Fairy i arts marcials

Qual­se­vol que hagi donat la mà almenys una vegada a la vida a Enric Millo sap que el veterà polític, abans d’Unió i ara del PP, no té unes mans pròpies de qui habi­tu­al­ment renta els plats. Així que, quan després de veure les imat­ges de càrre­gues poli­ci­als de l’1 d’octu­bre, l’empa­tia com a dele­gat del govern espa­nyol a Cata­lu­nya li va dic­tar que havia de visi­tar els agents de la Guàrdia Civil i de la poli­cia, Millo no com­pre­nia el que li rela­tava un agent. “Hem cai­gut a la trampa del Fairy...”, va dir un agent a un Millo ja cons­ter­nat. Millo tenia al davant uns cos­sos que han patit amb vides la lluita con­tra ETA i que han entre­nat tro­pes sobre el ter­reny a l’Afga­nis­tan durant quinze anys en mis­si­ons inter­na­ci­o­nals, però el dele­gat del govern de Mari­ano Rajoy a Cata­lu­nya va neces­si­tar una expli­cació sobre l’abast del que li rela­ta­ven els agents –els únics amb qui es va voler reu­nir–, perquè no ente­nia la fusió de l’argot poli­cial amb el sabó per ren­tar plats produït per Proc­ter & Gam­ble. “Un agent em va expli­car que havien ves­sat Fairy a l’entrada de les esco­les perquè [els agents] cai­gues­sin a terra i així se’ls pogués cla­var pun­ta­des de peu al cap”, va expo­sar Millo al saló de plens del Tri­bu­nal Suprem. Com­prava així la versió d’un agent, al qual no va iden­ti­fi­car en cap moment, sobre el que feien els votants de l’1-O als col·legis elec­to­rals.

L’anunci de Fairy que Millo va eme­tre en horari pro­te­git va ser el punt àlgid del seu inter­ro­ga­tori –a mans del fis­cal Javier Zara­goza i de les defen­ses, sobre­tot la de Joa­quim Forn, Xavier Melero–, que va transcórrer durant gai­rebé qua­tre hores i amb el seu ros­tre tele­vi­sat. I així no era com ho volia el fis­cal Zara­goza, que per­se­guia que la sala ocultés pre­ci­sa­ment ahir l’arxi­co­ne­gut ros­tre de Millo. Com si visqués encara al lli­bre o a la sèrie de Fariña, que retra­ten els seus ini­cis pro­fes­si­o­nals com a fis­cal per­se­guint el nar­cotràfic gallec, i al davant hi tingués el pene­dit Manuel Fernández Padín com a tes­ti­moni pro­te­git en l’ope­ració Nècora, Zara­goza esgri­mia que Millo neces­si­tava l’ocul­tació del seu ros­tre “perquè viu a Cata­lu­nya”. Millo no va expli­car a la sala si ha lle­git o vist Fariña ni si coneix la decepció dels nar­co­tra­fi­cants pene­dits –com ara Padín– amb les garan­ties que el jutge Garzón i el fis­cal Zara­goza els van pro­me­tre, però va noti­fi­car al tri­bu­nal que no volia ser ocul­tat. El fis­cal, però, ja es va con­for­mar amb l’efímer encan­teri d’haver sug­ge­rit una violència que obliga a camu­flar les iden­ti­tats i va accep­tar a con­tra­cor l’inter­ro­ga­tori a cara des­co­berta.

Per sort per a Proc­ter & Gam­ble, i sobre­tot per a la seva àrea de publi­ci­tat a l’Estat espa­nyol, Millo va voler convèncer el tri­bu­nal que pre­si­deix Manuel Marc­hena que “la trampa del Fairy” no és una anècdota, sinó una cate­go­ria de la per­so­na­li­tat cata­lana, així com l’ensi­nis­tra­ment en les “tàcti­ques d’arts mar­ci­als per col­pe­jar els cla­tells” i l’engi­nye­ria supe­rior en “for­mació de mura­lles”. “For­mant autènti­ques mura­lles”, va insis­tir Millo al fis­cal Zara­goza, com si l’expressió no l’hagués paten­tat el també fis­cal Fidel Cadena i ell volgués subrat­llar que les mura­lles que ell calca ara del voca­bu­lari dels fis­cals no són metafòriques. Pel que fa a la clau de judo o de karate en què l’agres­sor alça els braços i crida “som gent de pau!” dei­xant la cara i el cos al des­co­bert per a les càrre­gues poli­ci­als, Millo no en va apor­tar el nom ni va con­cre­tar quin color de cin­turó cal tenir per exe­cu­tar-la amb pre­cisió tècnica. L’exde­le­gat del govern, això sí, va tenir unes parau­les per als que no van anar a exhi­bir arts mar­ci­als l’1-O. “Eren gent de bona fe enga­nyada”, els va con­ce­dir com si fos un elogi.

La vida a Cata­lu­nya, però, és per a Millo com el vide­o­joc de Grand Theft Auto, no apte per a menors de 18 anys: “arte­fac­tes incen­di­a­ris”, “pun­ta­des de peu al cap i al cla­tell”, “un agent ferit per un quad que se li llança a sobre per atro­pe­llar-lo”, “una armi­lla anti­ba­les estri­pada de dalt a baix” –“i això no es fa amb una ungla”, remar­cava–... Hi havia tanta violència per a Millo, que les dates i els pro­ta­go­nis­tes eren secun­da­ris. “Com pot par­lar dels CDR el 20 de setem­bre si no exis­tien els CDR ales­ho­res?”, li va fer notar el lle­trat Jordi Pina. “Ah, no? No? Doncs ales­ho­res serien les asso­ci­a­ci­ons que després dona­rien lloc als CDR i a les cèl·lules autònomes”, reba­tia Millo com si no entengués per què calia rigor en la ter­cera set­mana de judici. “Quants ferits o morts hi va haver el 20 de setem­bre?”, li va pre­gun­tar Andreu van den Eynde, advo­cat d’Oriol Jun­que­ras i de Raül Romeva. I Marc­hena va escla­tar: “És un fet notori que no hi va haver cap mort...” “Ni cap ferit tam­poc!”, va etzi­bar Van den Eynde. La sinu­osa inferència, però, havia estat ser­vida: Marc­hena no va dir que fos notori que no hi va haver arte­fac­tes incen­di­a­ris, que no hi va haver cap quad que atro­pellés agents, que no hi va haver cap armi­lla estri­pada, que no hi va haver experts en arts mar­ci­als i que no hi va haver Fairy...

Cons­ci­ent de l’equívoc ser­vit a la sala, el lle­trat Benet Sale­llas, advo­cat de l’equip de Jordi Cui­xart, va desa­cre­di­tar l’afició als plu­rals de Millo. “Pot ser que els arte­fac­tes incen­di­a­ris en plu­ral fos­sin un de sol i que fos un tros de tela a Igua­lada?”, exi­gia Sale­llas abans que Marc­hena res­catés Millo i pre­cisés que aquest punt no for­ma­ria part de la deli­be­ració del tri­bu­nal. “Si els arte­fac­tes incen­di­a­ris i el que ha dit Millo no són part del procés, em quedo molt tran­quil...”, iro­nit­zava Sale­llas.

Al final de l’inter­ro­ga­tori, que va arri­bar amb un dia de retard, Millo va rebre les dis­cul­pes de Marc­hena pel seu con­fi­na­ment pre­ven­tiu en una sala del Tri­bu­nal Suprem durant tot el dilluns. Si el Fairy deixa de ser “el mira­cle anti­greix” i en un futur judi­cial passa a ser la trampa penal de les tie­tes inde­pen­den­tis­tes perquè així ho va dir Millo sent un tes­ti­moni que va jurar dir la veri­tat i només la veri­tat, el temps, i sobre­tot Marc­hena, ho diran.