Per qui ploren les campanes

A les 16.53 de la tarda d’un 17 d’agost pel nus de corbata que fa la intersecció entre la Rambla i la plaça Catalunya de Barcelona hi circulen moltes furgonetes. L’any passat en aquest mateix lloc, en aquesta mateixa data i en aquesta hora fatídica, una furgoneta blanca a qui ningú havia prestat atenció va enfilar-se al passeig central de la Rambla i un minut més tard, a les 16:53:54, s’aturava damunt el mural de Miró deixant un rastre de mort i destrucció. Ahir, en aquesta hora precisa, com si fos una broma de mal gust, una furgoneta circulava pel mateix punt on Younes Abouyaaqoub va iniciar la seva cursa homicida. Ahir era 17 d’agost i l’hora era la mateixa i el vehicle hauria pogut ser ben bé el del gihadista de Ripoll, però en el moment just la furgoneta va posar l’intermitent a l’esquerra per girar pel costat del Zurich, plaça Catalunya amunt.

Què s’hauria trobat al mig de la Rambla? Doncs el mateix panorama humà que ara fa un any però amb uns altres noms i unes altres cares. Quasi a tocar de la font de Canaletes, una mare arrossegant la seva filla menuda, amb cara de cansada i a punt de fer el gest de voler anar a coll, amb un xumet a la boca i una nina despullada a una mà.

Pocs metres més enllà, una família de turistes, nòrdics, amb molts més integrants que qualsevol família catalana, i amb la més petita de totes encapçalant la comitiva i a punt de clavar la primera cullerada a una terrina de gelat de pistatxo que li acabaven de comprar.

Seguint avall, uns turistes italians, amb el pare de família estrenant samarreta de la Juventus amb el nom d’un tal Ronaldo escrit a l’esquena i molts altres turistes d’incògnit perquè encara vestien capelina, tot i que havia deixat de ploure. També cadires a banda i banda de passeig, moltes cadires buides perquè encara estaven ocupades per l’aigua de la pluja, els mateixos seients que fa un any van esdevenir tribunes privilegiades i incrèdules del trànsit homicida del vehicle.

Ahir la furgoneta no hauria avançat més enllà de l’església de Betlem perquè a aquella hora un grup de paradistes s’hi van concentrar per alliberar globus blancs amb missatges de pau i solidaritat. Un homenatge petit però molt sentit, protagonitzat per la gent que aquell dia treballaven i que encara avui ho fan. Emoció, i alguna llàgrima que no va voler ser continguda.

Els globus blancs s’enlairaven amb una música negra de teló de fons. El campanar del Pi, que s’aboca a la Rambla a través del passatge d’Amadeu Bagués, va començar a ressonar greu, amb la cadència i gravetat que pertoca al toc de difunts. Ahir, a la Rambla, a les cinc de la tarda les campanes ploraven.