Més que un pin

Pre­sents en el debat polític i en l’acció del govern con­ti­nu­a­dor, però sobre­tot en el dia a dia de fami­li­ars i amics, els pre­sos vivien una invi­si­bi­li­tat for­mal. A Oriol Jun­que­ras se l’havia vist fent clas­ses d’història a la presó d’Estre­mera en una gra­vació robada en què sor­tia Joa­quim Forn redac­tant Escrits de presó i jugant a ten­nis amb el líder d’ERC. Del penal de Lle­do­ners, en va sor­tir la foto­gra­fia única dels set homes, junts i som­ri­ents, ves­tits d’esport excepte Jordi Cui­xart, amb camisa i jer­sei. De Carme For­ca­dell i de Dolors Bassa no hi havia ni una imatge, com si una inèrcia mas­clista volgués recor­dar que la invi­si­bi­lit­zació de la dona és per­me­a­ble als bar­rots i s’adapta bé a la vida de la presó. Després d’espol­sar-se el fred del matí a Soto del Real i a Alcalá-Meco, Jun­que­ras, Forn, For­ca­dell, Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart van arri­bar conduïts en vehi­cles de la Guàrdia Civil al Tri­bu­nal Suprem sense ser emma­ni­llats. A peu i amb les seves per­ti­nen­ces, ho van poder fer Car­les Mundó, Merit­xell Borràs i Santi Vila, que la vigília es va retra­tar al tren lle­gint i ho va dur a Ins­ta­gram: “Al TGV, cap al Suprem, m’acom­pa­nya Kant, com desitjo que faci als meus alum­nes: «Una època no pot aliar-se i con­ju­rar-se per dei­xar la següent en un estat en què sigui impos­si­ble esten­dre els seus conei­xe­ments, depu­rar-los d’errors...»”“Fal­tar un dia a l’escola i 1.400 km... Això és el que avui fan el Ber­nat i el Roger per poder veure el pare”, havia com­par­tit a Twit­ter la dona de Josep Rull, Merit­xell Lluís, a bord d’un altre TGV.

Quan, amb mitja hora de retard, es va obrir la vista de la causa espe­cial 20.907/2017, el pre­si­dent del tri­bu­nal i de la sala segona del Suprem, el canari Manuel Marc­hena, va des­co­brir que davant seu, a la sala de plens, hi tenia nou homes i tres dones ele­gants que podria sem­blar que cele­bra­ven un con­sell de govern si no fos perquè no seien al vol­tant d’una taula rodona, sinó en qua­tre files de tres com si fos­sin en un minibús. El pas del xan­dall a la dig­ni­tat escènica de govern legítim s’havia sim­bo­lit­zat amb el lluïment del pin de la Gene­ra­li­tat a la solapa de l’ame­ri­cana, i així ho van fer els con­se­llers des­tituïts pel 155. Al dar­rere, el pre­si­dent Quim Torra; la con­se­llera de Justícia, Ester Cape­lla, i el con­se­ller de Ter­ri­tori, Damià Cal­vet, seien en un banc pre­fe­rent a la pri­mera fila del públic. “Que Torra esti­gui entre el públic i no al banc dels acu­sats demos­tra que el cop d’estat segueix viu”, cla­mava a les por­tes del Suprem el líder de Vox, San­ti­ago Abas­cal.

Marc­hena i la resta de magis­trats, els fis­cals i l’advo­cat acu­sa­dor de Vox Javier Ortega des­co­brien tres dones i nou homes asse­guts amb sere­nor, però que es per­me­tien girar el cap al públic per som­riure o picar l’ullet si hi veien un fami­liar o cone­gut. “Viu­rem la mateixa rea­li­tat en un mateix lloc, i això per a nosal­tres és molt més del que hem tin­gut fins ara en aquests mesos de presó”, havia dit Diana Riba, pare­lla de Romeva, sobre el pas de veure’s a través d’un vidre a viure el mateix, però sabent que la com­pli­ci­tat és tan llu­nyana com una mirada enrere.

A l’hora de diri­mir les qüesti­ons prèvies, obria el torn Andreu van den Eynde, advo­cat de Jun­que­ras i Romeva. “Ni ho argu­menti, té vostè el doble de temps...”, li va con­ce­dir Marc­hena per demos­trar que la seva aus­te­ri­tat en l’accep­tació de tes­ti­mo­nis de la defensa incòmodes –com ara Car­les Puig­de­mont i Igna­cio Cosidó– no li impe­deix rega­lar un temps que no és seu. “Cito una frase del codi samu­rai: «Joc net en la lluita.» Fins i tot en la guerra hi ha nor­mes”, va dir des­a­fi­a­dor Van den Eynde al tri­bu­nal. Ortega, exmi­li­tar del cos d’ope­ra­ci­ons espe­ci­als, va alçar el cap de sobte com qui comprèn per pri­mera vegada el que li diuen. “Quan l’acu­sació agafa un dic­ci­o­nari, agafa sem­pre el dic­ci­o­nari mili­tar. I ens diu: «Se ha devas­tado un coche.» Vas al mot devas­tar i sig­ni­fica: «Aso­lar y dejar yer­mos los ter­re­nos del ene­migo»”, va denun­ciar Van den Eynde, fart del llen­guatge d’un Ortega que el 2016 va gosar bate­jar com a Ope­ració Tar­zan la seva missió de con­questa de Gibral­tar per plan­tar-hi la roji­gualda. Van den Eynde no va obli­dar fer un prec a la fis­ca­lia perquè no con­fon­gui l’exèrcit de l’aire de la Gene­ra­li­tat amb la papi­roflèxia. “En el relat, no ens hi fiqui el llançament d’avi­ons de paper!”, va cla­mar. I es va aco­mi­a­dar adver­tint que el dia abans va lle­gir la Cons­ti­tució i “tots els drets s’han vul­ne­rat”. “És que fins i tot la lli­ber­tat de culte s’ha res­trin­git! A Oriol Jun­que­ras no el van dei­xar anar a missa!”, va excla­mar. Ortega, amb el pin de Vox a la solapa, va mirar al cel com si volgués enten­dre si el Déu al qual resa ell podia ser el mateix que el Déu al qual resa Jun­que­ras.

Si l’advo­cat Xavier Melero va ser fidel a si mateix amb un to de defensa tècnic –“és un judici penal, com el d’una estafa o una alco­holèmia, i el dret que s’aplica al ciu­tadà més des­co­ne­gut és el que se’ls ha d’apli­car a ells”–, Jordi Pina agi­tava la sala de nou citant que vol Felip VI com a tes­ti­moni. “Que consti que jo no vull impor­tu­nar Sa Majes­tat, valga’m Déu!”, va excla­mar l’advo­cat de Sànchez, Turull i Rull. I Pina va obrar dos mira­cles con­se­cu­tius: que Marc­hena fes cara de “va, pot­ser m’ho penso, això del rei...”, i que Ortega demostrés que sap riure i que a vega­des s’ho per­met, sem­pre que el riure duri poc.

Amb el pre­si­dent del tri­bu­nal extre­mant la gene­ro­si­tat amb els temps –“ai, si no fos tele­vi­sat, que dife­rent seria tot...”, asse­nya­lava un advo­cat–, els reces­sos es van fer neces­sa­ris. I el pri­mer recés de Marc­hena obria una para­doxa de l’espai-temps: els acu­sats es van aixe­car i es van girar sense dub­tar per acos­tar-se a Torra i als fami­li­ars i amics amb una desin­hi­bició pròpia d’homes i dones absolts. Torra, Cape­lla i Cal­vet, a prop dels dos poli­cies amb gorra de tela que vigi­len les por­tes de la sala a banda i banda, obser­va­ven sense gosar fer el pas. “Que sí, que ens dei­xen [fer-ho]”, va dir Forn per tren­car el gel, com si els del públic neces­si­tes­sin l’auto­rit­zació del con­se­ller d’Inte­rior que va ges­ti­o­nar els atemp­tats del 17 d’agost per cre­uar el cordó poli­cial ima­gi­nari. Així va ser com Forn va abraçar Laura Mas­vi­dal; Jordi Turull es va acos­tar a Blanca Bra­gu­lat i les seves filles; For­ca­dell va peto­ne­jar Ber­nat Pegue­ro­les; Cui­xart va abraçar Txell Bonet, i Romeva es va atan­sar a Riba. Cap d’ells recor­dava ja l’hos­ti­li­tat poli­cial del matí a l’hora d’atu­rar els fami­li­ars en el pri­mer con­trol de segu­re­tat per ser iden­ti­fi­cats.

Com si el vidre de les pre­sons encara hi fos, es va gene­rar un buit legal en què els poli­cies no ges­ti­o­na­ven les distàncies i ningú sabia com com­por­tar-se. “No, no, avui no podem dinar amb vosal­tres, ho sento, haurà de ser un altre dia...”, va etzi­bar Forn a Torra i la resta amb sor­ne­gue­ria, com si l’excon­se­ller d’Inte­rior tingués l’agenda plena i el cotxe ofi­cial a la porta espe­rant-lo amb pressa. La rea­li­tat era que els poli­cies del Suprem havien de dur els pre­sos a un pis infe­rior a dinar sols un àpat que ahir i cada dia serà ser­vit per Ins­ti­tu­ci­ons Peni­tenciàries. El pri­mer dia que recu­pe­ra­ven la visi­bi­li­tat, però, els pre­sos van poder pro­var a la sala que sem­blen un govern tot i seure al banc dels acu­sats i que la presó no els roba la iro­nia ni el som­riure. I això és més que un pin a la solapa.