia. Vida nova després de tanta mort.

De la Rambla fins a Sant Just, travessant tot Barcelona

Després de la matança a la Rambla (1) Younes Abouyaaqoub va fugir travessant pel mercat de la Boqueria i iniciant una llarga caminada per Barcelona passant pel carrer Entença (2) fins a la Zona Universitària (3), on va matar un home per robar-li el cotxe. Amb el vehicle va envestir un control policial a la Diagonal (4) i va conduir fins a Sant Just Desvern (5) on va deixar el cotxe amb el cadàver de la seva víctima a l’interior, al costat de l’edifici Walden 7.

L’última fugida, de Sant Pere Molanta fins a Subirats

El matí del 21 d’agost, Younes Abouyaaqoub va desfer part del camí que havia fet la nit anterior, però en aquesta ocasió des de Sant Pere Molanta (9) es va desviar en direcció a Sant Sadurní d’Anoia. En la seva última fugida va entrar en una masia del lloc de Sant Pau d’Ordal (10) i tres hores més tard, cap a les quatre de la tarda, era abatut a trets al límit del municipi de Subirats, a tocar d’una depuradora (11).

A través de l’Ordal fins a la comarca de l’Alt Penedès

La nit del diumenge 20 i la matinada del dia 21, Abouyaaqoub va caminar els 21 quilòmetres que hi ha entre Vallirana (8) i el poble de Sant Pere Molanta (9), a la comarca de l’Alt Penedès, a través del port de l’Ordal. Sant Pere, a tocar de Vilafranca, és el punt més allunyat on va arribar en la seva fugida, precisament molt a prop d’on vivia l’home que va matar per robar-li el cotxe i fugir de Barcelona per l’avinguda Diagonal.

Fins a Vallirana, amagat als horts del Baix Llobregat

Entre la tarda del dijous 17 d’agost i la nit del dia 20, el fugitiu va estar amagat en una àmplia zona del Baix Llobregat, entre Sant Just Desvern (5) per on va fugir a través d’un polígon industrial (6), i Vallirana (8), per on se sap que va passar el diumenge al vespre. L’itinerari que va seguir va ser la gran zona d’hortes que hi ha als municipis de Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei (7). Des d’aquí va passar a l’altre costat del Llobregat per enfilar-se per la muntanya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.