Ni sols, ni mal acompanyats

Cada tro­bada, cada acti­vi­tat té un for­mat humà: els par­tits d’ale­vins, mares i pares cri­da­ners; les mis­ses, cre­ients; els enter­ra­ments, gent gran; les dis­co­te­ques, gent jove; els salons de còmic, fre­akies. Nor­mal­ment les acti­vi­tats específiques com­por­ten que el públic hi assis­teixi per una afi­ni­tat homogènia. Habi­tu­al­ment no t’empor­taràs la iaia al Cocoa de Mataró, ni el gat a una entre­vista de feina. Cadas­cuna d’aques­tes acti­vi­tats reque­reix un acom­pa­nyant esca­ient. Mai serà de bona com­pa­nyia una vege­ta­ri­ana en un sopar en un asa­dor.

La mani­fes­tació de l’Onze de Setem­bre trenca mot­llos i con­ven­ci­ons. Aquí poden anar de la mà i de bra­cet ateus i cre­ients, segui­dors del Barça i de l’Espa­nyol, els veïns del ter­cer amb els del quart.

La com­pa­nyia de l’Emma tenia un regis­tre ter­ri­to­rial i de cama­ra­de­ria. Des del Figueró va omplir el cotxe, i cap a la Dia­go­nal hi falta gent. De bon matí havien pujat a la Cus­pi­neda i hi havien his­sat una este­lada.

Però si hi ha una manera d’anar a la diada és en família. Així ho cre­uen els Val­der­rama-Molina-Asen­sio-Moli­nete, que viuen dis­gre­gats entre Pala­folls, Gra­no­llers, Tor­dera i l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat. Qua­tre ger­ma­nes que aple­guen pare­lles, fills i pare­lles de fills i filles, i que cada Onze de Setem­bre, com si d’un Nadal es tractés, s’aple­guen junts per dema­nar una República cata­lana tot i les seves arrels sevi­lla­nes. “Nosal­tres som cata­la­nes.”. Com també ho afir­men l’Ivan i l’Este­fani. Són pare­lla i tots dos són nas­cuts al Perú. “Però ens con­si­de­rem d’aquí.” Ho diuen amb una este­lada pen­jada al coll.

També són pare­lla la Maria i l’Àngela, que van jun­tes a la mani­fes­tació però amb la mas­cota de la Maria: el seu gos Panxo, que llu­eix la samar­reta ofi­cial de color corall. El que no porta l’equi­pa­ment habi­tual és el Pau, de 18 anys. Ha fet una mica de trampa i ha apro­fi­tat una samar­reta d’un color simi­lar d’una cursa urbana. Ve de Reus amb el seu cosí Mario i els pares de tots dos.

Però si la família i l’amor mouen mun­ta­nyes, l’amis­tat no queda enrere. L’Ester, la Judit i la Cris­tina venen de Ripoll i Sant Joan de les Aba­des­ses, tenen 34 anys i es van conèixer a l’ESO. La seva fide­li­tat com a ami­gues les ha por­tat aquí. Al seu torn, la Rosa ha bai­xat amb tota una colla de l’Escala i ha apro­fi­tat per veure’s amb les seves ami­gues de tota la vida del barri de Sants: la Nani i la Marisa. Del mateix barri ana­ven ple­gats el Fèlix, la Núria, la San­dra... tots ells mem­bres de l’Agru­pa­ment Escolta Escues. L’asso­ci­a­ci­o­nisme cul­tu­ral era la via per la qual havien arri­bat ala diada: colles de gegan­ters com la de Roses i la de Molle­rusa, amb lo Panot i la Mari­eta, els gegants que més solen vol­tar pel país; de cas­te­llers, com els Minyons de Santa Cris­tina d’Aro. La música va aple­gar gent de la Gar­riga com el Biel i l’Agustí, que amb altres músics for­men la Caty­banda, que inten­tava ahir engres­car a ballar els mani­fes­tants amb temes de tota mena i amb ins­tru­ments tra­di­ci­o­nals.

La coin­cidència pro­fes­si­o­nal era una altra moda­li­tat per agru­par-se en la Diada. Davant del plató de Cata­lu­nya Ràdio era el punt de tro­bada dels bom­bers de dife­rents loca­li­tats, que havien des­ple­gat a terra una gran este­lada.

L’ense­nya­ment i la família es dona­ven la mà. La Clau­dina, pro­fes­sora de secundària, i la Sara, mes­tra, por­ta­ven sen­gles car­tells en con­tra de les esco­me­ses que s’ha endut l’escola cata­lana. Elles dues tenen un vin­cle fami­liar, la Sara és la filla de la pare­lla de la Clau­dina.

El Jordi de Celrà apro­fi­tava la Diada per visi­tar amb la resta de la família una de les filles, que comença a estu­diar engi­nye­ria a Bar­ce­lona. Tot per­fecte, excepte que hau­ria d’haver arri­bat més d’hora: tots els apar­ca­ments esta­ven com­plets. I això que s’havia acon­se­llat arri­bar-hi de matí.

La bar­reja inter­ge­ne­ra­ci­o­nal en els grups era ahir més que evi­dent, però els joves que hi ana­ven amb els pares inten­ta­ven anar a la seva. La Xènia i la Jana, de 16 anys, van pac­tar una hora de tro­bada amb els pares i elles, més feli­ces que un gínjol, cam­pa­ven soles com “les millors ami­gues” que reco­nei­xien ser.

Un gra­pat d’anys més tenien la gent de la sec­to­rial d’aquest col·lec­tiu de l’ANC que havien assis­tit ple­gats a la tro­bada rei­vin­di­ca­tiva. Josep Maria Fàbre­gues veia nor­mal que la gent gran tin­gui un paper relle­vant en les mobi­lit­za­ci­ons: “Són gent que ha vis­cut els anys de post­guerra o els deu anys següents, que van ser difícils. També han vis­cut el fran­quisme, o sigui que ja estan bre­gats en la lluita.”

El con­cepte anar sol, no va entrar en la mani­fes­tació. Tot­hom que va assis­tir-hi tenia en cada per­sona un veí, un amic, un com­pany. De fet, gent que només es conei­xien de vista han aca­bat sent grans amics gràcies a la Diada. Aquest és el cas del Josep i l’Enric, que venen d’Artesa de Lleida. ”Ens vèiem al bar esmor­zant, però mai ens havíem dit res. Ara, per l’Onze de Setem­bre hem fet amis­tat.”